Sector Públic (I)

Arran del meu últim article “Fer cagar el funcionari”, va sorgir controvèrsia sobre l’elevat nombre funcionaris respecte la població activa a Catalunya, un 19,5%. Davant l’escàndol i l’incredulitat d’alguns lectors vaig pensar que seria bo analitzar aquest tema profundament, per això dividiré aquest anàlisi del sector públic en dos articles. Aquest primer intentaré compartir amb vosaltres tot l’entramat de dades que he extret de diferents fonts i aclarirem i desgranarem el sector públic, qui i quants el formen, de quina manera, etc. Al proper article intentaré anar més enllà i tractaré el polèmic tema de la productivitat del sector públic i la manca d’incentius.

Probablement gran  part dels estudiants de la Pompeu Fabra siguin lectors de “La Vanguàrdia”, no perquè siguem d’aire convergent (hi haurà de tot), sinó perquè ens porten tones d’aquest diari cada dia, gratuïtament, és clar. Perquè dic això? Doncs molt senzill, en un article el dia 13 de Gener es van donar unes dades en el mateix format de la imatge que podeu veure, un mapa amb colorets amb el pes relatiu del funcionariat a cada CA, amb la diferència que les dades (extretes teòricament de l’IDESCAT) eren de l’últim trimestre del 2011 i, a més a més, eren molt diferents. Podia ser que en quatre anys el pes relatiu dels funcionaris a Catalunya s’hagués duplicat passant del 9,79% al 19,5%? Difícil de creure veient la retallada en serveis socials. Llavors, qui menteix?

Per posar un exemple més clar,  al diari “El Punt”, en un article de finals del 2011 asseguraven que a Catalunya només un 13% dels sous són públics en contraposició al 40% d’Extremadura. Com es menja això?

Per engreixar-vos amb més dades, aquí teniu una taula extreta de CatDiàleg.cat, amb informació teòricament extreta de l’INE.

Arribat aquest punt, a un li entra la paranoia i comença a creure que tots els mitjans ens enganyen, i no és cert (del tot). Potser haureu sentit a parlar de la comptabilitat creativa però únicament utilitzada en balanços patrimonials d’empreses (tenim l’exemple del Barça, on tant la junta entrant com l’anterior van maquillar els comptes al seu favor). Doncs aquest fet també passa amb les magnituts macroeconòmiques, i és important saber de què et parlen i tenir un punt de vista crític perquè sinó a la mínima que et despistes ja te l’han colat.

Les dades de LaVanguardia tenen un error conceptual important: hem de diferenciar entre funcionari i treballador del sector públic. Així doncs, un funcionari és aquell que ha fet oposicions i treballa fix a l’administració. Evidentment, no són un 19,5%. Els treballadors del sector públic són els mateixos funcionaris, els interins (treballen a l’administració però no han fet oposicions), els treballadors d’empreses públiques (TMB, TV3, companyia de les aigües, etc), fins i tot l’exèrcit! No us oblideu que la despesa en defensa és molt elevada, però clar, és important estar preparat per si algun dia tornen a intentar invair l’illa de Perejil.

De fet, si volguéssim imputar encara més treballadors públics podríem incloure els docents de la concertada, que és important recordar que són pagats amb fons públics.

En aquest gràfic podeu veure com es distribueix el personal de l’Administració.

Ara ja podem entendre d’on vénen aquestes diferències, ja que cadascú sembla que imputa el que vol. Les dades varien, però en tots els casos arribem a conclusions similars. A Catalunya tenim poc sector públic relatiu a la població si ho comparem amb la mitja de l’Estat, i la diferència és flagrant quan es tracta de regions com Extremadura. El cas de Ceuta i Melilla s’ha de matitzar, ja que són zones on l’exèrcit té un pes relatiu molt important.

Vist això, com que no sóc euroescèptic (cada vegada en som menys) i penso que no està bé mirar-se sempre el melic i no sortir de la pell de brau, compararé Catalunya amb altres països de la UE27.

Catalunya té 404.200 assalariats públics per una població de 7,5 milions d’habitants, cosa que toca a gairebé 54 per cada mil habitants, per sota de la mitja espanyola, amb 67.

Com és d’esperar, estem per sota dels països nòrdics com Finlàndia i Suècia, amb 106 i 124 respectivament, on  tenen un Estat del Benestar a anys llum del nostre. També estem per sota de grans països com França, on el funcionariat té un pes molt important, amb 80 empleats del sector públic per mil habitants, i lleugerament per sota de la gran Alemanya, amb 55. Tanmateix superem al Regne Unit, que té una mitjana de 45, ja que al sistema anglosaxó el sector públic té menys pes.

Podríem seguir anomenant veïns europeus i veuríem, en regla general, que els països “més fluixos” de la UE, en comparació als més rics, disposen de menys empleats del sector públic relativament: Grècia (35), Lituània (15), República Txeca (10), Romania (9), etc.

Finalment, és important no concloure d’aquestes dades que més sector públic significa ser un país més ric. El plantejament és invers. Els països rics es poden permetre tenir més prestacions socials, millor Estat del Benestar, i conseqüentment, el sector públic acaba tenint molta importància… i aquí ve la pregunta punyetera: un cop establerta aquesta relació de com més ric és un país, més importància del sector públic, com és que la casuística regional espanyola ens presenta un panorama totalment antagònic a l’explicat, on les regions més pobres gaudeixen de més sector públic? Això, amics meus tots, és qüestió política…el debat està al carrer.

0 thoughts on “Sector Públic (I)

  1. Nada es verdad, nada es mentira todo depende del cristal con el que se mira, no? Està molt bé explicat, jo ficaria al sac tots els que cobrin de calers públics, si tenen contractació directa o indirecta no importa, “xupen del tarro”.
    El que podríem debatir és si un país ric significa major presència pública amb serveis socials. Si és un país desigual potser hi haurà gent que no voldrà mantenir a una gran part de la població. I si analitzem un país amb molta igualtat pot ser no sigui necessari tanta cobertura social ja que tothom pot adquirir les prestacions que necessitin i es vulgui pagar.

    Cosa que també molta gent confon, públic amb gratuït i ja em vist que no.

    No hi veig una única visió, però la teva es igual o més de vàlida que la meva. Bon treball!

    1. És veritat que “país ric” no implica necessàriament major sector públic, l’exemple és UK, i m’imagino que a EEUU també deu tenir menys rellevància. Però en el cas dels països Europeus, amb un model Keynesià clar, apostant per un fort Estat del Benestar, aquesta relació sí que existeix… el que no significa que sigui econòmicament viable.

      No em considero liberal perquè no crec que el mercat per si sol porti a l’eficiència, però el que sí que tinc molt clar és que cada país ha de saber quins serveis socials pot mantenir… i està clar que aquí hem viscut per sobre les nostres possibilitats.

      Haurem d’estar alerta, que ens esperen molts canvis (i són necessaris).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *