Tornem-hi, quina mandra

Ha passat un any. Aquesta frase va ressonar dijous passat mentre esperava a Cotxeres de Sants. Un any. Fa uns dies es celebrava que es feia un any de les eleccions del 24 de maig, unes eleccions que determinaven un canvi en l’escenari polític. Després d’unes setmanes on als carrers es respirava política, la ciutat havia tornat a la seva calma habitual. La gent feia vida normal, els polítics no sortien a fer discursos pels carrer i els estudiant tornàvem a les biblioteques per preparar els exàmens finals. El 24 de maig del 2015 havíem estat citats amb les urnes per escollir el govern municipal que volíem.

El 24 de maig es celebraven unes eleccions importants però crec que ningú s’imaginava fins a quin punt marcarien la resta de cites electorals posteriors. De cara a les eleccions del 24 de maig van sorgir per primer cop les forces conegudes com “els comuns”, una plataforma política que sorgia de la mà d’activistes socials i populars. Emergien en aquesta plataforma amb esperança, amb il·lusió, amb ganes de demostrar que hi havia alternatives al model de gestió que ha imperat des de sempre. No tenien por. El seu projecte era per a la gent i la gent era qui el jutjaria, qui decidiria si els agradava o no. Per alegria d’alguns i desgràcia d’uns altres, aquestes noves formes van arribar amb força als ajuntaments. Barcelona, Cadis, Madrid, …

Com estudiant de Ciències Polítiques no explicaré què va ser el 24M, ni el 27S, ni el 20D. M’agradaria explicar què és estar en campanya. Quantes de nosaltres hem estat en campanya, donant el 100% durant 15 dies, amb una única finalitat? Aquesta sensació, aquesta experiència, en definitiva, aquesta addicció que suposa és el que m’agradaria explicar.

El 24M la campanya m’era aliena. No vaig estar implicada de cap forma, vaig viure-la com espectadora. De tots els actes que es van fer fa un any, només vaig assistir a un que no m’implicava cap esforç i en el qual participaven diferents diputats d’arreu d’Europa. Fent una mirada enrere, pot ser va ser un error, el meu entorn m’ho recrimina amb el típic: “No saps el què et vas arribar a perdre”. Pot ser tenen raó, tot i això, no em fan enveja. El 20D va ser la meva campanya.

Com he dit fa un any ens trobàvem en plena ressaca electoral, sí. Amb les municipals de maig acabàvem d’iniciar el cicle electoral que el 2015 ens havia preparat. Un any electoral que es presentava de totes les maneres menys calmat i discret. Jo, personalment, no sabia què esperar-ne. El 24M va demostrar que l’esquerra alternativa es trobava en alça. Organitzada en confluències, terme més propi de la geografia que de la política, l’esquerra alternativa va aterrar als ajuntaments i es van iniciar noves pràctiques sota la lupa dels ciutadans i dels seus opositors. L’estiu va arribar i amb ell va arribar la convocatòria del 27S.

El 27S va activar a molts joves. En el fons, no deixa de ser normal. El plantejament del plebiscit va activar a la ciutadania, tots volíem decidir sobre el procés. Molts sempre tenim alguna cosa a dir sobre el procés, sigui a favor o en contra, sigui una crítica o un elogi. Tots tenim alguna cosa a dir. L’escenari que se’ns va plantejar després de les eleccions va desmotivar alguns. Un Parlament polaritzat i una esquerra alternativa situada fora del frame plantejat. Aquells arribats als ajuntaments passaven a ser la quarta força parlamentaria.

Des de la primera sessió d’investidura del Parlament, la premsa es centrava en el fracàs d’investir el President i amb la impossibilitat de formar un govern. Alguns aventurats pronosticaven un escenari d’eleccions al març. Enmig d’aquest desgast, però, s’estava gestant una nova campanya: el 20 de desembre es celebraven les eleccions generals. Una nova oportunitat pels comuns, on aquests cop sortien al camp de joc acompanyats dels seus companys arreu de l’Estat: En Marea, Podemos, i Compromís.

En un moment favorable per aquestes forces, vaig aparèixer jo en un equip de comunicació. Mentre preparava els meus exàmens, la gent s’anava coneixent i s’anaven muntant equips. Al primer acte on vaig aparèixer no coneixia més que qui m’acompanyava, gràcies Cristina per ser allà. Poc a poc, es va agafant el ritme. En plena setmana d’exàmens, pel meu cap no passava res més que fer fotografies, descarregar-les, processar-les, penjar-les i tornar a començar. Si faig una ullada a les primeres fotografies, em fan vergonya. Només imatges dels polítics. Imatges que qualsevol podria fer, imatges sense cap tipus d’element que les faci destacar. Acte a acte, es nota una evolució positiva. Els actes cada cop més plens i cada cop amb més coneguts. Més d’un cop els candidats em preguntaven pels exàmens i semblaven els meus pares amb el típic discurs de “has d’estudiar, que això el dia de demà et servirà”. D’apunts a mítings sense parar, sortir d’exàmens i pujar a l’autobús direcció a la població que toqués. Van ser dies molt intensos.

M’entra una certa nostàlgia quan recordo aquest hivern passat. La campanya va deixar una forta petjada, tant emocional com física, el 21D estava amb febre i no m’aguantava dempeus. És possible que penseu que això què importa ara, quin valor té l’esforç fet si s’ha de repetir de nou. Què el 26 de juny tornem a ser convocades a les urnes, què torna haver campanya. Sí, ho sé. Però hi ha una sensació que no se m’envà i no m’importa reconèixer: la mandra.

La sensació de que això s’apropa em genera mandra. I permeteu-me creure que, aquesta mandra, és col·lectiva. Alguns ens il·lusionava tornar a la feina quan se’ns plantejava un llarg descans, quan pensàvem que tornàvem, sí, però d’aquí quatre anys, no ara, sis mesos després. Citant a un vell conegut: “Això ara no toca”. La mandra es manté i passen els dies i no, no sembla disposada a marxar.

Només havent passat sis mesos, pocs canvis hi haurà en els partits. I per a mi, tampoc hi haurà grans canvis en els resultats, a nivell català. Pot ésser que m’equivoqui, tendeixo a pensar que la gent vota amb convicció i que el vot que es va emetre el 20D no serà diferent el 26J. Tot i això, les urnes ja ens ho diran. Allò que no ens diran serà la seva utilitat, serà el panorama que generaran, serà el govern que pugui emanar d’elles, perquè, en un panorama multipartidista, podem trobar tot tipus d’aliances, recordem-ho. Amb això el cap, juntament amb el conjunt de dubtes que a una li ronden pel cap, puc arribar a entendre que algú li faci, fins i tot, mandra votar. No negaré que jo ho faré, ho tinc clar, però el sentiment, la il·lusió i l’energia del 20D no hi serà tant present.

Fa dues setmanes vam tenir la primera reunió d’equip de campanya. El retrobament va ser maco però un cop els vaig veure les cares puc afirmar amb seguretat, que la mandra reganarà part de la campanya.  “Va, fes un parèntesi a la teva vida i torna a estar com estaves pel 20D”. Ni els mateixos polítics estan disposats. Campanyes light, només imprescindibles. Pensar així et porta a recordar l’anterior campanya, on tot semblava imprescindible, on tots érem nous i la por a cagar-la era la nostra major preocupació, on la sensació de formar part del canvi et motivava mil cops més. Va ser un moment molt únic. Tant únic que em genera el dubte de si aquesta campanya estarà a l’alçada.

A mode de conclusió, podria explorar els diferents arguments de per què és important treure’ns la mandra de sobre o, només, explicant la importància de no deixar de votar. Alhora, podria apel·lar a viure l’experiència d’una campanya des de l’interior d’un grup. No ho faré. Considero que som grandets per saber allò que fem o deixem de fer i per assumir-ne les conseqüències. Des del meu racó, tant sols us diré que aquesta campanya em fa mandra, molta mandra, però tinc clar que em tornarà a deixar moments increïbles gravats al meu cap. Tinc clar que, tot i la mandra, tindrà moments que no canviaré per a res. Les campanyes poden generar addicció, tot i la mandra inicial. Així que, als mandrosos com jo, tranquils, que després d’això, venen les vacances.

Joana Bregolat Campos, estudiant de 2n de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra i col·laboradora a Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *