“The times they are a-changin”

Un rebombori anual

Ara que ja han passat uns dies després de l’entrega dels premis Nobel, és el moment de fer-hi un cop d’ull des de la llunyania temporal. L’entrega de premis Nobel és, cada any, una font de conflicte. De conflicte mediàtic, és clar. O, com a màxim, de conflicte verbal. En qualsevol cas, l’elecció no sembla mai encertada per tothom. I és que una entrega de premis que, des del seu origen l’any 1901, buscava reconèixer internacionalment la trajectòria de diferents personalitats en les disciplines de Literatura, Pau, Fisiologia i Medicina, Física i Química, sembla ser que ha esdevingut un rebombori intel·lectual.

“El que ha guanyat no s’ho mereixia”, “Hi ha persones molt més celebres en el seu camp” o “No m’hauria quedat amb aquesta com a obra més destacada” són alguns dels comentaris que es disparen en sentir l’homenatjat o homenatjada de l’any (una altra font de crítica molt freqüent, i no sense raó, és la poca presència d’homenatjades en aquests premis).

Però la qüestió és: què fa a una persona esdevenir mereixedora d’un Nobel? És conegut que l’elecció es realitza per un grup d’experts del Comitè del Nobel, i partir d’aquí se seleccionen tres possibles candidats de cada branca. Després del procés electiu, es determinen els premiats o premiades. Sota quins criteris es realitza tal elecció, tanmateix, és un misteri sense resposta. Tot i que sovint s’ofereix, des de la pròpia fundació, una justificació de l’elecció, no podríem entreveure’n una base clara i repetida en tots els casos.

Normalment, el rebombori ocasionat no és general. Sempre hi ha qui considera errònia l’elecció, però no més enllà d’algunes queixes a plataformes, articles o als amics durant el cafè. Ara bé, hi ha casos, i aquests són els que més ens agraden, que generen una gran polèmica. Un dels últims d’aquesta mena va ser, com encara recordem, l’elecció de Barack Obama com a suposat mereixedor del Premi Nobel de la Pau. Aquest any, s’ha repetit aquest fenomen, però en una disciplina on és poc peculiar: en el premi Nobel de Literatura.

I el guanyador és…

Robert Allen Zimmerman, encara que la majoria prefereix anomenar-lo “Bob Dylan”. Sí, senyores i senyors, el cantant de “Mr. Tambourine Man”, “I shall be released” o “The times they are a changin’” és el premiat de l’any 2016 en el premi Nobel de Literatura. Per què? Doncs, segons la comitiva, per “haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó”.

Aquest resultat, tanmateix, no podria haver generat major polèmica. “Un músic, premi Nobel? Quina idea més esbojarrada!”, “Amb tots els bons literats que tenim, per què hem de premiar a un home que toca una guitarra?”, “Des de quan un cantautor és un poeta? D’acord que té qualitat literària, però no crec que n’hi hagi per tant…” Des de les xarxes socials al metro, aquests han estat alguns dels comentaris contraris a l’elecció que hem pogut escoltar en les darreres setmanes. Tanmateix, també hem trobat alguns “Doncs a mi no em sembla una mala idea, premiar a un músic. Al cap i a la fi, també són creadors de literatura”, “És una mesura revolucionària, això d’escollir un músic” o “Doncs ara que hi penso, té la seva lògica que el guanyi Dylan”.

Un criteri amb fons privat

Tanmateix, les opinions no deixen de ser opinions, i la comitiva de la fundació Nobel no deixarà d’atorgar premis seguint els seus criteris, per més ambigus que puguin semblar. Abans d’emetre una opinió respecte la decisió, cal que tinguem en compte un favor que deixem molt de banda al pensar en els Nobel. La fundació Nobel és una fundació privada. I com a fundació privada que és, pot atorgar premis a qui li sembli. Amb més raó o amb menys, per sort o per desgràcia, els criteris de la fundació, per molts rellevants a nivell internacional que ens puguin semblar, no deixen de provenir de capital privat. No deixen de ser, per molt bona voluntat que hi posés Alfred Nobel, una herència que un home va decidir atorgat a persones “amb brillant carrera en el seu camp en favor de la humanitat”. I la seva última voluntat ha resultat esdevenir de gran fama i prestigi mundial, amb molta incidència als afers de la comunitat intel·lectual a nivell mundial però sense deixar de ser això: uns premis d’una fundació privada.

Però no neguem l’innegable

El cantautor no és poeta, novel·lista, assagista o científic. Els dos llibres que ha publicat no han estat, ni de lluny, un èxit i molt probablement no ha tingut una vida entregada a la lectura o l’estudi. Potser no ha tingut la classe o l’excentricitat d’alguns autors, no s’ha comprat un gat o no ha escrit sobre l’encant de les papallones a l’alba. Però Bob Dylan, amb la guitarra a l’esquena, ha recorregut mig món, i les seves cançons han estat cantades per tots i cada un de nosaltres en algun moment de la nostra vida. Alguns, fins i tot, hem tingut el plaer de sentir-lo des del bressol. Les lletres de Dylan no són buides, ans plenes de significat. Un significat poètic i ambigu, que cada un de nosaltres pot aplicar a les seves inquietuds, les seves guerres i les seves conquestes. Dylan parla de lluita, parla de somnis, parla d’inquietuds i envia missatges, poderosos missatges plens de crítica social. Dylan potser no ha estat un prototip de Nobel però, el que no podem negar, és que ha fet pura literatura. Us deixo amb aquest fragment d’una de les seves obres més cèlebres. I és que, sí, els temps estan canviant. I encara més els premis Nobel.

Come writers and critics who prophesy with your pen
And keep your eyes wide the chance won’t come again
And don’t speak too soon for the wheel’s still in spin
And there’s no tellin’ who that it’s namin’
For the loser now will be later to win
For the times they are a’ changin’!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *