Un any de l’Estat Islàmic, aquí i allà

A ningú se li escapa ja avui l’enorme importància a escala internacional que ha aconseguit l’Estat Islàmic –també anomenat ISIS, ISIL o Daesh, segons la intenció de qui en parli- un any després que el seu líder animés a la població sunnita mundial a unir-se a la gihad: “aquest és el vostre Estat, veniu a construir-lo, i si no, feu tot el que pugueu, estigueu on estigueu, per donar-li suport”, deia Abu Bakr Al Bagdadi , l’home més buscat del món, des de Mossul, la ciutat iraquiana més important sota domini de l’EI. La barbàrie, però, té de rerefons i de motiu primer els comportaments de la civilització. La desastrosa guerra d’Iraq després de l’11S (en especial però no únicament) i la superioritat moral amb la que part de la societat occidental tracta els pobles islàmics, no han servit més que per donar ales a fonamentalistes, salafistes i semblants en perjudici, en primer lloc, dels musulmans moderats: civils sense cap ànim de guerra. Barbàrie, per altra banda, que no sempre té forma de grups terroristes sosllevats i anti-governamentals, sinó que sovint, ve representada per alguns governs: aquells que esclafen les minories, que abusen del poder, etc. Alguns dels quals s’han fet la “foto” amb els nostres líders, els de la civilització.

Ja després de pocs mesos des de la proclamació del Califat, el focus s’ha anat estenent des de Síria i Iraq (on l’EI ha guanyat ciutats estratègiques com Ramadi o Palmira, però ha perdut territori enfront els kurds) fins més enllà de les seves fronteres. Primer, perquè hi tenen presència a Líbia, Nigèria i Somàlia, entre d’altres. Però també perquè en un món globalitzat és inevitable que arribin arreu. La matança al setmanari satíric Charlie Hebdo, els dos atacs a centres turístics de Tunísia, els assassinats de Dinamarca i el suposat intent frustrat d’atemptar a la mateixa ciutat de Barcelona…, tots ells responen a la intenció de traslladar la seva lluita a nivell mundial. I es que el gihadisme terrorista no és, en cap cas, un fenomen nou; però sí presenta en aquest cas moltes peculiaritats.

Destaca en especial la seva capacitat d’atracció. L’Estat Islàmic fa del pragmatisme i la modernitat el seu modus operandi –ús de les xarxes socials i preparació de vídeos d’alt nivell tècnic-. Fins i tot es parla del “postureig” del grup gihadista: intimidació i proselitisme a través de selfies penjades a l’Instagram, el disseny d’apps per multiplicar la difusió dels seus tuits, l’ús de memes, etc. (aquí) Res a veure amb les característiques d’altres grups amb interessos semblants, com Al-Qaida, o els talibans afganesos.

Davant aquesta nova situació, molts Estats europeus han cregut necessari prendre mesures d’alerta extrema. Com ha estat la reacció des del govern d’Espanya, tant a nivell intern com extern? Des d’un punt de vista intern, i ja des d’abans de l’atac a Charlie Hebdo, el govern de Mariano Rajoy s’ha mostrat poc amable amb la protecció d’alguns drets fonamentals com la llibertat d’expressió o el dret de reunió i manifestació. L’acord PP-PSOE amb el Pacte Antiterrorista, signat com a resposta a l’amenaça creixent des dels atacs de París, inclou, entre d’altres punts polèmics, la presó permanent revisable, interpretada per part de l’oposició com un eufemisme de la cadena perpètua (aquí). En qualsevol cas, amb aquest acord, sumat a l’aprovació de la Llei de Seguretat Ciutadana i l’enduriment del Codi Penal, s’ha produït una evident restricció de les llibertats bàsiques (aquí). Si bé ni la llibertat absoluta ni la seguretat absoluta no són possibles ni desitjables, sembla que hi ha hagut certa instrumentalització per part del govern espanyol, tant pel que fa a un clima social “crispat” com per l’amenaça gihadista, per tal de dur a terme reformes força ideològiques i de dubtós encaix en el nostre ordenament jurídic. Després dels atemptats a Tunísia, Kuwait i França d’aquest passat 26 de juny, a més, ha entrat en funcionament el nivell 4 d’alerta antiterrorista, que implica la vigilància d’infraestructures considerades crítiques -estacions, aeroports, centrals nuclears i elèctriques- així com una major presència policial als carrers (aquí), encara que aquesta última ja s’ha fet evident des de fa uns mesos a les grans metròpolis. Sense treure rellevància a l’amenaça exterior, la por ha estat, habitualment, la via a través de la qual els governants s’han atorgat més poders, en perjudici d’unes llibertats que costen molt de guanyar i poc de perdre.

Pel que fa a l’acció exterior desplegada per combatre l’EI, la política espanyola ha brillat per la seva discreció. L’executiu espanyol ha estat dur en el llenguatge –com no podia ser d’altra manera- però s’ha mantingut en tot moment en un segon pla. Tot i que criticable, aquesta posició pot entendre’s després de les males experiències d’intervencions passades a Orient Mitjà. De fet, també Estats Units, que lidera la coalició internacional “en col·laboració” amb els països àrabs, està sent molt cautelós i segueix rebutjant la presència de l’exèrcit en superfície terrestre. Situació aquesta que podria canviar substancialment en cas que arribés a perillar el control de les capitals Damasc i Bagdad per part de les forces governamentals. O per algun rampell de venjança política, en cas que es seguissin produint els atemptats com els que hi ha hagut fins ara. És per això que hi ha qui considera que la intervenció està essent insuficient. I que, per a més inri, no s’està més que permetent l’expansió del grup en qüestió. Efectivament, conforme passa el temps, la implantació de l’EI al territori ocupat pot fer-se més irreversible: “si tu a nivell militar conquereixes un territori i el gestiones adequadament, el mantens encara que la població no estigui d’acord ideològicament. La gent ho accepta per pragmatisme” opinava l’analista polític especialitzat en Orient Mitjà, Gabriel Garroum, en un article de El Confidencial (aquí). Les nombroses fonts de finançament de l’EI –excepcionals però perllongades en el temps- segueixen permetent-los no només abastir d’aliments la població que viu sota el seu domini, sinó proveir-los, en alguns casos, de serveis públics com hospitals i escoles en millors condicions que en anterioritat a la seva arribada.(aquí)

En resum: Orient Mitjà i el nord d’Àfrica segueixen sent territoris farcits de lluites entre fraccions de la societat, disputes que van molt més enllà de la clàssica divisió –i excessivament simplista- de sunnites contra xiïtes. El nou règim dictatorial egipci, l’Estat fallit de Líbia, la guerra al Iemen, els equilibris entre Aràbia Saudita i els seus aliats contra l’Iran, el conflicte entre Palestina i Israel, i un llarg reguitzell més. Un complex de territoris no-Estat, Estats de no-Dret o Estats barbàrie, i amb societats tan alienes però alhora tan properes a la nostra. Conflictes davant els quals no podem fer cas omís. Assumim que hem estat part del problema, però reivindiquem que podem formar part de la solució.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *