Perquè Europa necessita més immigració: els beneficis econòmics

Des de principis d’any més de 2.600 persones han mort en el Mediterrani. Aquesta xifra augmenta fins a 22.000 si considerem els últims 15 anys (1). Creuar la Mediterrània s’ha convertit en una de les rutes més perilloses del món. Principalment sirians, però també afganesos, eritreus o somalis (2), fugen de conflictes armats amb l’esperança de poder accedir a una Europa segura i pròspera.

Fa unes setmanes, i després d’algunes imatges macabres,  semblava que Europa reaccionava. Angela Merkel, empesa pels seus ciutadans, demanava a Europa comprensió pels refugiats i la Comissió Europea elaborava un pla europeu per tal de facilitar-ne l’acollida. Paral·lelament, col·lectius de ciutadans europeus i algunes institucions públiques es posaven a treballar oferint, fins i tot, les seves llars per acollir-los. Malauradament, no tothom a Europa pensa com Alemanya. Països de l’est com Hongria, Eslovàquia, Polònia o República Txeca, no volen parlar de quotes de repartiment. A l’Europa Occidental, la xenofòbia també creix i alguns líders com en David Cameron demanen quotes pel seu país ridículament petites. En una Europa dels 28 on cada decisió pren una eternitat es fa difícil d’imaginar que hi haurà una resposta efectiva per abans l’hivern.

 Socórrer a aquells amb “un temor fonamentat de persecució” és un deure moral (convenció pels refugiats ONU, 1951). Les quotes de repartiment que està debatent Europa són extremadament limitades (3). S’ha acordat repartir 160.000 sol·licitants d’asil entre tots els estats de la Unió quan s’espera que 400.000 immigrants entraran només per Itàlia i Grècia aquest any. A més, en tots aquests debats només es tenen en compte els refugiats. La resta, els immigrants econòmics que fugen per una vida millor, no. Per dignitat humana s’hauria de facilitar molt més la immigració. Ara bé, avui no parlarem d’ètica sinó d’economia. Europa pel seu propi interès,  ha de facilitar l’entrada d’immigrants ja que en ella hi trobarà grans beneficis econòmics a mig i llarg termini. Avui els expliquem.

La immigració aporta beneficis econòmics pels països receptors. En una Europa que es fa vella, aquests beneficis es disparen. Europa necessita població jove. Al 2013, la taxa mitjana de fertilitat va ser de 1,56, molt per sota de la taxa necessària per assegurar el reemplaçament generacional (2,1). Un estudi de la CE amb estimacions demogràfiques pel 2060 alerta dels perills d’una Europa envellida (4). Segons aquest informe, al 2060 la població de l’actual UE haurà augmentat fins a 523 milions.  Per contra, El total de treballadors disminuirà a 201 milions (-4.4%)  fent que si a dia d’avui hi ha 4 treballadors per cada pensionista, el 2060 només n’hi haurà 2. Aquest fet, posa en risc un dels grans èxits de la història moderna europea: l’Estat del Benestar i, en especial, el sistema públic de pensions. Sense entrar a debatre la viabilitat dels sistemes de pensions actuals, la millor manera per assegurar-ne la seva sostenibilitat i qualitat és un augment de la força laboral (els treballadors). Donades les baixes taxes de fecunditat europea, aquest augment només pot venir de forma externa, és a dir, a través de la immigració. De fet, només Espanya necessita més de 7 milions de immigrants fins el 2030 per assegurar les pensions dels jubilats espanyols (5).A més, durant els últims anys els estats europeus han acumulat una gran quantitat de deute públic el qual l’hauran de pagar les generacions futures. Seria estúpid no voler a aquelles persones que pagaran les pensions dels nostres pares i suportaran un deute del qual res hi tenen a veure.

D’altra banda, la immigració no tan sols aporta beneficis a  llarg termini sinó també a curt i a mig. La persona emigrant no és un ciutadà aleatori del país sinó que tendeix a reunir unes característiques personals i laborals significativament diferents. L’emigrant tendeix a ser un adult jove  (entre 20 i 40 anys) amb alts nivells d’educació i/o coneixement tècnic (especialment en el cas dels refugiats sirians). Però, sobretot, l’emigrant és un individu emprenedor. És difícil d’imaginar que una persona que ha travessat mars i deserts arribarà aquí per xuclar de l’Estat. Al contrari, l’immigrant mitjà aporta més a la hisenda pública i a la Seguretat Social del que rep.

Per començar, l’immigrant no té a pares o avis els quals l’Estat hagi de cobrir i ha rebut l’educació al seu país d’origen. Donat que són, generalment,  joves –i, de vegades, per desconeixement o falta d’hàbit– tendeixen a utilitzar menys els serveis públics, especialment en sanitat. Al 2010 un immigrant que pagava a la Seguretat Social de mitjana anava de consulta al metge la meitat de vegades que un ciutadà espanyol (7). Si bé gaudeixen d’educació per els seus fills, només cal fer un passeig per qualsevol universitat catalana per adonar-se de qui som els màxims beneficiats de l’educació pública. Amb dades, el 9,6% d’alumnes són estrangers, mentre que la seva despesa representa el 6% del pressupost total en educació (7).

L’estudi “Inmigración y Estado del Bienestar en España”(7) estimava que si ve al 2011 la població immigrant a Espanya representava el 12% de la població total, només eren responsables del 5,6% de la despesa en serveis públics. Això implica que la immigració aporti de mitjana uns 5000 milions de benefici anual per la Seguretat Social i permet que aquesta institució obtingui beneficis positius en anys de normalitat econòmica.  A més, segons els autors, 30% del creixement del PIB en els 20 anys anteriors a la crisi ve donat de forma directa per la immigració.

 Finalment, la immigració no tan sols aporta més a la hisenda pública sinó que és un factor dinamitzador de l’economia. Tres dels principis bàsics del capitalisme són la lliure circulació de béns, la de capital i la de persones. Desgraciadament, tots els tractats sempre s’obliden del tercer. De la mateixa manera que amb el mercat de béns i el de capital, la teoria ens diu que un mercat laboral sense fronteres portarà a un augment de l’eficiència productiva i, conseqüentment, major benestar social. Els empresaris es beneficien de tenir més treballadors a salaris més reduïts i el conjunt de consumidors (o treballadors) ens beneficiem de major producció a preus més baixos degut a l’augment en eficiència. A més, els propis immigrants es beneficien d’un salari més elevat i les seves famílies de les remeses les quals, triplicant l’Ajuda Oficial al Desenvolupament(7), són un factor clau pel desenvolupament dels països pobres.

 Ara bé, els treballadors de baixa qualificació els preocupa perdre la feina i/o veure com el seu salari baixa. Si bé la teoria els hi dóna la raó, l’evidència empírica no és tan evident. De fet, Card (1990)(8) va trobar que un augment exogen* de la immigració cubana a Florida no va portar a salaris més baixos i/o desocupació pels ciutadans americans.

La immigració pot ser positiva fins i tot per aquells individus amb característiques laborals semblants als immigrants. Una gran part dels immigrants creen nous negocis, aportant tècniques i coneixement complementari. A més, la pressió competitiva que generen en treballadors autòctons de baixa qualificació fa que aquests tinguin més incentius per invertir en formació i així millorar les seves condicions de vida a llarg termini. Al satisfer feines rudimentàries en el sector agrari, industrial o de la construcció, els autòctons ens podem especialitzar i ocupar feines de majors qualificacions i compensacions. Per exemple, la immigració d’aquestes últimes dècades ha permès que moltes dones espanyoles s’incorporessin al món laboral millorant la seva productivitat, el seu futur i el benestar de la societat en conjunt(7). En augmentar l’oferta de treballadores domèstiques, el cost de contractar a una persona externa per les feines domèstiques disminueix. Això fa que el salari relatiu de treballar al mercat laboral augmenti fent més rentable deixar les feines domèstiques per entrar al treball remunerat.

El 2015, sirians, afganesos i eritreus entre altres, estant fent els mateixos camins que jueus, polonesos o serbis feien durant el transcurs i la finalització de la Segona Guerra Mundial. Aquest cop, però, el camí és a l’inversa, destinació Alemanya. Per coherència històrica, la Unió Europea hauria d’obrir les seves fronteres exteriors especialment per aquells que fugen de conflictes armats. Ara bé, si no ho fa, no només condemna a la misèria a aquells qui intenten entrar, sinó que es condemna a si mateixa.

Tal i com destacava el Washington Post (9), aquesta última onada de immigrants és una gran oportunitat. La immigració aporta dinamisme i una millora de l’eficiència productiva a l’economia. A més, donades les seves característiques personals, tendeixen a aportar més a l’Estat del que reben. En una Europa que combina amplis Estats del Benestar amb població envellida, més immigració és la solució per assegurar la viabilitat i prosperitat dels sistemes públics actuals i de l’economia en conjunt. S’ha d’evitar que prejudicis i rumors infundats ens facin prendre decisions que van en contra de la moral i del nostre propi benestar.

 Referències

(1) Dades de Metges Sense Fronteres, ACNUR i The Economist.

 (2) Consulta “Everything you want to know about migration across the Mediterranean” The Economist, 4/5/2015.

 (3) Per conèixer com són aquestes quotes consulta el gràfic “Europe’s migrant crisis. Relocation quotas” The Economist, 22/09/2015.

(4)The 2015 Ageing Report: Economic and budgetary projections for the 28 EU Member States (2013-2060) Comissió Europea, 2015.

(5) “La economía necesita 7 millones de inmigrantes hasta 2030”, Público, 24/01/2010.

(6)  “Inmigración y Estado del Bienestar en España”, Obra Social “La Caixa”, 2011. Les dades en sanitat i educació anteriorment esmentades també pertanyen a aquest estudi.

(7) “Remittances. Costly cash”, The Economist, 5/09/2015.

(8) Card, D. (1990). The impact of the Mariel boatlift on the Miami labor market. Industrial & Labor Relations Review, 43(2), 245-257.

*Per tal de poder estudiar l’efecte causal de la immigració sobre salaris i ocupació necessitem que la variació en immigració vingui donada per un factor extern (no correlacionat) amb el mercat laboral del país receptor. En general tenim que quan l’economia creix els salaris augmenten i la immigració també (atrets pels propis salaris alts) així que la simple comparació de les 2 variables ens portaria a estimacions errònies (esbiaixades) per causalitat simultània o factors comuns (variables omeses) entre les 2 variables. Per solventar-ho, Card estudia l’impacte de la immigració a Florida aprofitant l’augment de la immigració cubana per una decisió política del govern cubà i, per tant, aleatòria al mercat laboral Americà.

(9) “This map helps explain why some European countries reject refugees, and others love them” Washington Post, 8/09/2015.

 Albert Rodríguez Sala, ex estudiant d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *