S’acaba el cafè

És mal símptoma que la prima de risc arribi a màxims anuals, però encara pitjor és que el ministre de Guindos ho atribueixi a factors exògens. Aquesta tàctica mourinhista de no buscar el propi error comporta seguir cometent-lo. En aquesta línia de buscar culpables va la nova corrent recentralitzadora del Govern Central, atribuint tots els mals a l’actual sistema semifederal, les autonomies. Les comunitats autònomes són partícips del dèficit actual de l’Estat Espanyol, i com a tal han d’ajustar els seus comptes, però no té sentit que la limitació de dèficit sigui més restrictiva pel que fa a les autonomies que no a l’Estat, ja que elles s’ocupen de l’Estat del Benestar (educació i sanitat) amb la gran despesa que suposa. En aquest sentit, la Llei d’Estabilitat Pressupostària obre la porta a intervenir a qui no assoleixi els objectius, per tant, dóna legalitat a una possible centralització.

Dit això, vull deixar clar que no penso defensar aferrissadament el model autonòmic, que, per diferents motius dels que declaren des de Madrid, veig obsolet. El model autonòmic ha significat per Catalunya i els catalans un seguit de greuges comparatius, però avui no faré classe d’història per repassar-los tots (la majoria basats en les transferències). Vull destacar els que patim actualment.

No és just que la comunitat autònoma que més retallades està patint, més disciplina pressupostària està duent a terme, sigui castigada amb uns pressupostos que impliquen una caiguda de la inversió de més del 40% (la que més), i per si no fos poc, s’incompleix l’Estatut insípid i retallat, ja que la inversió a Catalunya es situa a l’11%, cosa que hauria de ser el 18%, que és la proporció d’habitants de l’Estat que són catalans. Un altre greuge comparatiu, per mi més tangible, és la situació dels funcionaris. Mentre a Catalunya Mas-Colell no ha fet més que reduir els sous, el Govern Central ha assegurat que no els baixarà, originant així un doble efecte pervers: per una banda no hi ha seriositat en la reducció del dèficit, d’altra banda, els funcionaris catalans preferirien ser competència de l’Estat.

Per no ser egocèntrics, miraré cap a una altra regió de l’Estat, en aquest cas, l’altra cara de la moneda: Andalusia. El PP va esperar a presentar els pressupostos en clau electoralista, i total, han acabat “perdent” (no obtenint la majoria absoluta) però també han perdut credibilitat. Ara l’esquerra Andalusa sembla que portarà a terme polítiques contracícliques, res de retallades impopulars. Davant d’aquest escenari a un se li queda cara de tonto i prefereix que s’acabi amb aquest model autonòmic que només fa que causar conflictes d’interessos perjudicials pel bé comú.

Ara que estem assistint al final d’aquesta etapa autonòmica, és bo recordar com va començar. Aquell cafè “para todos”, sorgit bàsicament com a sentiment anticatalà amb la premissa de què si tothom és especial ningú ho és, va ser el desencadenant. Regions sense història s’hi van adherir, també regions que es van inventar la seva història, i d’altres que no volien, com Madrid, però que no els va quedar més remei.

Al cap i a la fi, sembla que el cafè s’acaba.

0 thoughts on “S’acaba el cafè

  1. És curiós que el partit que més traves ha posat al reconeixement i a la millora de Catalunya ha estat el socialista estant en contra del concert econòmic i creant el café para todos. I encara ara voten en contra.

    1. Totalment d’acord. PSC = PSOE. Són sucursalistes amb hipocresia, perquè quan toquen Generals asseguren que són el millor per Catalunya.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *