PPE: suc de cervell?

“The graduates of Oxford’s Politics, Philosophy and Economics course form the largest single component of the most despised generation of politicians since the Great Reform Act.” Amb aquesta frase lapidària, Nick Cohen obria un article[1] al blog The Spectator on esgrimia una dura crítica al grau PPE d’Oxford i en la manera com els seus graduats s’havien anat infiltrant en el Parlament del Regne Unit. Aquest grau, força conegut al món anglosaxó, tot just fa tres anys que va arribar a casa nostra, gràcies al grup d’universitats Alianza 4 Universidades (UPF, UC3M, UAM i UAB). Malgrat l’enorme reputació de què gaudeix, ja fa algun temps que s’aixequen veus crítiques que n’assenyalen ombres.

El grau de Filosofia, Política i Economia va néixer a la prestigiosa Universitat d’Oxford cap allà l’any 1920. En un inici, tal i com se’ns explica a la seva pàgina web[2], va ser presentat amb el nom de Modern Greats, i és que el seu objectiu era el de renovar l’antiquíssim, i també reconegudíssim, grau de Classics (també conegut com Greats). Segons Oxford: “It was born of the conviction that study of the great modern works of social, political and philosophical thought could have a transformative effect on students’ intellectual lives, and thereby on society at large.” Avui en dia el grau s’estudia en algunes de les universitats més prestigioses del món, com són King’s College London, London School of Economics, University of Warwick, Yale University i University of Lucerne, entre d’altres.

A primer cop d’ull no sembla que hi pugui haver res d’estrany ni de dolent en aquest grau. No obstant, tal i com ens feia notar Cohen en el seu article, també se li pot retreure alguna cosa. En primer lloc, l’elitisme que se’n desprèn. Entrar-hi és molt complicat (a Oxford només un 15% dels sol·licitants ho aconsegueixen, a Catalunya la nota de tall va situar-se entorn el 12,7 sobre 14 aquest 2015-2016[3]) i pagar-la també acostuma a ser-ho (9.000£ l’any al Regne Unit). D’altra banda, així com passa amb l’ÉNA (École Nationale d’Administration) francesa, aquest grau també té un reconegut índex de col·locació d’estudiants en alts càrrecs de l’administració, el dret i l’empresa. A tall d’exemple: Nick Cohen ens remarca que el 2014, al Parlament Britànic, el 50% dels ministres i el 28% dels parlamentaris havien estudiat a Oxford o Cambridge i que el 5% dels membres electes (35 de 650) havien estudiat PPE a Oxford. Tot plegat genera la sensació que en aquesta carrera s’hi concentren les elits del futur i els dirigents del demà. S’ha establert una mena de via ràpida[4] entre aquesta titulació i les cadires de l’alt funcionariat, la política d’estat i els consells assessors d’importants multinacionals. Si un té present l’impacte per l’economia sud americana que tingueren els Chicago Boys, és prou raonable preocupar-se per com s’ensenya i què s’hi ensenya a FPE (Filosofia, Política i Economia).

Precisament d’aquesta preocupació en neix una segona crítica. Aquest cop és John Crace qui presentava el seu article[5] a The Guardian i ens il·lustrava com s’ensenya aquest grau a Oxford. Molts estudiants ja tenen clar que entrant a aquesta carrera s’estan assegurant un bon trampolí cap a la política de primer nivell o una carrera estel·lar. En certa manera, s’ha format la idea preconcebuda que només pel fet d’haver-se graduat en FPE a Oxford, un serà un professional de primera categoria, com si no calgués demostrar res mai més. Segons comenta, alguns alumnes li han confirmat que el més important de la carrera no és ni què ni com s’hi ensenya sinó el sol fet de cursar-la i els contactes que s’hi fan. Tot i això, el “com” també té la seva rellevància. Plantejada com una carrera interdisciplinària que busca connectar les tres branques del coneixement, això no acostuma a aconseguir-se a la pràctica. A més a més, sovint se li reclama a l’estudiant que escrigui assaigs, defensi arguments i plantegi polítiques sobre un gran ventall de temes dels quals amb prou feines en sap alguna cosa. Això, lluny d’estimular la seva formació multidisciplinar, l’obliga i l’acostuma a omplir de palla els seus discursos i arguments. Citant altre cop a Cohen: “I don’t dispute that Oxford produces world-class thinkers, but it also churns out world-class bullshitters.” I és que si bé és cert que el grau està pensat per formar en una miqueta de tot, acaba convertint els seus alumnes en savis de tot però mestres de res. A vegades també s’ha criticat que aquests graus tendeixen a un cert biaix ideològic, fet preocupant tenint en compte el destí dels seus alumnes. De fet, més que fomentar el pluralisme d’idees, acaba produint un efecte semblant al d’Internet: qui era d’esquerres, ho serà més i amb més arguments, i la mateixa història amb qui era de dretes.

Com passa amb qualsevol debat, cal que no només ens quedem amb una de les versions. Malgrat la crítica és ferotge i no mancada de fonament, també val a dir que aquest grau té punts a favor i d’altres amb molt de potencial. Per començar, anem a donar-li la volta a l’argument de l’elitisme. Si bé és cert que pot ser una carrera prou cara de pagar (tot i que a Espanya el preu ronda els 2.000€ i existeix un programa de beques específic pel grau), no crec que sigui vàlida la crítica a la manera com se seleccionen els futurs estudiants. Cal pensar que, tal i com dèiem al començament, és una carrera pensada per a formar els alts càrrecs funcionarials, polítics i financers del futur. A més a més, quin mal hi ha en agrupar els millors talents per a formar els millors dirigents pel demà? No fa el mateix el MIT en el camp de les ciències? La societat necessita gent ben formada i amb criteri que pugui manejar la situació amb solvència i que sàpiga tractar amb els problemes i reptes quotidians. Està clar que això no implica que hagin de sortir tots de FPE, però s’ha d’acceptar que pugui ser-ne una possible font.

I reitero, l’objectiu és formar dirigents i gestors i no pas tècnics. Qui veu com un defecte que d’aquesta carrera en surtin “savis de tot i mestres de res”, està demostrant estretor de mires i tics de tertulià. Els bons dirigents i gestors ho són, no perquè tinguin un gran i profund coneixement del sector a què es dediquen, sinó perquè saben coordinar i envoltar-se del personal més adient per a desenvolupar la tasca que els hi ha estat encomanada. La seva funció no és la d’executar la tasca, sinó la de dirigir i gestionar les sinergies de l’equip tècnic que l’executarà –sinó, vegin[6] a Luis Conde (president i fundador de Seeliger & Conde) dirigint la segona de Mahler sense haver fet mai abans música –.  El futur graduat en FPE ha de dominar i visualitzar la big picture per tal que l’equip d’especialistes que coordini pugui dedicar-se a la seva small picture. En part, l’èxit de la constitució dels Estats Units d’Amèrica fou gràcies a l’alt nivell intel·lectual i cultural dels Founding Fathers, gent de seny i amb visió estratègica i de futur.

No obstant això, com també hem comentat abans, trobo molt lícita la preocupació pel possible biaix ideològic. Respecte d’aquest tema crec que cal comentar dues coses. Primerament, s’ha d’anar amb molt de compte de no pecar de prepotència: no podem pressuposar pels altres la ingenuïtat que ens neguem a nosaltres mateixos. A vegades, quan es critica l’excessiva inclinació ideològica d’una carrera s’està fent l’assumpció (voluntària o no) que qui l’estudia és com un xai. Es té la percepció, injustificada, que els estudiants universitaris són com una espècie de massa  acrítica que s’empassarà tot allò que el professor dicti a classe per després reproduir-ho a la resta del món. Em temo que hem de tenir molt més en consideració els nostres estudiants i més encara estudiants de tant alt nivell com ho són els de FPE. En segon lloc, quelcom que sí s’hauria de reclamar és que aquest grau en FPE ofereixi als seus alumnes un ampli ventall de perspectives i ideologies. Serà així com els estudiants, havent vist   de tot, podran formar els seus propis judicis i posicionaments. Però aquest és un problema que només podem solucionar els estudiants i la comunitat educativa. Confiem, doncs, en els nostres estudiants.

D’altra banda, voldria criticar la perversió d’una de les idees subjacents en l’argument de l’elitisme. Aquesta és una qüestió que ha aflorat darrerament amb la crisi econòmica. Fruit de la creixent desconfiança cap a la classe política, ha anat arrelant una concepció sobre com haurien de ser els nostres dirigents i, per extensió, tot aquell que ocupi un càrrec de “poder”. La gent vol dirigents amb molta experiència, gran formació i que treballin molt dur, però que duguin poc temps en el càrrec i que cobrin més aviat poc. Aquest nou ideal del polític o de l’alt funcionari sorgeix com a reacció a la política d’amiguisme, clientelisme i oligarquia que s’ha destapat en alguns llocs aquests darrers anys. Malgrat el fonament de la crítica pugui ser vàlid i defensable com a fi (a saber, l’establiment de noves pautes de conducta per evitar les males praxis del passat), per culpa de la demagògia i el populisme d’alguns, n’ha sorgit una variant reaccionària i pervertida. Em refereixo a aquella que associa directament allò provinent de l’exclusiu i selecte a quelcom dolent, corrupte i que ha de ser eradicat. Per explicar-me millor em remetré a la ja molt coneguda i citada metàfora platònica del vaixell. Plató ens deia que la polis era com un vaixell a la mar ple de ciutadans de professions i habilitats diverses. La pregunta era: qui ha de comandar la nau? La resposta, lògica i evident per tots, era que havia de ser aquell que conegués millor les arts de la navegació, que sabés com esquivar els esculls i com aprofitar millor el vent. La idea perversa a què feia referència seria la d’aquells que es carregarien el capità pel sol fet de ser-ho i pel sol fet d’haver sorgit d’una selecta escola de pocs. Dit això, crec que cal fer justícia a qui exposa la crítica de l’elitisme amb arguments més encertats. Són aquells que es preguntarien com s’arriba a ser capità i qui pot permetre’s pagar i arribar a l’escola de navegació.

Abans d’acabar, m’agradaria comentar l’aspecte referent a l’organització del grau i el com i què s’hi ensenya. En referència a allò que el grau de FPE produeix “world-class bullshitters”, només tinc un comentari a fer: és cert que tal i com està organitzat ara mateix, la gran quantitat d’assaigs i “politic papers” que es demanen a l’estudiant que faci, sense que aquest tingui cap noció sobre el tema, tendeix a habituar-lo a l’expolitio i, fins i tot, al xarlatanisme. Sens dubte, l’objectiu era el d’incitar als estudiants a llegir i formar-se en un espectre ampli de temes i disciplines aconseguint una formació transversal. A més a més, també es volia entrenar-lo en l’enginy i l’habilitat d’innovar, així com en la capacitat de desenvolupar pensament heterodox; tot plegat aptituds indispensables en el complex món real que existeix fora dels llibres. Tanmateix, aquest objectiu no s’acaba d’acomplir del tot (tal i com demostren alguns polítics britànics, segons Cohen).

Per tal de millorar-ne la situació només hi veig dues solucions que van de la mà: graus més llargs (traduïts en més hores de classe) i més seminaris pràctics més ben preparats. En referència a la durada dels graus, hi ha massa pressa per a formar els nostres estudiants: assignatures que haurien de durar tot un any es fan ara amb tres mesos. És ben bé que el ritme accelerat de la societat s’ha introduït a l’ensenyament. Cal més temps per formar millors professionals i més pràctica perquè adquireixin una millor base d’experiència prèvia. Un reconegut catedràtic de Ciència Política d’aquest país feia notar les següents contradiccions en el sistema universitari: existint MOOC on es pot recollir tota la part teòrica d’una assignatura, per què s’han d’invertir hores lectives en donar teoria quan es podria estar comentant i practicant casos pràctics? Malauradament, no se li poden atribuir massa esperances a aquestes propostes, doncs obeeixen a restriccions pressupostàries i tendències educatives que escapen del nostre control i que difícilment podem dominar.

Per concloure, ja hem dit que el grau té vocació interdisciplinària i que pretén proporcionar les eines per que els alumnes puguin establir els ponts i els punts de connexió entre les tres branques. Tanmateix, com remarcàvem, això és quelcom que s’aconsegueix ben poques vegades. Com en tantes altres coses, la idea és molt bona, però la pràctica no sempre acaba sent tant perfecta i en el cas d’FPE passa el mateix. El sorgiment de figures com Isaiah Berlin són un bon exemple de l’encert d’unir totes tres disciplines. És veritat que els docents tenen tendència a considerar que les assignatures que ells imparteixen són les més importants i les que requereixen més temps. També és veritat que són poques les ocasions en què és el docent qui estableix la relació de la seva assignatura amb la resta. Ara bé, crec que no podem caure en la postura infantil de voler tenir-ho tot dat i beneït. De fet, aquesta crítica al fet que els professors no estableixin massa connexions entre les múltiples disciplines és inconsistent i incongruent amb la crítica al biaix ideològic de la carrera. Han de ser els alumnes qui, amb l’ajuda dels professors, arribin a fer les connexions entre les diverses matèries. Han de ser ells qui facin les relacions i desenvolupin les seves pròpies teories i ideologies. És precisament això el que busca el grau: divergència de pensament i noves idees. Com ens deia un bon professor de càlcul: “suc de cervell, nois, suc de cervell”.

Referències:

[1]  Cohen, Nick, “How an Oxford degree –PPE– created a robotic governing class”, publicat a The Spectator el 27/09/2014, accedit a 30/04/2016, disponible a http://www.spectator.co.uk/2014/09/the-politics-of-ppe/

[2] University of Oxford, “Why Study PPE at Oxford”, 2016, accedit a 30/04/2016, disponible a http://www.ppe.ox.ac.uk/index.php/why-study-ppe-at-oxford

[3] Generalitat de Catalunya, “Llistat de notes de tall 1a assignació juny 2015”, juny 2015, accedit a 03/02016, disponible a http://universitatsirecerca.gencat.cat/web/sites/universitatsirecerca/ca/03_ambits_dactuacio/acces_i_admissio_a_la_universitat/.content/acces_i_admissio_a_la_universitat/preinscripcio_per_a_les_universitats_publiques__i_universitat_de_vic/llistes_de_notes_de_tall_i_de_places_universitaries/documents/Quadre-comparatiu-nota-de-tall-1a-assignacio-amb-la-de-lultima-assignacio.-Juny-2015.pdf

[4] S. Mk, Vincent, “List of University of Oxford people with PPE degrees”, darrera actualització: gener 2015, accedit a 30/04/2016, disponible a https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_University_of_Oxford_people_with_PPE_degrees

[5] Crace, John,  “Is PPE a passaport to power – or  the Ultimate blagger’s degree?”, publicaat a The Guardian el 23/09/2013, accedit a 30/04/2016, disponible a http://www.theguardian.com/education/2013/sep/23/ppe-passport-power-degree-oxford

[6] 8 al dia,”Luis Conde ens desvela la fórmula del talent”, darrera actualització: 05/11/2017, accedit a 03/05/2016, disponible a http://www.8tv.cat/8aldia/videos/luis-conde-ens-desvela-la-formula-del-talent/

Ferran Dalmau Fradera, estudiant de 1r del grau de Filosofia, Política i Economia a la Universitat Pompeu Fabra, i col·laborador de Pompeunomics.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *