Una reflexió sobre l’anomenat copagament sanitari

Són temps de protesta, són temps de discussió i són temps de canvi. Són temps durant els quals neixen debats que qüestionen, a diari, les més sòlides bases del que ha estat aquesta societat occidental en la qual Espanya s’ha emmirallat durant les últimes dècades, capgirant tots aquells fonaments que semblaven ferms i inqüestionables.

Un dels molts sistemes que s’està posant en dubte és el sanitari. El sistema sanitari espanyol, i, molt especialment el català, han aconseguit un nivell d’excel·lència i reputació reconeguts mundialment. Gaudim del privilegi de comptar, rere les nostres espatlles,  amb els millors professionals i les més avançades tecnologies sanitàries. No obstant darrerament sembla que la salut d’aquest sistema s’està deteriorant, a causa d’ineficiències derivades del mètode segons el qual fou dissenyat fa dècades que han derivat cap a l’actual crisi de sostenibilitat.

En un panorama desolador de crisi econòmica on el consum i la inversió s’han reduït a nivells endèmics, l’Administració Pública assisteix a una reducció important dels seus ingressos tributaris, tenint per tant menys recursos per fer les polítiques públiques, les quals simultàniament s’espera que siguin encara més potents que mai.  És en aquest punt on el govern té dos camins; reduir la despesa o procurar augmentar l’ ingrés, privatitzant serveis públics o fent pagar per ells. Això és que es coneix amb el terme copagament, terme que és absolutament equívoc ja que, d’una banda, condueix a pensar que només paguem per un serveix públic en determinades ocasions, mentre que d’altra banda es pot interpretar que de vegades co-paguem, és a dir, que hi ha algú més que es fa càrrec del cost. Res és gratis. Ens hem de fer a la idea de que tot, des de la sanitat, fins als sous dels polítics, es finança amb els impostos i tributacions que tots els ciutadans aportem fruit del nostre treball, dedicació i esforç d’estalvi.

En conseqüència podem concloure que el terme copagament resulta de la idea de pagar dues vegades per un servei, ja que es considera que ja s’ha pagat anteriorment via impostos. Se’m acudeixen termes més adients, tot i que imagino que en aquest cas es tracta d’un tema de marketinià, ja que és evident que no totes les paraules causen la primera impressió a l’oïda ciutadana.

Aclarit aquest efímer però no banal aspecte semàntic, em proposo d’eliminar el tabú que existeix al voltant de la paraula copagament. No es tracta de res innovador, ans el contrari, es troba molt present a la nostra societat i en el nostre dia a dia més quotidià, i és bo prendre’n consciència. En són exemples el transport públic o les taxes de les matriculacions universitàries, les quals són més altes a partir de la segona matriculació a una mateixa assignatura.

L’Estat del Benestar es construeix sobre la premissa de que tothom, proporcionalment a les seves capacitats, contribueix al finançament d’uns serveis públics elementals i necessaris per a tots els ciutadans que l’estat s’encarrega de gestionar i oferir. No obstant és comprensible que si un estudiant es passa més hores al bar que a classe, fracassant en l’assoliment dels mínims de l’assignatura i s’ha de tornar a matricular, aquest sigui obligat a pagar una mica més que la primera vegada i així successivament. D’altra manera, tota la societat estaria pagant l’educació poc fructífera i extremadament costosa d’aquest estudiant, i dels molts que n’hi ha com ell, sense que ni tan sols en fossin mínimament conscients.

 És molt similar el que passa amb el cas de la sanitat. És un fet contrastat l’existència d’abusos del servei. Hi ha joves que es dediquen cada cap de setmana a beure sense control fins que acaben en coma etílic o milers de famílies a qui els hi costa, si més no, mantenir la farmaciola ordenada per no haver de comprar deu vegades a l’any el mateix paquet d’analgèsics que mai no arriba a esgotar-se. Total, ho paguem entre tots.

Cal reflexionar per adonar-se’n de que aquelles persones que utilitzen els serveis públics de manera sobre dimensionada i totalment innecessària i ineficient , actuen com a free-riders sobre la resta dels contribuents, usuaris i sobretot,  ciutadans, que en fan un ús correcte i es veuen altament perjudicats per aquest comportament.

El sistema actual té més despeses que ingressos i el fer pagar apart al beneficiari d’un servei, sempre que aquest pagament depengui de la seva capacitat econòmica, de la seva renda i del seu patrimoni ajudarà a racionalitzar el seu ús. Així com també ha de ser en funció de la seva situació personal, ja que si és un malalt greu que requerirà d’una assistència continuada i d’un servei més regular és just proporcionar-li un avantatge, tal i com es fa als estudiants o als jubilats amb els títols de transport o als millors estudiants amb l’oferiment de beques.

El debat polític es torç i s’enverina perillosament al tractar aquests temes amb més passió que raó, ja que massa fàcilment apareix, dins la noble ment ciutadana, la imatge de la nostra gent gran o d’un malalt crònic pagant un euro més per cada visita al metge de capçalera o havent d’assumir uns costos més quantiosos a l’hora de comprar medicaments.

La introducció de nous mètodes de copagament no hauria de suposar cap sotrac per tot aquell que fa un ús coherent del servei mèdic, puntual i necessari. Això, però, no és cap apologia a un copagament universal i rígid, sinó una política flexible que tingui lloc per a les excepcions. Aquesta és la responsabilitat de les nostres administracions, dissenyar polítiques que garanteixin l’equitat i la protecció d’aquells col·lectius menys afavorits, sigui per capacitat econòmica o per raons personals o inclús di diagnòstic mèdic. El requisit ha de ser fer-ho sense perjudicar la protecció de la salut dels grups socials més vulnerables.

Cal desincentivar un ús desproporcionat dels serveis mèdics que fan perdre el temps als metges amb visites amb elevada manca de sentit  i als usuaris que pateixen llargues cues i un sistema més caòtic. Fan perdre diners als ciutadans i eficiència del sistema, fent perillar així la qualitat del servei.

Així, el copagament,  és una política que pot ser eficient i correctiva si és ben dissenyada, i que ja s’està duent a terme des de fa anys en molts altres àmbits del servei públic. És positiva per assegurar el manteniment de serveis públics i de qualitat per a tothom, evitant que usos oportunistes agregats perjudiquin a un conjunt de ciutadans contribuents que es mereixen i tenen el dret a poder gaudir d’un sistema sanitari que els ofereixi, quan més ho necessitin, la millor atenció possible.

No obstant no es pot oblidar que el copagament constitueix només un instrument addicional per ajudar a racionalitzar la despesa en sanitat però que en cap cas hauria de ser substitutiu d’un debat crític molt més profund sobre una reforma estructural modernitzadora del sistema i sobre certes polítiques de protocol.

0 thoughts on “Una reflexió sobre l’anomenat copagament sanitari

  1. Totalment d’acord. Jo crec que el copagament no augmentaria significativament l’ingrés (entenent que seria simbòlic, com 1€) però reduiria la despesa, ja que molts s’ho pensarien dues vegades abans d’anar al metge i no anirien quan tinguessin un problemet, sinó quan en tinguessin tres acumulats.

    Un problema que li veig a la Sanitat és el que suposa estar transferida a les CCAA. Quanta gent d’Aragó va a hospitals de Lleida per la seva major qualitat… teòricament després la comunitat d’origen ha de pagar la despesa a la que s’ocupa del pacient, però pel que tinc entès la morositat està a l’ordre del dia. I això mateix passa a nivell europeu, conec francesos que venen aquí a operar-se, i més del mateix.

  2. Un poco limitado este análisis, hay que mejorar la financiación de la sanidad pública (creo que no hay dudas) aunque tampoco urge (gastamos menos en relación a nuestro PIB que la media de la OCDE; un 8,5% si no recuerdo mal, mientras que la media es del 9%)..sobre el copago, habría que intentar mirar datos, el problema de la sanidad pública catalana es el gasto farmacéutico (el segundo más elevado de Europa, detrás de Francia, un 25% del total del presupuesto), así que habría que acentuar la medida que ya aprobó el PSOE sobre recetar únicamente genéricos (habría que extenderlo al uso diario) y, lo más importante, el copago ya existe en la Sanidad, es en los medicamentos (40% del precio si no eres jubilado y 0 euros si eres jubilado), he aquí un problema en el que se puede actuar: hacer un copago por renta (no tiene sentido que los jubilados no paguen, habrá jubilados ricos y jubilados pobres, la edad no debe discriminar, debe discriminar la renta) para todas las edades.

    Por otro lado, la solución que planteas se ha demostrado ineficiente. En efecto, el copago para uso habitual de servicios médicos es un problema a la larga ya que afecta a muchas personas por igual siendo ellas diferentes, provoca que se puedan diagnosticar enfermedades a tiempo y, por lo tanto, se tenga que curar en vez de prevenir (que es más costoso). Un artículo al respecto (ya que yo no me invento nada): http://www.publico.es/espana/409262/el-copago-perjudica-la-salud-y-eleva-el-gasto-a-largo-plazo

    Por último., lo importante es invertir en camapñas de prevención y de conductas saludables (hacer deporte, no fumar etc) además de aumentar impuestos finalistas (por ejemplo sobre el tabaco y, a ser posible, legalizar las drogas para que se puedan subsanar las externalidades negativas que se derivan de las mismas, actualmente el precio no refleja los costes reales)

    En fin, no se pueden reducir estos debates a copago sí o a copago no, hay que ser más originales. Y, sobre todo, nunca recortar para no deteriorar los servicios, si se deterioran el déficit estructural aumentará y llegaremos a la barbarie americana en la cual si te pasa algo estás jodido pero bien.

    Saludos.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *