LA XINA CONTRA EVERGRANDE I LES CRIPTO MONEDES

Una cosa queda clara: la trama d’aquesta historia sembla digne d’una sèrie de Netflix, d’aquestes macabres que ara estan tant de moda. Una empresa d’activitat purament capitalista està prop del precipici, en un règim comunista que lluita contra un nou fenomen digital. Esgarrifador, si et pares a pensar que no és ficció. Caldrà estar atents.

La promotora immobiliària xinesa, Evergrande, és una de les 500 empreses més grans del món. S’estima que, de manera directa i indirecta, dona ocupació a uns quatre milions dues-centes mil persones entre els 1.300 projectes immobiliaris iniciats. A més, la companyia s’ha anat diversificant en sectors com el del cotxe elèctric o el futbol (on és propietària de l’equip de futbol Guangzhou Evergrande i pel que està construint, ara mateix, l’estadi més gran de futbol del món). També està construint una illa artificial dins de la qual situar complexos d’oci, centres comercials, hotels… Ara, el gegant xinès fa dies que trontolla i amenaça amb no pagar un deute multimilionari.

El problema és que era (és) un negoci basat essencialment en l’endeutament: 300 mil milions de dòlars són els passius totals que acumula i l’han portat a tenir un seriós problema de liquiditat. No compta amb tresoreria suficient per fer front al seu deute, i no està trobant prestadors que vulguin refinançar-lo, o inversors que vulguin comprar els seus actius a llarg termini.

Aquest problema podria no ser insostenible. Si tens un deute molt elevat, però de molt llarg termini i, fins que venci aquest deute, la companyia converteix en tresoreria part dels actius, la situació podria ser sostenible. El problema ve en el moment en què la meitat d’aquest deute, és deute d’un termini relativament curt. De nou, si, tot i no disposar de tresoreria (que només representa un 10% del deute a curt termini), la resta del teu actiu fos, majoritàriament, drets de cobrament a curt termini, podria ser relativament fàcil d’esmenar. Però tampoc és el cas. La major part de l’actiu d’Evergrande, entorn del 60%, és inventari de projectes immobiliaris no conclosos que, a més, es troben en ciutats secundàries i terciàries de la Xina i, per tant, necessiten molts anys per desenvolupar-los i després per comercialitzar-los.

Una possible solució que s’acostuma a aplicar des del costat creditor és refinançar l’empresa (acordar nous terminis i condicions de pagament). Els creditors d’Evergrande ja han hagut de fer-ho en altres ocasions i, evidentment, tots els tenen els seus límits (especialment quan vas veient que la companyia té una supervivència cada vegada més complicada). D’aquí que els creditors comencin a dubtar de la mateixa solvència de la companyia.

EN CONTEXT

No seria el més encertat pensar que aquesta crisi de liquiditat d’Evergrande és un esdeveniment aïllat sense relació amb el que està succeint a la resta de l’economia xinesa. Doncs, sembla que està directament connectada amb la trajectòria que ha seguit l’economia xinesa durant els últims vint anys.

Fins a l’any 2007, el motor de creixement principal de l’economia xinesa va ser el seu enormement competitiu sector exportador. Xina venia massives quantitats de mercaderies a un Occident que, en gran manera, s’endeutava, tot endinsant-se en una bombolla de deute privat. Fins que arriba la crisi financera de l’any 2007 i, la capacitat d’endeutament d’Occident es ressent.

Les autoritats xineses van entendre que venia un canvi de cicle i van decidir canviar l’estratègia de creixement: En lloc d’enfocar l’activitat econòmica cap a l’exportació, calia donar-li moltíssim més pes a la despesa interna. Així, deixa de dependre de l’endeutament de la resta de món i comença a dependre del seu propi sobreendeutament. Decisió tremendament perillosa perquè, l’excés de deute, tendeix a generar bombolles d’actius, males inversions generalitzades i dificulten el repagament del deute sumint l’economia en una profunda depressió.

Doncs bé, el creixement d’Evergrande durant els últims anys és només una de les conseqüències d’aquest cicle de superendeutament intern a la Xina. Les males inversions d’Evergrande no són més que la conseqüència d’aquesta política monetària ultra expansiva per estimular, artificialment, el seu creixement.

INCERTESA

Si Evergrande acaba caient i sent víctima d’un concurs de creditors, podem esperar una liquidació massiva d’actius immobiliaris (amb un descompte elevat) que competiran amb els d’altres promotores immobiliàries xineses que, llevat que rebaixin també els preus, no vendran res. Això ens pot portar a una onada expansiva de deflació immobiliària que farà mal als bancs xinesos (principals creditors), que molt probablement tancaran l’aixeta del crèdit, estenent així el problema al sistema financer global, entrant en un moment Lehman o en un moment Minsky.

És altíssimament improbable, però, que això succeeixi perquè el govern xinès continua tenint moltes eines a la seva disposició. Si ho volgués, podria recórrer a les reserves externes del país (que ascendeixen a 3,2 bilions) i socialitzar les pèrdues d’Evergrande, acceptant una depreciació del iuan. Així i tot, hi ha dubtes raonables sobre si l’estat xinès acabarà rescatant Evergrande.

En primer lloc perquè els jerarques comunistes han intentat punxar la bombolla immobiliària gestada al país durant els últims anys. Els màxims responsables xinesos s’estan adonant que aquesta bombolla llasta la capacitat de creixement i la de desenvolupament de la productivitat de la Xina. Especialment la productivitat total dels factors, que porta estancada, fins i tot en un lleuger retrocés, des de l’any 2015. A principis d’aquest any el govern xinès va aprovar unes noves directrius creditícies sobre els promotors immobiliaris xinesos, conegudes com les tres línies vermelles, les quals exigeixen als promotors immobiliaris xinesos que posin fre al seu endeutament a través de tres marcadors. El primer és que, com a mínim, els fons propis han de ser d’un 30%. La segona restricció és que el total de deutes ha de ser igual o inferior als fons. El tercer punt a tenir en compte és que la tresoreria, en relació amb els deutes que vencen a curt termini, ha de ser més gran que 1.

D’aquesta manera, en funció de la quantitat de criteris que compleixis (o no) se’t permetrà un nivell d’endeutament diferent. Per tant, si el govern xinès rescata Evergrande (que no compleix cap dels criteris) estaria contribuint a modificar l’economia xinesa i això és el que pretén evitar.

Un segon motiu, de caràcter més ideològic, és el nou discurs dels jerarques comunistes, especialment de Xi Jinping, a propòsit de la lluita contra la desigualtat. Amb l’excusa de perseguir una major igualtat, pretén laminar a l’emergent classe empresarial capitalista que podria arribar a convertir-se en un contrapoder de l’estat. Seria bastant incoherent, doncs, que, amb aquest discurs, una de les primeres decisions polítiques que adoptés el govern xinès fora rescatar un colós immobiliari, com Evergrande, a costa dels contribuents xinesos.

CRÒNICA D’UNA MORT ANUNCIADA

Que no hi hagi un col·lapse financer econòmic a la Xina, no vol dir que això que estem vivint no tingui repercussions. Evergrande s’enfonsa a la borsa. En l’últim any, en el qual s’han constatat progressivament de manera creixent les dificultats de liquiditat de la companyia, la caiguda acumulada ja tendeix al vuitanta-vuit per cent.

Evergrande va anunciar, el passat 23 de setembre, només, que havia arribat a un acord amb els seus creditors per pagar els interessos dels bons denominats en iuans, els bons en mans d’inversors xinesos. Ara bé, arribar a un acord sobre el pagament dels interessos no implica necessàriament que s’hagi abonat la totalitat del deute. De fet, cap dels creditors té notícia d’haver cobrat.

El final sembla proper, però, de moment, la immobiliària xinesa sembla no resignar-se a morir. Abans d’ahir, 29 de setembre, va vendre un 20% de la seva participació al banc regional Shengjing Bank (amb qui cobrirà, com a mínim, part del deute) i va pujar en borsa. Una borsa, per cert, que sembla ja haver normalitzat la situació i no està afectant gaire al iuan.

L’empresa s’enfronta també a uns múltiples pagaments d’interessos sobre bons en dòlars, que previsiblement no pagarà. Per tant, i tret que rebem informació inesperada d’última hora, podem dir que Evergrande ja està en camí per entrar en default tècnic sobre els seus bons denominats en dòlars. No ho està ja perquè, en realitat, en les condicions dels bons s’estipula un període de gràcia de trenta dies per poder completar el pagament dels interessos del deute. No obstant això, és dubtós que Evergrande acabi pagant aquests interessos en dòlars. És conscient que no podrà pagar la totalitat del seu deute i, per alguna part, ha de començar a impagar.

El més senzill és començar a impagar el deute que tens amb estrangers (que no poden entrar a la Xina a obligar-te a pagar i així minvar-te encara més la teva tresoreria), que no pas el deute que tens amb inversors locals cosa que, al partit comunista xinès, no li agradaria gaire.

CRIPTOFEBRE

El banc central de la Xina ha il·legalitzat totes les operacions en cripto divises en un comunicat on adverteix a intermediaris financers, i no financers, nacionals, i no nacionals, que proporcionar serveis d’assistència per a operacions financeres en cripto divises està prohibit.

Les excuses que les autoritats xineses han ofert per justificar perquè ara estan reforçant la persecució contra tots aquells que operen en cripto divises són variades. Que el minat de cripto monedes genera molta contaminació, i que per tant per descarbonitzar l’economia (un objectiu que en realitat Xina no està perseguint amb massa ambició) cal acabar amb les operacions de minat de monedes virtuals. Que les monedes virtuals s’estan utilitzant per a tota mena d’activitats il·legals, i que per això cal perseguir-les. O també que les monedes virtuals poden ser un element de desestabilització dels mercats financers incrementant la volatilitat en aquests. Aquesta última sembla ser l’autèntica.

En termes generals, qualsevol estat autoritari és incompatible amb el concepte de les monedes virtuals, que són una expressió de llibertat monetària per poder organitzar intercanvis, per cursos alternatius a aquells als que marca interessadament l’estat. Controlar els diners és controlar la saba de l’economia i, per tant, en última instància és controlar gran part o el conjunt d’aquesta. Per això cap estat, sobretot si aquest estat és una tirania que busca un control gairebé absolut de la societat, li agrada la competència monetària, perquè si hi ha alternatives als diners de l’Estat, hi ha vies per escapar del control que exerceix a través dels diners.

És curiós el moment de l’anunci, per això connectem aquests principis generals amb la situació que s’està vivint el dia d’avui en l’economia xinesa. Dins de la Xina tenim una bombolla de deute que sembla que pot estar esclatant. Si això succeís, els inversors, especialment els xinesos, buscarien refugi massivament en liquiditat, qualsevol actiu que sigui endossable a un preu estable.

El més lògic seria, per tant, que a la Xina hi hagués un increment molt important de la demanda de iuans. Ara, si la demanda de iuans s’incrementa, l’estat xinès pot arribar, si així ho vol, a expropiar gran part de la riquesa a tots els que busquen refugiar-se al iuan. També és lògic, doncs, que alguns d’aquests inversors rebutgin buscar refugi en el iuan i busquin altres actius alternatius, que quedin fora del control de les autoritats xineses. Per tant, quan les autoritats xineses diuen que prohibeixen les monedes virtuals, en realitat, el que no volen és deixar vies d’escapament perquè els inversors puguin fugir d’aquest col·lapse sense que caiguin dins del paper moneda emès pel banc central de la Xina. (Pel govern xinès els resulta relativament fàcil controlar que la seva població no tingui accés ni a l’or ni a les divises estrangeres. Només cal que estableixi un control de canvis o la prohibició d’importar or perquè la població no tingui realment accés a aquests vehicles de liquiditat).

Bloquejant la competència, si la demanda de iuans augmenta el banc central xinès ho té més fàcil per aplicar polítiques monetàries expansives, o fins i tot per socialitzar pèrdues a través de la inflació. Dins de la Xina no és la primera vegada que les autoritats comunistes llancen un missatge similar, però, per descomptat, sí que ha estat l’advertència més contundent de quantes hem conegut fins al moment.

Hi ha hagut fins a 4 anuncis d’aquest caire i, els efectes, són cada vegada menys intensos. La reacció del mercat a l’anunci de fa pocs dies gairebé no s’ha traduït en una caiguda del preu de bitcoin, que ha estat del 7.5%.

Aquest fet es dona perquè, en primer lloc el mercat de bitcoin cada vegada és més ampli i global i, per tant, el que passi en una de les parts d’aquest mercat (per rellevant que pugui ser) és cada vegada menys significatiu sobre el conjunt del mercat. A més, les autoritats xineses s’han tornat menys creïbles en les seves amenaces. Perquè els ciutadans xinesos deixin d’operar amb cripto monedes no n’hi ha prou amb ordenar-des d’un text legal.

Ara bé, cada un d’aquests comunicats cal interpretar-lo com una renovació dels vots de les autoritats xineses en el seu compromís de lluitar contra les divises digitals, de manera que, potser, en algun moment sí que els interessi veritablement desincentivar l’ús de monedes digitals i, així, canalitzar tota la demanda de liquiditat cap al iuan, com pot ser potser la conjuntura actual.

El que queda clar és que la trama d’aquesta història sembla digne d’una sèrie de Netflix, d’aquestes macabres que ara estan tan de moda. Una empresa d’activitat purament capitalista està prop del precipici, en un règim comunista que lluita contra un nou fenomen digital. Esgarrifador, si et pares a pensar que no és ficció. Caldrà estar atents.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *