Tornar per canviar

Marxar mai ha estat fàcil però acostuma a valdre la pena. El moment inicial a l’hora d’emprendre un viatge de dimensions erasmusfèriques està impregnat d’una mena de sensació agredolça. Es tracta d’allunyar-se d’un indret plegat de records existencials per endinsar-se en una aventura vers el (des)coneixement. La nostàlgia implícita en tot allò que queda temporalment enrere, moments que inevitablement et perdràs però que malgrat tot, queden anestesiats pel nerviosisme il·lusionant propi d’una experiència incerta que tot just comença. Viatjar té una gran càrrega emocional fundada en la memòria melancòlica i la projecció apassionant. Tal i com va dir el filòsof francès Hippolyte Taine: “Viatgem per canviar, no d’indret sinó d’idees.” Marxes però ja mai tornaràs com has marxat.

Al cap de poc temps, un destí que semblava desconegut es converteix de sobte en familiar. Tot i que és inevitable que de forma subconscient procuris projectar detalls de la vida a la que sols estar acostumat, ràpidament prens consciència que l’entorn s’ha desdibuixat i lluny de la teva zona de confort, poses el teu instint d’adaptació i supervivència al límit. La càrrega emocional es transforma en superació personal. Sense pràcticament adonar-te’n, tendeixes a ajuntar-te amb totes aquelles persones amb qui comparteixes trets d’una mateixa identitat simbòlica ja sigui una llengua, una bandera, un diari, una samarreta de futbol o una assemblea de polítiques. En un moment així, idealitzar el lloc d’on véns suposa la teva millor carta de presentació ja que t’has convertit en l’ambaixador que s’enorgulleix d’aquella terra que ja no trepitja. Mentrestant, la teva identitat es predisposa a enriquir-se a mesura que avancen els dies, sempre i quan aconsegueixis sobrepassar tot allò que et resulti familiar en ares d’allò que encara t’és desconegut. Convé potenciar l’amplitud i profunditat de la mirada, deixar-te sorprendre i fixar-se en cada detall que et permeti perpetuar una voluntat idíl·lica d’aprenentatge.  Tot i això, el més complicat seguirà sent el fet de conèixer gent autòctona ja que els estudiants d’intercanvi solen moure’s sota la batuta psicològica de les masses. Es recomana defugir aquest camí preestablert i trobar la teva pròpia filosofia de viatge.

Més enllà de quin sigui el destí, el viatge et portarà a un xoc cultural. Qualsevol intercanvi, sigui dins o fora de la Unió Europea, et permet conèixer persones procedents d’arreu del món al mateix temps que t’impulsa a coneixe’t una mica més a tu mateix. Prens consciència d’allà on ets i de tot el que tens, valores tot allò que has deixat enrere perquè després quan sigui el moment de tornar, pugui’s reprendre-ho més intensament que mai. Ara bé, vulguis o no ja no tornaràs a ser mai més el mateix que va marxar. Enderrocar per reconstruir la teva pròpia identitat.   Seguint el paradigma de Nelson Mandela, “No hi ha res com tornar a un lloc que no ha canviat per donar-te compte fins a quin punt has canviat tu.”

A efectes pràctics i de cara a les empreses, un estudiant que decideix marxar a l’estranger, acostuma a evidenciar, en menor o major grau, una personalitat dotada de: capacitat resolutiva, auto-confiança, emprenedoria, inteligència social, curiositat, responsabilitat, determinació o consciència de les pròpies virtuts o defectes, entre d’altres. No només es poden assolir coneixements específics propis de la carrera sinó també competències transversals que potenciïn les habilitats socials de l’estudiant. Com a conseqüència, un  92% dels empresaris tenen en compte aquestes capacitats i un 64% opinen que l’experiència internacional és un factor rellevant en el procés de contractació. Més enllà de tenir una mentalitat oberta, voluntat d’aprendre idiomes, formar-se en un sistema educatiu diferent i conèixer altres cultures, també es busca potenciar la seva capacitat d’adaptació, superació i independència. En aquesta mateixa línia, segons un estudi realitzat per la Unió Europea, els graduats que han realitzat un intercanvi solen desenvolupar-se molt millor en el mercat laboral tal i com queda evidenciat en el fet que cinc anys després d’haver finalitzat la seva carrera, la seva taxa d’atur resulta en un 23% inferior (aquí). Els avantatges d’una experiència com aquesta són pràcticament indubtables, ara bé, ni tan sols el fet de trobar-nos en un marc legal, econòmic i polític comú com és la Unió Europea, elimina les diferències entre els seus països, en molts aspectes. En aquesta mateixa línia, convé posar èmfasi en com es desenvolupa la vida de l’estudiant en un país estranger.

Partim de la base que es fa complicat poder comparar els models universitaris de països diferents. En primer lloc perquè en tots ells hi ha molts tipus d’universitats, millors o pitjors, segons a què ens referim. Però també perquè la perspectiva canvia d’una comunitat a una altra: en algunes societats, la igualtat d’oportunitats té major rellevància que la llibertat individual i viceversa, per posar-hi només un exemple. La primera, comuna a l’Europa continental i Escandinàvia, relaciona els estudis amb la no pèrdua de capital humà que representen els joves; l’última, més pròpia del món anglosaxó, es basa en criteris empresarials,  incentius i l’atracció del talent. A més, amb quins indicadors s’analitza la qualitat educativa arreu del món? Com es creen els rànquings de qualificació universitària que fan els gran diaris mundials? Sense anar més lluny, tal i com ja avançava en un article el nostre editor Daniel Horth (aquí) el propi sistema PISA està en el punt de mira i és criticat per alguns experts en la matèria.

Això no treu, però, que es pugui fer una anàlisi a grans trets com el que es pretén, basat en experiències diferents alhora que properes com ho són les nostres. Habitualment, els mitjans de comunicació es focalitzen en l’anàlisi i la comparació dels preus de les matrícules entre països. En canvi, donat que allò que més ens ha sobtat de la nostra experiència no ha estat això –afortunadament, els estudiants d´Erasmus paguem les matrícules de les universitats de procedència, no les de destinació- es podria deixar aquest tema per més endavant. I és que sens dubte el que més sorprèn aquí és les oportunitats que un campus universitari t’ofereix per tal de compaginar la vida acadèmica i social. És fantàstic! Anar al gimnàs, practicar qualsevol esport, anar al cinema, fer la compra, a l’Starbucks… i fins les tantes al pub fent unes cerveses! El teixit associatiu i de clubs és inacabable, i els incentius que es donen als estudiants per participar-hi són per prendre nota (una pizza gratis mai està de més…). La mateixa Mireia Belmonte, nedadora plusmarquista mundial, va formar-se a un campus universitari britànic (aquí). Es predica, doncs, el mente sana in corpore sano, en moltes universitats britàniques i americanes; i nosaltres, quan hi farem alguna cosa?  

Si hem de replantejar-nos el model cal, inevitablement, buscar d’on en sortiran els recursos. Tot i les passades protestes ciutadanes dintre el món educatiu català i espanyol per l’encariment de les matrícules –i la no millora de les beques, l’altra part de l’equació- els preus dels estudis universitaris a Espanya queden lluny dels que paguen els estudiants que cursen graus en universitats britàniques. En aquestes últimes, els preus s’han disparat al llarg dels últims vint anys. Al Regne Unit -tret d’Escòcia- s’ha passat d’una matrícula gratis el 1998 a pagar unes 9000 lliures (com és el cas d’Exeter) de mitjana des de 2010. Un cost que s’eleva fins a 18.000 lliures en el cas dels estudiants provinents de fora de la Unió Europea. A Irlanda, tot i no haver-hi tampoc una homogeneïtat total, un any a una universitat pública pot implicar per a l’alumne entre 3000 i 6000€, especialment cares a la UCD i el Trinity College Dublin. Força particular és el cas de Gran Bretanya, on tot i el Millbank Movement(aquí), moviment estudiantil de rebuig enfront el gran encariment de les matrícules l’any 2010, alguns consideren que el model no és injust ja que el sistema de beques per excel·lència o vulnerabilitat econòmica és potent i les matrícules s’han de començar a pagar quan ja tens un sou i només si aquest està per sobre de 21.000 lliures l’any. I és que de la mateixa manera que amb el model americà, s’entén que l’endeutament fomenta l’esforç per trobar feina i que així s’incentiva la competitivitat. Ara bé, aquesta aposta per l’excel·lència pot coexistir amb la igualtat d’oportunitats o més aviat la perjudica? Apujar les matrícules implica necessàriament que els estudiants s’esforcin més per amor al coneixement o per por a no trobar feina després?

On quedaria el sistema espanyol? Doncs en una situació intermèdia entre el model nòrdic/alemany, basat en matrícules gratis o molt econòmiques, i l’anglosaxó, amb potents sistemes de beques que contraresten les elevades matrícules. En tot cas, molts estan d’acord que des dels inicis de la crisi econòmica s’ha produït una degradació del model espanyol en molts aspectes, reformes educatives desastroses incloses.

No voldríem però concloure sense abans comentar les nostres –per ara, breus- experiències a l’estranger. A Exeter, per exemple, utilitzen el clicker per fer votacions i seguidament es pot veure al projector quin és el percentatge d’estudiants que ha votat cadascuna de les opcions. En tot cas, quelcom que sí diferencia aquestes universitats de les espanyoles és una major llibertat per a l’alumne per perfilar la seva formació. S’abandona la idea de fer estudiants “totcampistes” que sàpiguen tan sols una mica de tot. Es busca una major especialització basada no només en l’elecció de les assignatures que més s’adaptin als objectius professionals de cadascú sinó també en una menor quantitat de classes presencials, menys feina obligatòria i més de voluntària que fomenti la passió per l’aprenentatge. Paradís per als dropos? No sembla que sigui el cas. Tot i no estar massa d’acord en “copiar” models, no s’observa cap motiu pel qual aquest mètode no pogués funcionar a les nostres universitats.

Què podem aprendre d’altres països i què poden aprendre la resta de països de nosaltres? El debat està servit. Vols fer un intercanvi? Descobreix el teu propi viatge.

Article conjunt de Víctor Costa i Gerard Valldeperes, ambdós estudiants a la Universitat Pompeu Fabra i actualment d’Erasmus a Exeter i la UCD, respectivament.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *