Propietat privada i llibertat d’expressió (II)

Tancàvem l’anterior publicació (Propietat privada i llibertat d’expressió, de 19 de juny) afirmant: “la garantia democràtica real no és la independència de la opinió de la seva font de finançament, sinó la independència de les fonts de finançament entre elles”. Després de l’intent de provar que la propietat privada és condició necessària per a la llibertat d’expressió, aquesta darrera sentència obre la porta a dues noves problemàtiques, que són les que pretenem abordar en el nou article: la diversitat ideològica en els mitjans de comunicació i la relació d’aquesta diversitat amb el repartiment de la propietat.

Si bé la llibertat d’expressió es pot manifestar en múltiples facetes (dret de reunió i de manifestació, llibertat de producció artística i literària, llibertat de càtedra, entre d’altres), pel seu impacte directe sobre la formació de les opinions dels ciutadans pren especial rellevància la llibertat de premsa. Així, els mitjans de comunicació han actuat de grans portaveus de les diverses classes socials des del seu sorgiment en el sentit modern en l’Anglaterra de finals del segle XVII. En aquell context, els diaris eren l’eco de les tendències polítiques del liberalisme naixent. Entrat el segle XIX, amb l’auge de l’obrerisme, les plataformes marxistes i anarquistes es van dotar de les seves pròpies publicacions, emulant als seus patrons, per defensar posicions completament contraposades. El suposat poder de diaris i revistes encara arrela més força a Catalunya, on l’incipient catalanisme, en totes les seves facetes, de finals de segle amplia la difusió de les iniciatives de renaixement cultural i autonomia política.

Aquest fil enllaça amb la visió actual dels mitjans de comunicació, fins al punt que l’associació entre capçaleres i els corresponents nuclis (oligàrquics o populars) o partits de l’arc parlamentari confirma que l’opinió publicada (o radiofònica o televisiva) és alhora reflex i creador de l’opinió pública. Som tant conscients del poder de la paraula que, sovint, llegint una notícia sobre el mateix fet en mitjans diferents, pensem que estem davant de realitats distintes.

La introducció entronca amb la formulació de la primera qüestió: es pot exigir a un mitjà de comunicació finançat per fonts privades neutralitat, o per contra és un mecanisme lícit de defensa i difusió de les idees pròpies? La resposta és, a priori, òbvia en un Estat democràtic. Cal pensar que el creador o sostenidor d’un diari, d’un ràdio o d’una televisió privada no es mou només per sentiments filantròpics, sinó que a més està exercint la llibertat d’expressió, disposant dels seus recursos tot esperant que les seves aportacions (llegeixis, per exemple, els editorials) tindran impacte sobre la societat, o la part de la massa social a qui va dirigida. No serem tan il·lusos com per demandar a una redacció, escollida per una direcció segons el sistema ideològic i de valors del seu editor, falti a aquell que marca les directrius i abona el sou a final de mes. És cert que és convenient per als mitjans privats ampliar el seu espectre ideològic, donar cabuda en les seves pàgines o en els seus minuts a diferents sensibilitats (almenys en els espais reservats a l’opinió i la discussió), de manera que: a) major part de la població s’hi pot sentir representada; b) contribueix a enriquir la seva imatge de periodisme de qualitat; c) augmenta la quota de mercat; d) reverteix positivament en els beneficis econòmics de l’empresa, finalitat última.

Evidenciant i acceptant que això és així en els mèdia privats, tractament diferent mereixerà el cas dels mitjans públics, que per definició es mantenen amb els tributs comuns i no han de maximitzar el repartiment dels dividends. Aquest punt sí que mereix la nostra atenció, per afectar un tema de tanta transcendència com la independència dels mitjans públics respecte el poder polític. Dues són les postures. La primera: és lícit que el poder institucional, exercit per aquells que representen una majoria de la voluntat popular, instrumentalitzin els mitjans públics a favor seu. La segona: cal mantenir al marge dels canvis polítics i del govern de torn els mitjans públics, tant els seus gestors com els seus professionals.

La primera, sota una aparença de principi democràtic, amaga quelcom inacceptable: els mitjans públics com a propietat privada del govern, creure que una majoria parlamentària habilita a dominar l’opinió pública, que el mandat de les urnes inclou el control sobre les idees. En això a l’Estat espanyol hem tingut àmplia experiència els darrers temps: assistim amb horror a una onada sense precedents d’ús partidista de la televisió pública estatal, que s’ha revelat en política nefasta. Només cal valorar l’enfonsament dels índexs d’audiència de Televisió Espanyola.

El descrèdit absolut de la primera opció ens porta irremeiablement a acceptar la segona com a vàlida. El blindatge de la independència dels mitjans públics requereix, però, de grans consensos que els nostres representants públics no estan disposats a aconseguir. Amb cada tomb electoral, cau un consell de direcció escollit pel partit governant anterior i entra un de nou amb una data de caducitat concreta, que no depèn de la professionalitat en la seva gestió sinó del resultats de les pròximes eleccions. A Catalunya també patim aquesta xacra: tot i que es requereix una majoria de dos terços del Parlament per escollir els membres del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, assistim cada sis anys a un repartiment de cadires entre partits polítics, de manera que l’òrgan de direcció es converteix en una calcomania de les correlacions de forces parlamentàries, on és previsible què votarà cada membre davant certes disputes de fons. Ens enganyaríem si penséssim que pot formar part del joc parlamentari ordinari: triar consellers de la CCMA (ídem per magistrats del Tribunal Constitucional o vocals del Consell General del Poder Judicial o de qualsevol altra institució formalment independent) no es pot reduir a un intercanvi de favors. En aquests casos no es discuteix l’adopció d’una determinada política socioeconòmica, sinó que es decideix sobre el mitjà que té l’obligació de donar veu a tots els actors polítics, socials, econòmics i culturals del país. Ergo transcendeix el mer mandat parlamentari, el típic contrast de dretes i esquerres. És un acte que ha de reafirmar que la llibertat d’expressió resta fora de consideracions que pugui fer aquell qui té encomanada la tasca de governar.

De tot això es dedueix la impossibilitat del sistema actual de mitjans públics de poder garantir per si mateix la seva independència. Es deixa en mans dels professionals que hi treballen, obligats a seguir les directrius d’una direcció polititzada. Queda a discrecionalitat, en darrera instància, dels responsables escollits en seu parlamentària, que poden decidir si opten per un mitjà públic de tots i per un mitjà públic d’uns quants, encara que siguin majoria.

Recuperem per acabar el segon punt que ens plantejàvem a l’inici: la relació del repartiment de la propietat amb la diversitat ideològica. Així, no només seria necessària l’existència de la propietat privada per garantir la llibertat d’expressió, sinó que aquesta propietat privada ha d’estar convenientment repartida. L’experiència ens demostra que la concentració de propietat és inversament proporcional a una societat democràtica i igualitària real. Els poders econòmics, que aglutinen grans masses de propietat, s’acaben constituint en oligarquia de defensa dels seus interessos (desapareix la independència de les fonts de finançament), s’erigeixen en poder paral·lel i condicionant del poder públic i deriven en un moviment repressiu de la diversitat. Aquesta dialèctic té plena vigència: d’ençà l’esclat de la crisi de 2008, s’ha accentuat la dualitat social a l’Estat espanyol (els risc són més rics i els pobres, més pobres), agreujada per de l’impacte de les polítiques de reducció del dèficit sobre els sectors populars. D’aquí neixen múltiples moviments socials que manifesten el descontentament i reivindiquen canvis estructurals. La reacció del poder públic consisteix en la retallada de drets socials i en la limitació de l’exercici de drets civils (Llei Orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la de seguretat ciutadana).

El repartiment de la propietat ja no es presenta només com un afer de justícia, d’ideal social, de realització individual o de progrés material; és desitjable també per a que es difumini el poder fàctic, s’hagin d’escoltar les múltiples veus i les decisions finals siguin fruit de grans consensos. Simptomàtic de tot això és que els Estats amb coeficients de Gini més baixos[1] (Dinamarca: 0.29; Holanda: 0.28; Suècia, Finlàndia i Islàndia: 0.27; Noruega: 0.26) tinguin alhora sistemes constitucionals consolidats, democràcies avançades, taxes d’atur quasi residuals, corrupció que no queda impune, Estats del benestar envejables, economies obertes, alta inversió en R+D i consciència mediambiental. Que siguin els nostres miralls.

[1] Font: Banc Mundial (http://datos.bancomundial.org/indicador/SI.POV.GINI).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *