Pallassos i clavells

Europa es desfà. Aquesta última setmana s’ha manifestat contundentment la desafecció per aquest projecte, anomenat avui dia UE, que senten els pobles perifèrics. No se senten partíceps, sinó titelles.

El que l’economia ajunta, l’economia separa.

L’idil·li va començar després de l’horror i la barbàrie que va suposar la Segona Guerra Mundial. Molt intel·ligentment Robert Schuman i els altres “pares d’Europa” van començar a teixir un blindatge de pau, evitant el errors de la desastrosa Societat de Nacions. Per a fer-ho, van unir els interessos econòmics per tal de desincentivar els conflictes, ja que hi perdrien tots. A l’inici, amb la CECA, es van aliniear envers l’estratègic sector del carbó i l’acer. Més tard, amb els anys, més estats s’unirien paulatinament al club i s’intensificaria l’unió fins arribar a la Unió Monetària i tot el que coneixem avui dia.

Miops temporals els que critiquen el Premi Nobel de la Pau otorgat a la UE. Des de la crítica situació d’avui no hem de perdre de vista l’exitosa fita d’assolir el període de pau més llarg de la història.

Però no tot és color de roses. Sense indagar en les causes les conseqüències són visibles. Després d’una primera etapa on es va intentar combatre la crisi amb un augment mal gestionat de la despesa pública (ai si Keynes aixequés el cap!), ara ens trobem amb la tònica contrària. Austeritat com a purgació dels excessos passats.

Frau Merkel, de facto líder de la UE, emet els dictàmens d’ajust fiscal. Els països de tradició catòlica no tenen més remei que obeir a la filla de pastor alemany, que no el gos sinó el luterà. I potser d’aquí que s’entengui el perquè d’aquest dogmatisme. Els luterans, a diferència dels catòlics, no creuen en el perdó, no tenen la confessió. Com el conte de la formiga i la cigala, però sense que la laboriosa formiga s’acabi apiadant de la vividora cigala.

Però Europa és un projecte comú i no pot ser dut amb mà de ferro.

A casa nostra, el rebuig s’ha focalitzat envers l’Estat Espanyol, però l’euroescepticisme no trigarà en tenir veu si l’única cosa que ens arriba del nord són ordres de contracció fiscal.

La renda de les llars s’ha vist greument afectada i no para de decrèixer.

Si s’analitza la desafecció política al llarg del temps, és observable com en temps de crisi econòmica augmenta. Podríem dir, llavors, que totes les noves corrents, ja siguin d’euroescepticisme o de ruptura del status quo en general és un fet inevitable derivat de la conjuntura econòmica?

Doncs la resposta no és clara. Per una banda, es pot convèncer a un gruix important de la societat que davant una situació crítica ens hem d’apretar el cinturó, però a mesura que passa el temps, gràcies a la fluctuació i fàcil accés a la informació, es destapen casos que fan veure com no tot el conjunt de la societat s’estreny el cinturó per igual.

A casa nostra, més enllà de tots els casos d’escàndol polític, les dades són clares. L’índex Gini, que mesura la desigualtat, no ha fet més que augmentar, demostrant-nos com els esforços no són equitatius. Aquest fet, sumat a que els beneficis de l’auge econòmic tampoc van ser repartits a parts iguals, desemboquen en la indignació i la perillosa desafecció política. Perillosa perquè pot desencadenar a líders populistes i extremistes, com és el cas d’Alba Daurada, el partit d’extremadreta grec que ha entrar amb força al parlament.

I sense marxar de casa nostra, la pitjor cara de la moneda.

Sense encara tenir les dades del 2012, que s’albiren fatídiques, a Catalunya hi ha hagut un augment alarmant de la taxa de risc de pobresa d’ençà que estem immersos en l’actual conjuntura. Les taxes són més elevades per les dones i els menors de 16 anys, col·lectius vulnerables d’exclusió social, un dels ptijors mals d’una societat.

Les transferències i ajuts socials, que és l’eina que permet mantenir a ratlla aquesta taxa, estan disminuïnt per les polítiques esmentades anteriorment. D’aquí que s’entengui el rebuig frontal de la societat. No tots paguen per igual.

…i als altres països intervinguts?

Irlanda, la flor que no fa estiu, i Grècia el país oblidat, al pou i sense veure la llum del túnel, han passat al segon pla.

Els italians, expressant la seva voluntat sobirana a les urnes, han constatat el fracàs polític de la tecnocràcia. Mario Monti, tot i haver baixat considerablement la prima de risc del país, ha estat castigat amb menys vots que un humorista. De primes de risc baixes no es menja.

Beppe Grillo (Pepito Grillo), nom que fa referència a la veu de la consciència de Pinocchio, conte popular italià, ha estat el veritable guanyador moral. L’èxit del Movimento Cinque Stelle ratifica el corrent de pensament que està sorgint.

Per fer més profunda la ferida de l’europeïsme, Steinbrück, líder de l’oposició alemanya, va declarar que estava “horroritzat perquè havien guanyat dos pallassos” fent al·lusió a Berlusconi i Grillo. Comprensiblement, després d’haver ofès l’orgull de la nació, com va afirmar el propi cap d’Estat, el president Giorgio Napoletano va anul·lar la visita que tenia programada amb el partit de Steinbrück

De pallassos a clavells…

Per acabar la llista dels països perifèrics del sud, Portugal.

El rebuig a les estrictes polítiques d’auteritat, personificades amb la troika, va acabar de quedar pal·lès.

El país lusità s’ha vist obligat a fer mans i mànigues per complir els dèficits exigits després del rescat. Disminució de les pensions de fins a un 10%, acomiadament accelerat de funcionaris, augment de la cotització a la seguretat social d’un 11% a un 18%, augment de la tributació dels autònoms fins al 30,7%, privatitzacions de les xarxes elèctriques i la gestora aeroportuària, són unes de les mesures que s’han portat a terme.

La paciència es va esgotar quan el govern conservador va anunciar més reduccions en les pensions i del salaris dels funcionaris en un 7%.

Clavells en mà, rememorant la revolució que els va retornar la democràcia, van sortir al carrer desenes de milers de ciutadans amb el lema “que se lixe la troika”.

El sud ha dit prou. La desigualtat social aquí augmenta de la mateixa manera que es fa més grossa la bretxa entre les economies del nord i les mediterrànies. Aquest gran projecte que és Europa s’està esquerdant. Només des de la solidaritat i comprensió, el pilar de la seva construcció, podrà reparar-se, avançar i tornar a brindar a la humanitat el millor de sí.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *