La gran partida

Ara, la principal preocupació de l’OTAN, doncs, no és tant la possibilitat d’una guerra convencional sobre Ucraïna, sinó més aviat que Moscou estigui tractant de dividir i desestabilitzar Europa, sacsejant l’equilibri de poder continental a favor del Kremlin. El joc tot just comença. 

Des de fa dies, el mitjans de comunicació d’arreu del món s’han tornat monotema. La reedició de la guerra freda, amb l’OTAN de per mig, i Ucraïna com a excusa, està servint per a què els Estats Units i Rússia facin goig del seu poder d’influències i la seva força militar, amb la resta del món expectant. Ambdues potències mundials estan jugant la partida d’escacs amb el tauler més gran de la història. Una partida, per cert, més pròpia del joc del gallina. L’elevada tensió, per dir-ho d’alguna manera, es troba en un moment crític, i ha derivat en una crisi majúscula de seguretat a Europa, que nodreix la preocupació d’una possible invasió.

Font: El Orden Mundial

Quin és l’origen de la guerra d’Ucraïna?

Tant Rússia com Ucraïna van ser membres de la Unió Soviètica fins la seva dissolució, deixant Ucraïna al centre d’influències del tauler europeu. Ara, Kíev aspira a entrar a l’OTAN i el Kremlin pugna per mantenir-la sota la seva influència.

Per entendre el que està passant amb Rússia cal remuntar-se a la fi de la guerra freda. Els Estats Units, a través del seu secretari d’estat, va garantir a Gorbatxov que l’OTAN no es mouria, ni un centímetre, cap a l’est. Tot i això, des de llavors, hi ha hagut fins a cinc onades d’expansió. Des de la dissolució de l’URSS, catorze països del centre i de l’est europeu s’han incorporat a l’aliança atlàntica. L’adhesió d’Ucraïna i Geòrgia serien els darrers passos.

La confrontació ruso-ucraïnesa va començar el 2014. Rússia va aprofitar unes protestes a Kíev per envair la península de Crimea, desencadenant protestes internacionals, sancions econòmiques i peticions constants de devolució. Putin va respondre amb suport polític i militar als separatistes prorussos, i la promesa de mai tornar el territori.

El tauler de joc

Rússia està demanant dues coses: 1) que l’OTAN deixi d’expandir-se cap a l’est i que no instal·li míssils a països fronterers amb ella i 2) que restableixi el tractat sobre les armes nuclears de rang intermedi, que els EUA van abandonar unilateralment, i que s’obri un diàleg en matèria de seguretat.

El predient rus, Vladimir Putin, en una de les seves compareixences

“Hem deixat clar que és inacceptable un desplaçament més gran de l’OTAN cap a l’est, què és el que cal entendre? què estem posant míssils al costat de les fronteres dels Estats Units? Són els Estats Units, amb els seus míssils, el que han vingut a casa nostra, són a la nostra porta, és una exigència excessiva no posar més sistemes d’atac a prop de casa nostra? què té això d’inusual?”, deia Putin. 

Moltes de les bases militars russes es troben a l’oest d’Ucraïna. La zona del Donbàs està sota el control dels separatistes recolzats per Rússia, que també són presents als «territoris temporalment ocupats”, i a la base naval de Crimea, connectada per un pont de carretera amb la Rússia continental.

Mentrestant, Washington i l’OTAN s’escuden en el dret a decidir dels països europeus, per evitar tenir cap conversa amb Moscou: “Es tracta de defensar el principi sagrat i important de cada nació a decidir el seu camí i respectar la decisió”, comentava Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN

Els països bàltics i el Regne Unit estan donant suport militar a Kíev. L’eix franco-alemany, és a dir, a Europa, estan prenent distàncies de Washington. El president francès Emmanuel Macrón ha assegurat que “mai no abandonaran el diàleg amb Rússia” i Alemanya es manté ferma en la  seva decisió de “no enviar més armes a Ucraïna”. Al cap i a la fi, el 55% del gas i el 42% del petroli que consumeix Alemanya depenen directament de Rússia.

Olaf Scholz amb Jens Stoltenberg, pesos pesants de l’OTAN

Pel que fa a la posició, o les posicions, del govern espanyol: l’ala dreta del govern ha basculat entre la bel·ligerància fragatista de Margarita Robles i les posicions més matisades, apostant per la diplomàcia del ministeri d’exterior. D’altra banda, l’ala esquerra del govern, des del ministeri de Ionne Belarra, han apostat per una agenda per a la pau que inclogui la fi de l’ampliació de l’OTAN cap a l’est.

L’OTAN, que ja tenia tropes a l’est d’Europa abans de l’augment de les tensions, ha augmentat la seva presència les últimes setmanes. Actualment, hi ha quatre “forces robustes i llestes pel combat”, mentre l’aliança diu estar preparada per reforçar ràpidament aquesta presència.

Quines opcions, quins marges de reacció tindria Europa davant d’una situació així? La UE pot fer dues coses per evitar el conflicte: a) renunciar a les armes nuclears a la part oriental del continent i b) establir un estatut de neutralitat per als països de l’est d’Europa.

Una altra qüestió important gira al voltant del subministrament d’energia. Kíev considera que el controvertit Nord Stream 2 és una amenaça per la seva seguretat, ja que els gasoductes que travessen Ucraïna són un element de protecció contra una invasió; qualsevol acció militar podria interrompre el flux vital de gas cap a Europa. Analistes i legisladors nord-americans van expressar la seva preocupació pel fet que el nou gasoducte permeti a Moscou atacar selectivament països, amb talls d’energia, sense que es produeixi una interrupció més àmplia del subministrament europeu. De moment, Alemanya ha suspès la seva autorització al gasoducte.

Les noves tecnologies també ens han portat una nova modalitat d’atac, els ciberatacs. La dependència de les tecnologies digitals ens exposen a un col·lapse a través dels ordinadors o satèl·lits, el que suposaria una disrupció brutal. Ja s’han vist atacats el sector militar i bancari d’Ucraïna. 

Com ens afectaria una guerra a Ucraïna?

La crisi econòmica és perfectament compatible amb la crisi geopolítica. Com va explicar el professor Sala-i-Martín a la seva secció de Catalunya Ràdio, les conseqüències de les guerres és, probablement, un dels temes menys entesos entre els analistes o estudiosos econòmics. Sempre s’ha cregut que, com va explicar Frédéric Bastiat en la fal·làcia dels vidres trencats, els períodes de guerres acaben sent bons ja que generen molta despesa pública, que condueix al progrés. 

Tot i això, no és veritat. Les conseqüències són, més aviat negatives. Les guerres no són bones, més enllà de les pèrdues humanes i el patiment. La destrucció que deixen al seu pas són brutals. Al final, però, ni es guanya ni es perd. Es reorienten les despeses. Les conseqüències en el total de l’economia són 0. El venedors d’armes guanyaran molt, així com el sector militar. El ciutadans, els qui financen la guerra, són els que realment perdran.  

Tropes ruses en posició a la frontera amb Ucraïna

Avui, a més, existeix un cost addicional. La suma de les conseqüències negatives, es magnifica per la globalització, com ens ha ensenyat el Covid. Pugen el gas, el petroli… i, com darrera conseqüència, la inflació. Més si la guerra té com a protagonistes alguns del països més grans del món com Rússia (primera potència en matèries primeres i productora petroli) Alemanya (gran potència industrial) i EEUU (primer potencia mundial). 

Sigui com sigui, el conflicte ja està tenint repercussions a casa nostra. Els mercats internacionals del gas i el petroli ja han patit increments de preus, i els auguris són que podrien seguir creixent, encarint la resta dels productes. Una crisi a Ucraïna, doncs, farà que la inflació continuï enfilant-se. 

Mentrestant, la prima de risc comença a guanyar protagonisme. Tard o d’hora es deixarà de comprar deute i els interesos tornaran a pujar. Aquest cop, amb més intensitat que en l’anterior crisi. Cal recordar que Espanya no va tornar el deute de la darrera crisi (quelcom recriminat per països com els Països Baixos, per exemple), i que, com a conseqüència del Covid, s’ha endeutat més. El que farà sobrevolar més incertesa i dubte sobre la capacitat de pagament del govern espanyol. 

Però podria ser pitjor. Rússia ja ha dit que si el conflicte esclatés, tallaria directament l’aixeta del gas i que, a més, no deixaria entrar cap dels nostres productes al país. El problema és que no hi ha una resposta conjunta de la Unió Europea, que té totes les paperetes per sortir-ne derrotada. Mentrestant, a Washington, que veuen el conflicte des de la distància, no només en termes geogràfics, sinó també econòmics, busquen formes de suavitzar l’impacte del subministrament energètic, i insten la UE a acordar una posició ferma. Es tracta d’un joc d’equilibris que posa en escac el bloc occidental.

El Nord Stream 2, objecte de conflicte

L’escalada de la tensió pot derivar en una guerra comercial (de fet, després dels últims esdeveniments, és més que probable) on s’interromp el comerç, amb sancions recíproques, abstenint-se de vendre i comprar els productes de l’altre bloc. La qüestió, doncs, passa a ser quin bloc seria el més perjudicat en aquest cas.

És habitual pensar que el país que més pot perdre és el que més exporta a aquells que el sancionen. Si la meva economia depèn que et pugui vendre, i no deixes que et vengui, sortiré molt perjudicat. I per descomptat que, el fet que s’impedeixi a un país exportar als seus mercats tradicionals, provoca un contratemps molt gran. Ara bé, aquest anàlisi és simplista. S’ha d’estudiar, també, com de fàcil pot resultar, al país sancionat, col·locar la mercaderia en altres mercats. Si impedim que ens vengui, però hi ha molta altra gent disposada a comprar, el contratemps no és tan gran. Perdria, potser, els seus millors clients, però tampoc no es quedaria amb tot l’estoc. Vendria, potser, a un preu més barat.

D’altra banda, cal analitzar el mal que suposa no poder comprar a aquell país. Les exportacions d’un país estranger són les nostres importacions. I si importem és perquè algun avantatge obtenim. Si no som capaços de reemplaçar allò que ens venia, les sancions ens poden acabar fent més mal que al país sancionat, sense que això signifiqui que el país sancionat no pateixi.

Amb les dades a la mà

Analitzem ara el flux comercial entre Rússia i els països de la Unió Europea, recolzant-nos en els gràfics del periodista Javier Jorrín en un article publicat a El Confidencial.

Brussel·les defensa que la dependència de Rússia del comerç bilateral entre els dos blocs és molt superior, cosa que suposaria una amenaça suficient per doblegar les voluntats del Kremlin. Les dades li donen la raó… A mitges. 

Ministre d’exteriors d’Espanya, José Manuel Álvarez: “El que volem és el diàleg però, per descomptat, si es produeix una agressió a Ucraïna, tampoc no deu quedar a ningú cap dubte: les sancions seran massives i faran un dany enorme a l’economia russa”. 

Si bé és cert que Rússia exporta a la Unió Europea més béns dels que importa, com hem comentat, aquesta no és només una qüestió de saldo de balança, també cal tenir en compte el marge per substituir exportacions i importacions. I, aquí, Europa és entre l’espasa i la paret. Rússia pot buscar altres socis comercials, però la Unió Europea està captiva del gas i el petroli bombats des del territori rus.

La Unió Europea compra gairebé el 40% de les exportacions de béns que fa Rússia, fet que la converteix en el gran soci comercial del país. De totes aquestes exportacions, però, gairebé el 70% són energia (gas, petroli i carbó). Això significa que gairebé totes aquestes vendes estan blindades davant d’un hipotètic conflicte econòmic entre les dues regions. Les tensions militars poden ser, fins i tot, una notícia positiva per a Rússia, ja que la pujada del preu suposa més ingressos al país.

La resta de les importacions, així com les exportacions, són reduïdes. El que significa que la veritable palanca que té Brussel·les per establir sancions comercials és per la via dels productes energètics, justament el que més necessiten ara els socis europeus. 

Per contra, les exportacions des dels països de la UE cap a Rússia sí que incorporen un alt valor afegit i són un pilar per a la indústria dels països de l’est del continent. En concret, el 88% de les exportacions de la UE a Rússia són béns manufacturats. I al voltant de la meitat són vehicles i maquinària. És difícil, doncs,  pensar que la UE llastrarà la seva pròpia indústria amb vetos a l’exportació. Però Moscou sí que podria imposar sancions, virant la seva demanda cap a béns xinesos, i allargant la vida útil d’aquells vehicles i aquella maquinària que alternativament s’haurien plantejat renovar. És cert que també dificulta la nova instal·lació de vehicles i maquinària a dins però això més que provocar un decreixement econòmic el que fa és dificultar l’expansió econòmica, que tampoc no es donaria previsiblement en cas de guerra. Per tant, la mateixa demanda russa d’aquestes importacions, encara sense sancions pel mig, probablement es paralitzaria. No caldria aquests béns en una economia enfocada cap a la guerra i diverses cimeres a l’horitzó.

Pel que fa a la inversió directa creuada, els interessos d’Europa a Rússia són el doble que a la direcció oposada. En concret, l’estoc de capital de la UE va superar el 2019 els 310.000 milions d’euros, mentre que Rússia amb prou feines té 135.000 milions invertits a la Unió. Això significa que per a Rússia la inversió procedent de la UE és important, però actualment els interessos de les empreses europees són més importants que els interessos de les russes a la UE.

Tot això no vol dir que les sancions comercials d’Europa no puguin suposar un cop dur per a l’economia russa. El problema és que l‟impacte també el patiria l‟economia europea, de manera que el marge d‟acció és limitat i, en qualsevol cas, molt dolorós per a la regió.

Per contra, per als Estats Units aquest conflicte té menys implicacions que per a la UE, tant en termes geogràfics (l’escalada militar està molt lluny de les fronteres) com econòmics. Europa és la perdedora per tenir un conflicte a les portes i per tenir una dependència del gas rus que, enmig d’aquesta crisi climàtica, no pot evitar.

Ara, la principal preocupació de l’OTAN, doncs, no és tant la possibilitat d’una guerra convencional sobre Ucraïna, sinó més aviat que Moscou estigui tractant de dividir i desestabilitzar Europa, sacsejant l’equilibri de poder continental a favor del Kremlin. El joc tot just comença. 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.