Perdo per ser català (I)

Sabeu què? No és cap coincidència que els catalans reivindiquem (de forma generalitzada) l’abismal dèficit fiscal (en termes de balança fiscal) que té la Generalitat amb el govern central en moments de crisi econòmica. Jo sempre he pensat que l’economia és com un joc d’atzar, mentre tot va bé i t’omples la cartera (èpoques de bonança econòmica) ningú es queixa i ni molt menys es posa a revisar els avorrits Pressupostos Generals de l’Estat, ara bé, quan les coses venen maldades és quan ens dona per descobrir “surrealismes econòmics” (per mi no té un altre nom) com pot ser l’enorme espoli fiscal que pateix Catalunya.

Dit i fet, parlem-ne de l’espoli fiscal. En línies generals quan parlem d’espoli fiscal ens referim al fet que el govern central retorni una quantitat substancialment menor a la que Catalunya ha recaptat dels seus ciutadans. Un cop definit, i amb l’objectiu de posar-vos la pell de gallina, cal quantificar-lo.

Segons l’informe fet a Catalunya al juliol del 2009(enllaç a l’informe) l’espoli fiscal calculat amb dades del 2005 seria el següent: Catalunya va recaptar dels seus ciutadans 47.171 milions d’euros. Mentre que, segons el criteri de “Flux Monetari ”(podeu veure la definició del criteri a l’informe), Catalunya va acabar rebent del govern central 30.436 milions d’euros. Si fem el còmput el dèficit fiscal català seria de 16.735 milions d’euros, és a dir un 9,8% del PIB de 2005. El govern espanyol, a la vegada, va fer els “seus propis càlculs” arribant a uns resultats que tampoc eren menys esfereïdors: el dèficit fiscal català (flux monetari) era de 13.883 milions d’euros. Per acabar amb la part estadística de l’article m’agradaria introduir l’espoli a Catalunya al context espanyol: A les Balears de cada 100€ que envien a Madrid en reben 52 i a Catalunya en rebem 68, en canvi, a Astúries de cada 100€ en reben 148 i a Andalusia 168.

Un cop tenim els resultats sobre la taula podem utilitzar la matemàtica per començar a obtenir valors més plausibles i propers pels ciutadans. Sabent que el dèficit fiscal va ser d’aproximadament 16.735 milions d’euros si dividim aquest monstruós valor pel nombre d’habitants a Catalunya (aproximadament 7,5 milions) arribem a al conclusió que Espanya “ens ha fotut” de la cartera 2.231€ l’any a cada català. A més a més, encara es pot anar més lluny gràcies a “l’espolimetre” creat per Salvador Garcia en aquest article (ENLLAÇ) amb aquest peculiar indicador podem afirmar que Espanya ens “roba” 48 milions d’euros al dia, i concretament 2 milions cada hora. Salvador a més a més ens transmet la importància de l’espoli a partir d’un significant exemple on podem veure que si no tinguéssim entre 6 i 9 hores d’espoli fiscal no caldria retallar 14 milions de l’Hospital Taulí de Sabadell.

Però bé, és cert que Espanya no és un país amb regions econòmicament homogènies. Cada regió té una economia més o menys dinàmica i per tant cada regió té una riquesa determinada. Per això és evident que, com passa a nivell microeconòmic, aquell individu que té una riquesa més elevada haurà de contribuir més amb els seus impostos. Si traslladem aquesta situació a nivell autonòmic la lògica microeconòmica segueix sent vàlida, aquella Comunitat Autònoma que més tingui més haurà de contribuir. D’acord, un cop acceptat el “rol solidari” que li toca a Catalunya crec que ens hauríem de plantejar si cedir un 9,8% del nostre PIB o el que és el mateix 32 euros de cada 100 és excessiu. Personalment penso que és una quantitat exagerada i més si la portem a la realitat econòmica actual. Em refereixo a que mentre que Espanya va constituir el Fons de Competitivitat, precisament per tal de compensar aquelles autonomies més dinàmiques que aportaven més al “pot comú”, ara es nega a liquidar-lo fins al 2013. Em refereixo també a una realitat econòmica en la que es pressiona des de Madrid a Catalunya per tal de retallar el seu dèficit pressupostari mentre és el propi govern central el que ens empeny a l’espiral del dèficit.

Com a conclusió crec que un cop assimilada tota la informació que us he transmès la gran majoria dels lectors catalans que m’esteu llegint estareu d’acord en que en català correcte mai direm: “Perdó per ser català” sinó “PERDO per ser català”. Espanya també ens roba l’accent, fent canviar apropiadament el sentit de la frase.

0 thoughts on “Perdo per ser català (I)

  1. Sino fessin això, 1/4 part d’Espanya seria un desert, l’altra 1/4 part un gueto. I la meitat o menys sostenint-ho. Trist. Però també penso, que si Catalunya fós Espanya, passaria el mateix dins del territori. Són innherents les divergencies territorials. Comparteixo el dolor.

  2. Molt bon article. Personalment crec que és molt trist no tenir dades més actuals. Són del 2005. El càlcul del dèficit fiscal es podria fer cada any si hi hagués la voluntat política de fer-ho. Però com que no n’hi ha doncs així ens van les coses. No se si passa en gaires paisos tenir unes transferències fiscals d’aquesta magnitud. Regions que abans de fer les transferències fiscals ocupen una posició alta de la llista però que despres de fer les transferències acaben més avall que les que reben aquestes transferències. I el pitjor són els partits politics del pais que en nom de la solidaritat territorial fan que els seus ciutadans (votants) siguin més pobres.

  3. Ingenioso, pero falso. No es Espanya la que le mete la mano en la cartera a los catalanes. Desde luego, los madrileños – que pagamos también mucho más de lo que recibimos – no. Cataluña (¡ay las personificaciones de los grupos de personas!) debería reclamar a Asturias y a Andalucía. O mejor, cada cada catalán a cada asturiano o andaluz. O mejor, cada catalán que haya pagado impuestos a cada andaluz o asturiano que no los haya pagado y que haya recibido prestaciones públicas en esa parte y a todos los asturianos a los que se ha construido una autopista o un hospital. Y todos, catalanes, madrileños y mallorquines a los vascos y navarros que sí que se benefician de un Concierto que es francamente desequilibrado a su favor. Puestos a equilibrar balanzas ¿por qué no lo hacemos municipio a municipio?

    1. Sinceramente no creo que se trate de equilibrar ninguna balanza ni de pedir lo que nos corresponde a asturianos o andaluces, la divergencia económica entre regiones en España es totalmente evidente, por eso como digo en el articulo un hecho microeconomico tan básico como es que aquel que genera más riqueza debe aportar más al “bote común” es algo totalmente justificable. Lo que quiero transmitir en mi articulo es la reflexión de si realmente Cataluña debe contribuir con 32€ de cada 100 que genera. Quiero estimular la reflexión y que nos planteemos si hay regiones que podrían contribuir más. Además mi articulo también tiene el objetivo de destacar que Cataluña es una de las primeras Comunidades Autonomas que ha empezado a recortar su déficit mientras desde el gobierno central se les está empujando a la espiral del déficit y la deuda.

    2. Ingenioso, pero falaz. Debemos reclamar a quién reparte, que en este caso es el Gobierno de España. ¿Te vas a ir a quejar a los agricultores porqué reciben la mayoría de la subvenciones de la UE? ¿O te quejarás a los políticos europeos que son quienes se las conceden? De hecho los mismos extremeños y andaluces deberían reclamar al Gobierno que los haya acostumbrado y “medio condenado” a recibir limosna perpetua de las zonas más ricas.

    3. La desigualdad regional existe en la mayoría de Estados UE27, y por tanto, una cuota de “solidaridad”, pero en Catalunya tenemos un déficit fiscal tal que ya no se puede utilizar el eufemismo “cuota de solidaridad”, sería sarcástico. Madrid, como región con un PIB per cápita mayor que la media espanyola (= que Cat) también tiene un déficit, aunque menor: solo hay que ver el repartimiento de becas, aquí se dan el 9% aunque hay el 16% de estudiantes.

      Además, hay que tener en cuenta que Madrid se beneficia, al ser capital de Estado, del gasto de la Administración en forma de salarios de ministros y funcionarios (del Estado), la inversión que esto supone…etc, teniendo en cuenta que estos gastaran su sueldo en la economía local de Madrid.

      Pero lo importante del tinglado: “Solidaridad es la inclinación a sentirse unido a la causa de otros grupos y a la cooperación con ellos”. Quizá soy un “somiatruites”, pero me gustaría que España defendiera nuestra lengua en los foros internacionales, no boicoteara nuestra cultura, lengua o señales de identidad como las matrículas o las selecciones deportivas, entonces, realmente hablaríamos de solidaridad y problema zanjado.

      Mi humilde opinión 🙂

  4. Si haguessis escrit aquest article amb dades actuals, encara ens haguessim esgarrifat més.
    És molt trist com estem i com estarem economicament aqui, segur.
    Què podem fer????????

  5. Como apuntan aquí arriba esta generalización quizás a simple vista parece incorrecta ya que España es muy amplia. La reclamación no se le hace a ningún territorio en general, los impuestos que salen desde Cataluña no vuelven en la misma cantidad en forma de gasto público, y a Cataluña no le debe importar a quién le va, aquí hablamos de que lo que sale no es lo mismo que lo que entra y quien tiene las competencias para modificar las reglas establecidas es el gobierno español, por eso nombramos a España y no perdemos el tiempo en decir que es culpa de Múrcia, Extremadura o Andalucía.

    El tema de Madrid no me vale, ya que no sólo pueden gastar vía municipal o por la comunidad autónoma, sino que cualquier necesidad oportuna la puede justificar la administración central alegando la capitalidad de estado, cosa que Barcelona jamás podrá competir con tal fuerza.

    Si fuésemos justos (sin prejuicios políticos de ningún tipo), la no redistribución y la eliminación de compensaciones autonómicas, propiciaría que el desarrollo aumentara en según que regiones ya que no les quedará otro camino.
    Cataluña no es egoísta, es realista y justa con sus capacidades.

  6. Al parlar de dèficit fiscal oblides que són les persones i no els governs els que pateixen espolis fiscals. A mi personalment m’importa molt poc si fan un pavelló a Esplugues o a Cáceres. Em sembla que us preocupa es quin govern es l’encarregat d’asfixiar els seus ciutadans. Deixem que siguin els ciutadans lliurament decideixen amb qui volen ser solidaris.
    Obviament comparteixó la idea que subvencionar comunitats com Andalusia o Extremadura desincentiva el seu desenvolupament econòmic.

  7. Doncs crec que t’hauria de preocupar què fan amb els teus diners. Perquè les persones d’un territori són les que reben els serveis pagats amb els teus impostos. Fent un simil absurd si vius amb la teva familia a casa, treballes molt i de cada 100 euros que guanyes només et quedes amb 68. La resta els teus pares diu que són pel teu germà que cobra menys. I així indefinidament. I sobre t’has de sentir que ets insolidari. I ara suma que potser s’ho gasta amb oci i no en educació per tal de millorar algun dia i cobrar més. Ja veuriem si et preocuparies o no per saber on va la teva solidaritat amb el teu germà.

    1. El que em referia era que no m’importa si és Múrcia o si és Cantabria, ho anomeno Espanya i el que sé segur és que no estan a la meva butxaca però l’esforç està al meu ronyó.
      L’exemple del germà seria bo si consideressis que ell és un germà i que l’aprecies, potser el podries fer amb el veí del 5èA que mai has vist i que no comparteixes res, i que com vius a una comunitat de veïns has de ser solidari amb ell ja que la poca renta que té la destina a oci i no paga els rebuts…

      Depèn de nosaltres i del Parlament de Catalunya però de moment les nostres butxaques estan connectades amb Madrid i després el que sobri tornarà a nosaltres.

    2. Diria que no m’has entès el que em preocupa és que m’els cardin, no pas quí, són les persones les que patim espolis fiscals no els Governs. El probliema per mi no és si pateixo la coerció impositiva per part de la Generalitat o el Govern Central. En el fons, els dos es dediquen a malgastar uns diners que no són seus. Els 2. No hi veig massa diferència la veritat.

      1. Tens tota la raó, jo també estic d’acord en reduir el poder que pot tenir un govern respecte al ciutadà ja que aquest sap millor que ningú què li convé, però en aquest país ho trobo bastant difícil imposar un estat com l’americà per citar un exemple, encara que potser igual d’utòpic que plantejar que ho gestioni Catalunya. Molt encertat el dir que cap dels dos ens defensarà del tot, però si haig de triar, que sigui el català i amb tots els recursos que es generin aquí.

      2. Crec que estem d’acord en que qui pateix espoli són les persones. Però quan ens referim a Catalunya, almenys jo, em refereixo a que els catalans patim espoli. Si he de patir coerció impositiva i s’han de malgastar diners, almenys que es faci aquí i contribueixi al PIB català. Si m’han de treure diners perquè no puc triar el contrari, que com a mínim em donin serveis/despesa pública! Que no me’ls treguin per la cara!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *