Supermario i els tipus d’interès

Últimament, en “Supermario” torna a ser trendy. Escoltava les notícies mentre dinava l’altre dia i vaig escoltar una frase que, fora de context, semblava treta d’un guió de ciència-ficció; “Supermario abarateix el preu del diner a mínims històrics”.

Vaig comprovar que encara podia beure aigua i que, per tant, seguia al món real. La crònica va seguir anunciant que els tipus d’interès havien caigut fins al 0,05%. De cop, les noticies em van transportar a una de les meves primeres classes de macroeconomia. Concretament, aquella en què ens van ensenyar el concepte de “liquidity trap” (trampa de liquiditat).

Anem per passos.

Què fa i què ha fet el BCE? Com s’abarateix el diner i per què cauen els tipus d’interès?

El Banc Central (BC) té sota control l’oferta monetària de la moneda que controla, o com diria la meva àvia, té la impressora dels bitllets. Òbviament, si el BCE és l’oferta, també hi ha una demanda, que està composta per tots nosaltres i els bancs. Però, com funciona aquest mercat?

Els mercats financers parteixen de la premissa que la gent pren decisions sobre els diners que ingressa. Que els fa servir per comprar béns o per comprar diners futurs ―o el que és el mateix: inverteix.

És a dir, imagina que cobres 100 unitats monetàries (um). Amb el nivell de vida que portes, saps que necessites 60 u.m per a fer compres quotidianes (consum). Decideixes, doncs, tenir aquests diners a la teva disposició e ingressar-los en un compte corrent, que et permetrà poder treure’ls diners o pagar amb targeta de crèdit un sofà nou de l’IKEA. Aquestes 60 u.m composen una part de la demanda monetària en un mercat financer. L’altra part, correspon a les reserves bancàries.

Afortunadament per a tu considerant els temps que corren, tens 40 u.m que no necessites per a la vida quotidiana i decideixes ingressar-los al banc en un dipòsit a termini o en un pla de jubilació, ja que això et suposarà una quantitat de diners més gran en el futur, és a dir compres diners futurs. La quantitat de diners extra de la que disposarem en relació amb el que hi hem invertit, vindrà determinada pel que coneixem com a tipus d’interès.

Vist des de la perspectiva contrària, demanar-los avui amb un cost futur superior seria el que coneixem com el preu del diner.

Aquí és on entra en joc la política monetària. El BC injecta o treu diners d’una economia comprant o venent bons, que és exactament el mateix que fa el teu pla de pensions. Quan el BC injecta diners, vol dir que compra bons i el preu que paga es la quantitat de diners que injecta a l’economia. Com que compra bons, aquests pugen de preu (oferta i demanda) i per tant el tipus d’interès associat baixa.

Quan això passa els tipus d’interès que els bancs apliquen als seus productes també baixen, així doncs ara ens donaran menys diners si ingressem el nostre sou en un pla de pensions. Però també haurem de pagar menys quan demanem un crèdit.

Aquest tipus de polítiques expansives estimulen la demanda de diners, és a dir, t´incentiven a tu a canviar la decisió de quants diners ingresses al compte corrent i quants al pla de pensions. Si el pla de pensions no et dóna un bon rendiment preferiràs reduir les 40 u.m inicials a 20 i disposar de 80u.m per comprar-te el sofà i de pas una televisió nova. És a dir, l’objectiu del BCE és reactivar a l’economia, senyal que les seves previsions de creixement de l’Eurozona no són bones.

Amb l’última rebaixa els tipus s’han situat en un 0,05%, fet que deixa al BC sense munició, ja que els tipus d’interès (nominal) no pot ser negatiu. I com és possible que l’economia no vagi a l’alça? Bàsicament, perquè amb unes taxes d’atur que freguen el 24,5%, la situació actual no és com la situació plantejada, més aviat és com si seus en una cadira de plàstic i no tens previst comprar un sofà. Estem immersos en un liquidity trap on les polítiques expansives ja no són efectives, principalment perquè fa molts mesos que hem deixat de prendre la decisió clau sobre la qual normalment s’aguanta el mercat. Seguint amb el nostre exemple, hem eliminat la part sobrant dels diners, ja els fem servir tots per a la vida quotidiana i, fins i tot així, no arribem. L’economia no remunta, hem de consumir més, però no en tenim.

Ara bé, “Supermario” ha jugat l’última carta, sota les sigles TLTRO (Tartgeted Long-Term Refinancing Operations). Com bé explica aquest article aquest cop injectarà diners de mica en mica i directament a les entitats bancàries (els comprarà bons que posseeixen) en funció de la quantitat de diners que deixin al sector privat. El nou anunci apunta directament a la prestació de crèdit, quan més diners ens deixi el banc, més fàcil li serà finançar-se.

Malauradament, haurem d’esperar per veure l’impacte d’aquesta política sobre el consum i la prestació de crèdit a l’Eurozona.

Bernat Deu, 22 anys, graduat en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat Pompeu Fabra i interessat en el món de la consultoria i la fotografia.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *