Propietat privada i llibertat d’expressió

Vagi per endavant en aquesta primera entrada l’agraïment a la proposta de poder publicar els meus escrits en aquest bloc. Sense grans pretensions, espero que algú s’animi a respondre els reptes que llençaré o que allò que escrigui serveixi per a la reflexió.

Lluny d’anar a cercar els temes de l’actualitat, que en el fons solen ser casos particulars dels problemes de sempre, procuraré centrar-me en discussions més abstractes. La temàtica escollida en aquesta ocasió prou dóna per a la discussió: la propietat privada com condició necessària per a la llibertat d’expressió. Cal aclarir, d’entrada, que no es planteja com una afirmació, sinó com una hipòtesi que, després de l’argumentació, podrem validar, refutar o modular.

La institució de la propietat privada està fortament arrelada en el nostre sistema social. I no només per la seva consagració constitucional (art. 33 CE) o per ser el fonament d’àmplies branques del Dret (tant el seu contingut com en les seves limitacions), sinó perquè les lleis no fan més que recollir i desenvolupar, si es vol abastament, una intuïció que es té i que ha perdurat en el costum: el sentit de possessió i de lliure disposició. De fet, més acceptada era la idea de propietat abans de la Revolució Francesa que no pas la de llibertat, en el sentit que se li va atorgar a partir de la Il·lustració.

Per al cas que ens ocupa, ambdós conceptes (propietat i llibertat) comencen a unir-se precisament en el tombant del segle XVIII, coincidint amb l’inici de les reclamacions polítiques d’una burgesia enfortida per segles de guanys i menystinguda pels estaments medievals. Fins al punt que l’Assemblea Nacional francesa va decidir plasmar-los en sengles disposicions de la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de 1789, en els articles XI i XVII respectivament.

Quelcom que sempre m’ha cridat l’atenció és la vehemència dels primers revolucionaris, i després dels liberals d’arreu d’Europa, en la reclamació de la llibertat d’impremta, com a manifestació singular de la llibertat d’expressió. Aquest dret, com cap altre, permet entendre la interrelació entre els dos principis que sotmetem a estudi, i que es construïa en aquell moment com la necessitat de disposar dels mitjans de producció per poder difondre idees. És a dir, els pensadors i legisladors il·lustrats sí van concebre la propietat privada com a condició indispensable per a la “lliure comunicació de pensaments i d’opinions” (DDHC), partint de la premissa de l’hostilitat del poder públic tant cap a la seguretat en el gaudi dels béns com, encara més, cap a la diversitat de pensaments. El control de la impremta en mans privades actuava com a garantia davant l’Estat d’estructures i tics encara absolutistes.

L’escenari idoni per a l’estudi d’aquesta suposada relació apareix amb el sorgiment del marxisme. A aquestes efectes, no ens interessa tant la doctrina socialista sinó la seva posada en pràctica, els models d’Estat comunistes, caracteritzats, a trets generals, per dos pilars: la inexistència del dret a la propietat privada dels mitjans de producció i la seva configuració dictatorial. Aquest esquema tan radical, que permet aïllar altres variables que poden entorpir l’anàlisi, és idoni perquè precisament no s’hi reconeixen cap dels dos drets que intentem relacionar.

L’empirisme ens porta a una primera conclusió: en cap Estat comunista dels que s’han conegut en els segles XX i XXI ha existit un sistema de protecció real i efectiu dels drets dels ciutadans, inclosa la llibertat d’expressió. Així ha succeït en la realitat, però no s’ha d’extrapolar més enllà de l’obvietat que conté: la incompatibilitat de la dictadura amb la llibertat d’expressió. Sensiblement diferent és que els Estats comunistes s’hagin constituït fins ara exclusivament en dictadura. En l’extrem, doncs, cal interrogar-nos sobre si l’Estat socialista seria capaç de brindar als individus els mitjans necessaris per tal que aquests es puguin expressar lliurament o, de forma sinònima, si l’exercici de la llibertat d’expressió necessita darrera seu una base de propietat privada que actuï com a garantia.

En altres paraules, equival a afirmar la independència del fet de constituir una dictadura del proletariat amb la socialització els mitjans de producció. En l’ideal, expressaríem que l’Estat socialista és capaç de garantir la seguretat, integritat i llibertat de les persones sense que aquestes fossin propietàries de pràcticament res. Això s’articula només sobre un fonament: la uniformització educativa i cultural. Per eradicar la lluita de classes, què més eficaç que imposar un únic patró de pensament que sigui base de la formació ja des de la infantesa, o què més efectiu que aïllar els ciutadans d’intercanvis de qualsevol tipus amb l’exterior? Imperatiu és per a la sostenibilitat d’aquest sistema suprimir la propietat privada, impedir el gaudi dels propis béns, perquè del contrari s’afirmaria que les decisions sobre aquests dependrien dels propis ciutadans, que podrien disposar-ne segons les seves necessitats o els seus gustos per produir, vendre, intercanviar… amb finalitats tan diferents com motivacions hi hagi. Aquí trobem el primer motiu per justificar l’existència de la propietat privada per a la llibertat d’expressió: en un Estat democràtic i de Dret, tot i ser finita pels marges que imposa la llei, la propietat privada actua com a fonament de la seva llibertat, encara que sigui per la seva base econòmica. Es pot seguir el raonament següent:

La llibertat d’expressió no només comprèn en el seu contingut el dret a pronunciar-se en qualsevol sentit, a efectuar una crítica, a donar un parer… Amb el seu exercici s’està intentant influir en les opinions d’altri, però alhora és un pas previ indestriable de la transformació de l’entorn: estar d’acord o discrepar i pronunciar-se públicament en aquest sentit té com a conseqüència que s’adopti una actitud en relació a la postura expressada i, per tant, es passa de la mera paraula al fet, a la voluntat de canvi efectiu de la realitat. En democràcia, aquestes preferències s’agreguen en la formació de les majories polítiques, que després tenen l’obligació de respectar les minories i, encara més, fomentar que aquesta diversitat continuï existint. Però els poders legislatiu i executiu no poden vetllar per a que tots els projectes sorgits de la multitud d’idees es duguin a terme i promoure’ls activament, perquè estarien fallant als seus principis, programes i a la confiança dipositada, a més de no apostar per un model determinat i convertir l’acció de govern en un amalgama. Dins l’àmbit reconegut de la llibertat, els individus les idees dels quals no concorden amb les de la majoria política continuen tenint el dret a pensar i expressar-se de forma diferent i, per tant, el dret a desenvolupar el propi projecte, la implantació del qual requerirà d’un suport que només pot brindar la propietat privada. Sense propietat, la bossa de discrepants queda a mercè de la voluntat de l’Estat de finançar el seu projecte, condicionat als màxims de la majoria, i quedarà anorreat per les diferències ideològiques. Estaríem reduint la llibertat d’expressió a tan sols la crítica per la crítica, sense cap finalitat.

Situem-nos en un escenari paradigmàtic: el naixement des de zero d’un nou partit polític, que pot exemplificar fil per randa la síntesi anterior. La seva estructura necessita d’aportacions privades per a la difusió de les seves idees, perquè poc recorregut tindrà i envà hauran estat els esforços dels seus promotors si les propostes queden en el pla intern. La propietat és, en definitiva, proveïdora de recursos que permeten el pas de la llibertat de pensament a la llibertat d’expressió, i d’aquí al terreny pragmàtic.

I aquesta funció no podria ser desenvolupada per recursos públics? Efectivament. En la mesura que els recursos públics es nodreixen en bona part d’activitat generada per l’aprofitament de recursos privats, la propietat està indirectament finançant els mitjans d’expressió de la llibertat. I convé apuntar, per últim i com a tast de cara a la propera publicació, que l’Estat no pot ostentar el monopoli del finançament dels mitjans de producció i difusió d’opinions: la garantia democràtica real no és la independència de la opinió de la seva font de finançament, sinó la independència de les fonts de finançament entre elles. La propietat privada, ben repartida, és condició necessària per a la llibertat d’expressió: és un dic de contenció de possibles temptacions d’uniformització

Roger Barat, estudiant de 2n del Doble Grau de Dret i Ade/Economia

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *