Quan l’atur ve per quedar-se

Em sap greu que te n’hagis d’assabentar per aquí, però en algun moment o altre ho havies de saber: segurament no arribaràs a treballar mai d’allò pel que has estat estudiant. No t’equivoquis, no et parlo del típic “la vida dóna moltes voltes”, senzillament vull advertir-te que el més probable és que d’aquí a quinze anys (o menys) la teva feina l’ocupi un robot. Aquesta és la conclusió a què vam arribar en l’article anterior. Per fer-ne cinc cèntims: degut a la globalització i a Internet, el mercat laboral cada cop és més líquid, flexible i extraordinàriament competitiu; l’avenç tecnològic, i en concret el de la robòtica i l’IA, creix exponencialment i és imparable; les dades mostren que prop del 50% de feines ja podrien ser totalment automatitzades i que la tendència és alcista. Sembla que pinten bastos al món laboral, vegem si podem trobar algunes propostes per sobreviure a aquest cataclisme.

Primer de tot, per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia, repassem alguns exemples d’automatització. D’entrada,  qui pensi que no es poden automatitzar els supermercats, que pari atenció a l’exemple del Japó. En aquest país, on l’espai és or, en comptes de supermercats tenen màquines automàtiques de venda que disposen de tot tipus de productes. En concret, n’hi ha 8’6 milions, 1 per cada 14 habitants[1]. Seguint en aquest mateix món, encara trobem més exemples. TESCO, l’any 2010-2011, va apostar per la digitalització i automatització del servei que oferia per tal de créixer a Corea del Sud amb una idea prou senzilla: a través d’una app pel mòbil, els usuaris podien capturar codis QR disposats en balles publicitàries situades en zones de pas (estacions de metro per exemple); la captura permetia accedir al catàleg de productes del supermercat i seleccionar aquells productes que volia adquirir; quan el client arribava a casa, es trobava amb la comanda a la porta. Aquesta iniciativa va resultar en un augment del 130% de les ventes online en només tres mesos. Això demostra la viabilitat i efectivitat de l’automatització.

Pensem ara en l’efecte que podria tenir l’adopció d’aquestes pràctiques per part de les grans multinacionals. Imaginem que ‘Walmart’, la cadena de supermercats més gran del món, decidís apostar per un model com el de TESCO (una idea bastant probable). Amb pocs anys, podria prescindir de 2 dels seus 2.1 milions de treballadors, dos milions de caixers, reposedors i gestors de magatzem. Si mirem en altres sectors, podem trobar el cas d’Amazon.com, que el 2012 va adquirir un exèrcit de robots per a què gestionessin el seu stock[2]. També podem trobar el cas del monstre de la producció d’elements electrònics FOXCONN, que el 2011 va exposar un pla per automatitzar bona part dels seus processos productius. Això li permetria prescindir pràcticament de la totalitat de la seva plantilla d’ 1.2 milions de treballadors. I a mesura que s’avanci en robòtica, d’altres casos apareixeran en el camp de la construcció (Contour Crafting), producció de peces específiques (impressores 3D), vehicles autònoms (Apple, Uber, BMW, Mercedes, Google, etc.), periodisme (Narrative Science) o assisstents personals (com la Siri o basats en el Watson d’IBM[3] ).

El que aquests exemples i aquestes dades volen dir és que en pocs anys se’ns presentarà un problema molt gruixut: l’atur tecnològic. Per una part, cal desmentir l’argument segons el qual el món tecnològic donarà suficients llocs de treball. Les feines que ofereixen aquestes empreses i que no són susceptibles d’automatitzar-se (això és aquelles que no tenen a veure ni amb la manufactura ni amb la gestió d’estoc) requereixen una alta formació i especialització i, donada la flexibilitat, competitivitat i liquiditat del mercat, només una selecta elit intel·lectual hi accedeix.  Les empreses tecnològiques cada vegada necessiten menys empleats per seguir generant beneficis (vegeu la taula[4]), per no dir que la gran part de la feina bruta ja la realitzen els usuaris sense saber-ho i sense cobrar[5]. A més a més, en quant a ocupació, representen un percentatge comparativament molt petit (0.74% als EUA l’any 2011[6]). Per altra banda, quan els exemples d’automatització anteriors es materialitzin i s’estenguin, ens trobarem amb una ingent quantitat de gent, poc formada i amb pocs recursos per a reconvertir-se. Si ho sumem amb les dades de l’informe de McKinsey[7], que ens assenyalava que les feines que no desapareixeran requereixen una formació mitjana-alta, podem preveure la magnitud de la tragèdia: què fem amb tota aquesta gent? Com diu Federico Pistono “Robots Will Steal Your Job: But That’s OK”[8], encara poden explorar-se algunes vies per redreçar el desastre.

[4] Font: “Unemployment Tomorrow” a Pistono, Federico, Robots Will Steal Your Job: But That’s OK

D’entrada, quin és el perfil de persones i empreses que sobreviuran a aquest cataclisme? Tenim varies respostes a aquesta pregunta. A part de les dades de McKinsey que ja vam comentar, un parell d’autors ens aporten els seus punts de vista. En primer lloc tenim al nord-americà Richard Florida. En el seu llibre The Rise of the Creative Class[9] ens explica com pels volts dels anys 2000 una nova classe social havia estat emergent i s’havia començat a fer un lloc dins del mercat laboral i de la societat. És cert que Florida no pensava en la pregunta que ens formulem nosaltres, però la seva tesis ens aporta una idea interessant. La “creative class” es basa en el potencial creatiu que té tota persona (en tant que ésser pensant i racional) per tal d’enginyar i desenvolupar solucions pels problemes a què s’enfronta. A través de la creativitat i de la cooperació amb les altres persones, els integrants d’aquesta classe social són capaços d’innovar i materialitzar noves idees que els permetin superar les adversitats del dia a dia. Aquestes adversitats van des de problemes amb la comunitat de veïns fins a la creació d’una start-up per a guanyar-se la vida. Aquesta gent es troba en continu procés d’aprenentatge i reconversió d’ells mateixos, no els espanta el canvi o la innovació perquè ells són el canvi i la innovació. És la “creative class” la que sobreviurà a l’atur tecnològic, i ho farà gràcies a un element comú en tots els seus integrants: la capacitat de generar pensament disruptiu.

És precisament el concepte “disruptiu” el que ens porta a parlar del segon autor: Salim Ismail, fundador i director de la Singularity University. Emprenedor nat i sens dubte home de negocis (és exvicepresident de Yahoo i fundador de PubSub i Angstro), aquest canadenc originari de la Índia va copsar el moment únic i especial en què ens trobem i va veure que calia reinventar la manera com es feien els negocis fins ara. En el seu conegut llibre Exponential Organizations[10], explica com cal adaptar les empreses i organitzacions als temps actuals. La nostra era està caracteritzada per un element clau molt important: el creixement exponencial. Quan es digitalitza correctament qualsevol sector econòmic passen tres coses: els costos marginals (tant de producció com de demanda) es redueixen pràcticament a zero; l’abast productiu s’incrementa enormement; es passa d’un món d’escassetat (recursos físics limitats) a un món d’abundància (recursos il·limitats com les dades o l’energia solar). Això resulta en un creixement exponencial en la relació preu-rendiment (menys preu i millor rendiment). Les organitzacions exponencials (ExO), són aquelles que saben veure i aprofitar aquests patrons exponencials i poden reinventar-se per adaptar-se al canvi constant que suposen. Per posar-ne alguns exemples: Google, Airbnb, Xiaomi, Uber, Quirky, Tesla, Netflix, Valve, GitHub o Haier.[11]

Aquestes dues propostes només es plantegen el problema de l’atur tecnològic des d’una òptica darwiniana: qui o què està més preparat per a sobreviure en aquest nou clima. D’altres pensadors s’han atrevit a intentar anar més enllà i atacar les arrels de l’assumpte. És d’obligada menció l’economista Jeremy Rifkin i la seva coneguda obra El Fin del Trabajo, però aquest cop ens centrarem en un personatge més veterà: el sociòleg Zygmunt Bauman. Aquest savi polonès desenvolupa en el seu recent film In the same boat la redefinició del treball. L’argument és el següent: en el model econòmic i social actual, ens cal guanyar-nos la vida amb una feina per tal de sobreviure; sabem que cada vegada hi ha més i millors màquines que fan que els humans siguem redundants en més del 50% de les feines; sabem que cada vegada som més persones intentant viure en aquest planeta; sumant dos i dos veiem que el sistema està condemnat a fer figa ergo cal redefinir el model de treball.

Una primera aproximació que fa al problema és la de “treballar menys perquè puguem treballar tots”. D’aquesta manera semblaria que podria pal·liar-se, si no solucionar-se, el problema de l’atur. Tot i així, un es pregunta: fins on estaríem disposats a dividir els llocs de treball? No té això algun límit? De quina manera afecta a la productivitat i l’eficiència? Permetria guanyar suficients diners o per contra empenyeria a la gent a multiplicar encara més les hores de treball? Estarien disposades les empreses a pagar uns salaris tan elevats? … És en quest punt on apareix la necessitat d’aportar un suplement i/o substitut a aquesta proposta: la renta bàsica universal. Coneixent el potencial que té la tecnologia per a generar riquesa suficient per tots, sembla estúpid no aprofitar-lo per millorar la qualitat de vida de tothom. La riquesa ja hi és, només cal redistribuir-la correctament, i això és el que pretén, en part, la renta bàsica. Aquesta consisteix, ni més ni menys que en un ingrés mínim i vitalici per a tots els ciutadans que els permeti sobreviure i que els és atribuït pel simple fet de ser persones i estar vives. Subjacent a aquesta proposta hi ha un canvi de paradigma molt interessant: desvincular ‘treball’ i ‘ingressos’. El concepte de guanyar-se la vida, diu Bauman, és antiquat i cal abandonar-lo. El dret a la vida és un dret bàsic i fonamental de la persona, i no pot anar supeditat als interessos de cap empresa. La vida no es guanya, es té i s’ha de poder viure, per aquest motiu és necessari buscar iniciatives com la renta bàsica universal que permetin garantir aquest dret. I a qui no li agradi la idea, que pensi en el següent: les successives onades de drets (des dels fonamentals fins a l’estat del benestar), van evitar en el seu temps una gran revolució social, què passarà quan molt més de la meitat de la gent no pugui sobreviure? L’atur tecnològic ja és aquí, i ha vingut per quedar-se, siguin aquestes o unes altres, cal trobar-hi una solució.

[1] Segons la web de la Japan Vending Machine Manufactures Association http://www.jvma.or.jp/information/qa_01.html

[2] Pepitone, Julianne, “Amazon buys army of robots”, CNN Money, 2012,
http://money.cnn.com/2012/03/20/technology/amazon-kiva-robots/index.htm?hpt=hp_t3

[3] Doneu un cop d’ull a com funciona Watson https://www.youtube.com/watch?v=_Xcmh1LQB9I o vegeu una demostració del que pot arribar a fer https://www.youtube.com/watch?v=WFR3lOm_xhE

[4] Pistono, Federico, “Unemployment Tomorrow” a Robots Will Steal Your Job, But That’s Ok: How to survive the economic collapse and be happy, Octubre 2012, accedit a 20/08/2016, disponible a internet a http://robotswillstealyourjob.com/read

[5] Amela, Víctor, Sanchís, Ima, Amiguet, Lluís, “Ahora ya todos trabajamos para las GAFA sin cobrar”, a LaContra  de LaVanguardia, dia 22 de juliol de 2016, disponible a internet a http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160722/403386081716/ahora-ya-todos-trabajamos-para-las-gafa-sin-cobrar.html

[6] Pistono, Federico, “Unemployment Tomorrow”, íbidem.

[7] Chui, Michael, Manyika, James i Miremadi, Mehdi, Where Machines could replace humans and where they can’t (yet), juliol 2016, accedit a 23/08/2016, disponible a internet a http://www.mckinsey.com/business-functions/business-technology/our-insights/where-machines-could-replace-humans-and-where-they-cant-yet

[8] Pistono, Federico, Robots Will Steal Your Job, But That’s Ok: How to survive the economic collapse and be happy, Octubre 2012, accedit a 20/08/2016, disponible a internet a http://robotswillstealyourjob.com/read

[9] Florida, Richard, The Rise of the Creative Class-Revisited, Basic Books, 2014, Estats Units d’Amèrica.

[10] Ismail, Salim, Malone, Michael S., van Geest, Yuri,  Exponential Organizations, Diversion Books, Nova York, 2014.

[11] Podeu aprofundir més en les característiques de les ExOs veient la següent conferència de Salim Ismail a la USI, a partir del minut 32:30, enllaç: https://youtu.be/FNQSM4ipZog

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *