Post-Crash Barcelona: Pluralitat en economia com a utopia possible

Una economia en peu de guerra intel·lectual

    El món de l’economia treu fum per tot arreu. Mica en mica es va fent més majoritària la idea que l’economia vista de d’un punt de vista convencional (o neoclàssic), la qual representa de manera quasi monopolística el pensament econòmic a les facultats d’economia del món, presenta grans buits intel·lectuals i no dona una resposta convincent a les qüestions econòmiques d’interès actual. Si bé les crítiques a l’economia convencional no són noves i porten dècades (segles fins i tot) en marxa, la crisi econòmica més gran des de la fi del somni americà a la darreria dels feliços anys 20 ha despertat un interès creixent per intentar recuperar i proposar noves solucions al gran merder global, si se’m permet l’expressió, al qual estem sotmesos a diari gràcies al contant bombardeig dels mitjans de comunicació, xarxes socials i demés.

     Per economia neoclàssica ens referim a la “revolució” que va patir una part important del pensament econòmic a finals del segle XIX on es va passar al paradigma d’uns supòsits basats en la una curiosa barreja d’utilitarisme marginalista i càlcul diferencial, com defensaria amb iròniques paraules el gran ecologista de sistemes i estudiós de l’economia biofísica, Charles Hall. Per què si l’aigua és tant necessària per a la vida i els diamants tant innecessaris la primera té un preu molt més baix que els segons? Per als economistes neoclàssics la teoria del valor clàssica on Adam Smith diferenciava entre valor d’ús (utilitat a l’individu) i valor d’intercanvi (referit al preu d’intercanvi) era incompleta i equivocada. Per al clàssic Smith, l’aigua tenia un elevat valor d’ús però mínim valor d’intercanvi i viceversa en el cas dels diamants. Marx també diferenciava entre valor d’intercanvi (atribuït als casos que es podia mercantilitzar un bé/servei) i valor d’ús (atribuït a les forces productives del treball). Marginalistes pioners com Jevons, Walras i Menger van posar de manifest que valor d’ús i valor d’intercanvi eren el mateix si consideràvem que les decisions econòmiques de les persones es basen en decisions “en el marge”, és a dir basades en la utilitat marginal (un got d’aigua addicional o un diamant més seran més o menys útils per a mi en funció de quantes unitats consumeixi i de les meves preferències), generalment decreixent. Així doncs, preu i utilitat van esdevindre quelcom idèntic i es va donar pas a una solució fàcil (tot i que fal·laç) sobre com els agents econòmics prenent decisions i interactuen, guiades pels preus, en una clara obsessió crematística, que encara perdura avui en dia i que és molt visible a mítics llocs com Wall Street, com ens recorda la fantàstica pel·lícula d’Scorsese.

Imatge de la pel·lícula El llop de Wall Street, una fantàstica caricatura de l’economia que ens ha portat fins on som. Font: movinflish

     Diverses escoles de pensament heterodoxes, actualment marginades, reclamen un major rol en els plans docents d’economia a tot el món. Em refereixo, entre d’altres, a l’economia ecològica, l’economia biofísica, l’econofísica, l’escola austríaca, els principis econòmics del marxisme, les reivindicacions feministes o diverses corrents keynesianes com el post-keynesianisme (que no nou keynesianisme, de gran presencia a la nostra facultat amb en Jordi Galí com a exponent i de caire neoclàssic) o fins i tot la curiosa i interessant barreja de budisme i economia, que s’ha posat de moda a la University of Califòrnia Berkeley, de la mà de la economista Clair Brown (aquí). La discussió sobre que pot aportar cadascuna d’aquestes va més enllà d’aquest article de presentació. La marginació de moltes d’aquestes corrents de pensament es va denunciar el passat mes de Maig en una carta oberta firmada per 65 col·lectius arreu del món, tot reivindicant el pluralisme teòric, metodològic i transdisciplinari (aquí).

     Des de Post-Crash Barcelona, estem totalment d’acord en que aquesta manca de pluralitat dificulta l’aprenentatge de l’estudiant que té la motivació de disposar d’un ampli ventall d’eines, tant teòriques com pràctiques, que permetin fer front amb efectivitat a les qüestions econòmiques actuals així com a la llarga llista de contraposades visions que han influït el pensament de les diferents societats al llarg de la història. Un grup d’estudiants plural de diverses facultats de Catalunya (amb presència majoritària de la UPF però també de la UB i l’autònoma) hem estat treballant intensament per organitzar discussions, conferències i estem actualment preparant un informe sobre l’estat de l’economia a les facultats de l’estat espanyol, on investiguem si la hipòtesis de partida sobre la manca de pluralisme, tal i com ISIPE i nosaltres mateixos el definim, es recolza a la pràctica tot emprant dades quantitatives i qualitatives (intuïm que molt probablement si).

     Tot plegat s’està fent des de la il·lusió, la persistència i sense ni un euro de finançament. Aproximadament una desena d’estudiants (i d’altres col·laboradors) invertim part del nostre temps de forma totalment altruista a la causa, sense cap mena de suport institucional ni econòmic ara per ara i ho intentem fer sempre amb un somriure entre els llavis i amb unes ganes d’aprendre màximes. La independència és tant gran com el temps i les nostres ments ens ho permeten. També anem recollint fruits de manera gradual. De Post-Crash Barcelona se n’acaba de fer ressò en un reportatge a TV3 que podeu veure aquí i alguns dels nostres col·laboradors han aparegut en premsa escrita (aquí) amb anterioritat.

La rebel·lió a l’estat espanyol comença a Barcelona. Font: La Vanguàrdia

Demà mateix dia 21 presentarem el nostre projecte de Post-Crash Barcelona a les 12.00h a l’aula 40.010 dins el Campus UPF de la Ciutadella.link de l’esdeveniment: https://www.facebook.com/events/897535326944772/?ref_newsfeed_story_type=regular

Una mica d’història…

     El moviment d’estudiants que reclama un major pluralisme en l’ensenyament de l’economia va néixer a la Universitat de Manchester com a resultat d’un inspirador esdeveniment organitzat al 2011 pel Banc d’Anglaterra anomenat “Are economic graduates fit por purpose?” (estant els graduats en economia preparats?) del qual podeu llegir-ne més aquí. Animats per aquest fet, alguns estudiants van decidir començar a investigar pel seu compte el paradigma de dominància neoclàssic i a l’Abril de 2014 el mencionat grup va publicar un informe on es feia un ampli anàlisi qualitatiu sobre la situació dels plans docents a Manchester i Anglaterra que podeu trobar aquí. L’informe va tenir ressò mediàtic en diaris com elThe Guardian. Un altre punt important a destacar és la crida que es va fer el passat 5 de Maig de 2014 pel comitè fundador de Rethinking Economics conjuntament amb estudiants de diversos països (PEPS-Économie Netzwerk Plurale Ökonomik i altres grups arreu del món). Més de 65 grups de més de 30 països al món van signar la crida, on es defensa que “No només el món està en crisis, sinó que l’economia també ho està” i es reivindica “el pluralisme teòric, metodològic i interdisciplinari”. El darrer esdeveniment destacable va tenir lloc a la localitat alemanya de Tübingen, una reunió dels diversos col·lectius implicats en el moviment amb la presència d’una de les nostres fundadores de Post-Crash Barcelona, la nostra estimada Andrea Cabañero.

     Si bé és cert que el pluralisme per si sol difícilment portarà al consens i a una economia diferent, aquest és un primer pas fonamental per democratitzar i fomentar una part de coneixement que no està a l’abast dels estudiants quan acaben els seus anys universitaris. Economistes neoclàssics (i liberals) de gran ressò com en Xavier Sala i Martí s’han encarregat de defensar que la pluralitat ja existeix posant l’exemple de la Universitat de Columbia i remarcant es diferències entre Stiglitz i ell mateix. Algunes crítiques típiques han estat de l’estil “volen polititzar l’economia” (com si l’economia no ho fos ja d’entrada, tot i que camuflant-ho amb el fal·laç discurs d’allò normatiu i allò positiu), de voler “eliminar les matemàtiques dels syllabus” (cosa totalment falsa ja que considerem les matemàtiques com a fonamentals tot i afirmar que no s’utilitzen de forma adequada i serveixen pe emmascarar grans carències en el seu anàlisi) o d’afirmar que “ja ensenyem als estudiants a ser crítics” (dins del  fantasiós paradigma neoclàssic, és clar). Altres economistes mainstream com el nobel Paul Krugman (que va participar en una conferència de Rethinking Economics a Nova York) no s’hi han oposat però tampoc s’hi ha manifestat clarament a favor pel que fa a corrents heterodoxos. Tenim constància de que la pluralitat també ha estat durament criticada per alguns professors de la facultat a la UPF i no és d’estranyar ja que probablement tant la més que probable ignorància de certes corrents heterodoxes, com l’afany d’aconseguir mantenir un status quo i un cert nivell de prestigi així com les possibles pressions que en major o menor mesura es reben des de diferents sectors (diaris de recerca, facultat, indústria…) fa que aquest objectiu es vegi quasi com un impossible. Cal revertir aquesta situació i aliniar incentius per a formar bons estudiants i no només per a producir grans parrafades d’artices acadèmics, molt sovint sense rellevància i amb l’únic objectiu de cobrir uns mínims o buscar el prestigi personal.

Una responsabilitat de tots

     És inacceptable que en cursos d’economia financera s’expliqui com aprendre a fer servir l’arbitratge (especular) i s’introdueixin models d’optimització per maximitzar retorns i minimitzar riscos i que en canvi no s’expliqui quina funció tenen la reserva federal o el Banc Central Europeu (per esmentar un exemple), sense buscar les possibles causes i sortides a la crisi. És simplista presentar l’economia a primer curs com un flux tancat on interactuen empreses i famílies que ofereixen i demandes béns i serveis considerant els mercats com a perfectes i analitzant els “excepcionals casos” on el govern ha d’intervenir per les falles del mercat. És interessat començar cursos d’història econòmica que donen el tret de sortida amb la revolució industrial, com si no existissin causes prèvies que expliquen aquesta, donant la sensació de que amb la industrialització és va passar a una època daurada i que abans no hi havia res (on són els fisiòcrates, els mercantilistes, l’economia agrària i pre-agrària entre d’altres?) . És alarmant la falta d’evidència de una gran part de la teoria de l’oferta i la demanda, de la formació de preferències dels individus en una societat, la inexistent consideració per les qüestions ambientals o de l’economia informal i de molts dels models i supòsits de la microeconomia o la macroeconomia. És sorprenent el fetitxe que es té per la econometria com a mare de totes les eines estadístiques, afegint complexitat estadística a assumptes que no la necessiten i restant-ne en d’altres que necessiten un ús diferent. Podríem seguir omplint pàgines i pàgines de la gran quantitat d’incoherències en l’ensenyament de l’economia neoclàssica on sovint un té la sensació de que els grans intel·lectuals, entre ells molts premis Nobel que han rebut reconeixement per saber emprar derivades, es mouen en el terreny de la continua ambigüitat i falsedat per continuar anant a tertúlies de ràdio i televisió, escriure columnes a diaris i anar convidats a diversos esdeveniments on no falta el glamur, els canapès i la copa de xampany evitant així destapar les vergonyes d’algunes de les seves més que qüestionables conclusions.

     No pretenem eliminar l’economia neoclàssica dels plans d’estudis ni defensem cap escola a ultrança. Pensem que cadascuna pot aportar el seu granet de sorra per millorar la qualitat de la professió però ara per ara l’economia difícilment es pot considerar una ciència. Si té aspiracions per a ser-ho ha de canviar radicalment pel que fa a la seva metodologia i propostes. En cas contrari, ha de definir que vol ser. Seria absolutament injust si assenyaléssim amb el dit únicament a l’economia neoclàssica i als seus practicants com a responsables de la incompleta i mala formació que reben els economistes avui dia. Cal que s’assumeixin responsabilitats des de tots els sectors (mitjans de comunicació, escoles, ciutadans de peu, economistes heterodoxos que no han sabut comunicar la seva visió de l’economia…) i especialment pel que fa als estudiants. Si bé sortir de la carrera sense haver estat exposat a diferents perspectives que poden resultar molt enriquidores és alarmant, encara ho és més acabar els estudis sense haver llegit ni una línia d’economistes clàssics com Adam Smith, David Ricardo, Thomas Malthus o Mill, sense saber ni tant sols definir que és l’economia neoclàssica, sense saber fer una integral, amb manca d’ambició per aprendre i sense haver buscat ni un sol cop en una base de dades científica informació (acudint a Google en el seu defecte), copiant descaradament a exàmens, escollint assignatures únicament per facilitat o horaris, oblidant-se dels diferents òrgans participatius de la facultat però queixant-se una i una altra vegada. La llista podria continuar. Molts estudiants surten de la carrera sense, amb perdó, saber fer la o en un canut (en algunes promocions de forma fins i tot generalitzada) tot i que es maquilli amb alguns estudiants realment top, publicant els grans sous que alguns cobren o determinats rànquings d’universitats de manera interessada. Un servidor s’ha sentit d’aquesta manera sovint i ha fet autocrítica. Hem de ser tots plegats més oberts de ment, més exigents amb els professors i amb nosaltres mateixos, més rigorosos amb la sobre informació que rebem i més tolerants amb altres punts de vista que potser no compartim. Mentrestant, no oblideu participar en la presentació de demà, potser us endueu més d’una sorpresa…

El somni de molts estudiants. Les Pompeufarres de dijous per evitar matinar els divendres. Font: elblogdenfarru amb edició pròpia.

Nota final: podeu seguir els nostres esdeveniments al facebook, twitter i al nostre blog:

https://www.facebook.com/postcrasheconomicssocietybarcelona?fref=ts

https://postcrashbarcelona.wordpress.com/

Roger Carles López, graduat en Administració i Direcció d’Empreses i editor a Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *