Oblidar és fàcil

El present esborra el passat. L’estat d’ànim o l’opinió que tenim ara fa que oblidem el que sentíem o el que pensàvem un temps enrere. En altres paraules, si just abans de morir estàs en un estat de felicitat, els moments de penúria i dificultats ja no importen perquè serà aquesta última sensació de satisfacció la que t’emportaràs al cel – o a l’infern –.

Aquest concepte ha estat estudiat per molts psicòlegs perquè és essencial per conèixer el comportament humà. En el llibre Thinking, Fast and Slow de Daniel Kahneman – guanyador del premi nobel d’Economia l’any 2002 i el psicòleg més important de l’actualitat – això és explicat amb precisió i claredat.

La millor manera de demostrar aquesta curiosa i irracional conducta humana és a través d’un experiment. En la primera part se sotmet a un participant a un irregular mal físic, amb punts concrets de molt dolor, durant un llarg període temps, diguem 10 minuts. I abans de finalitzar es redueix el mal a nivells mínims. En la segona part de l’experiment, se sotmet al mateix participant a un dolor moderat durant menys estona, diguem 5 min, però abans d’acabar se li augmenta molt el nivell de mal subministrat.

Si a continuació se li pregunta quina de les dues situacions li agradaria repetir, tenint en compte que ha de triar una, el normal seria que escollís la segona: el temps de l’experiment és menor i el dolor total també (l’únic mal considerable és abans d’acabar). El sorprenent és que aquest suposat participant, igual que faríem la majoria de nosaltres, triaria la primera situació.Llavors la pregunta és: per què? Doncs la resposta la trobem en què el Sistema 1, l’encarregat de les nostres reaccions automàtiques i la nostra memòria, recorda amb més precisió el final i no pas el procés sencer o el patiment acumulat – a diferència del Sistema 2, que és més conscient i calculador –. En resum, tendim a substituir l’experiència per la memòria.

Són molts els exemples de la vida diària que reflecteixen aquest factor irracional; el futbol és una bona font de mostres. Durant la temporada 2013-2014 un dels ja millors jugadors de la història, Lionel Messi, va disminuir el seu rendiment respecte temporades anteriors. Aquell any el F.C Barcelona va perdre el campionat local a l’última jornada, a casa, contra l’Atlètic de Madrid.Un any en blanc i un Messi terrestre van fer saltar els nervis dels aficionats culers. La gent va oblidar tot el que Messi havia fet per la institució (per alguna raó va ser escollit el millor jugador del món durant quatre anys consecutius) i només tenien ulls per fixar-se en el final de la nefasta temporada. De fet, la gran majoria dels aficionats volien que el jugador argentí marxés del club blaugrana; el senyalaven com el gran culpable del fracàs aquell any[1].

Què hauria passat si finalment se l’hagués traspassat? Podríem aventurar-nos a predir que, amb gairebé tota seguretat, aquest any no s’haguessin guanyat tots els títols. I tot això hauria estat per culpa de valorar l’última temporada del jugador en lloc de tota la seva trajectòria al club.

Aquest any s’ha viscut quelcom semblant, però no en l’àmbit de jugadors sinó de directius.El Barça no donava gaires senyals d’esperança a principis de temporada. Tots els problemes senyalaven al president Josep Maria Bartomeu, continuista de les idees de Sandro Rosell, com el culpable. Els patrocinadors, els nefastos i poc transparents fitxatges[2], les sancions de la FIFA i la incorporació de Luis Enrique com entrenador són una petita mostra dels factors que l’afició prenia en compte per considerar en senyor Bartomeu com un indigne per presidir un dels clubs més importants del món.Els mesos van passar i el Barça va acabar guanyant tots els títols disputats. D’aquesta manera, la gent, a final de temporada, va relacionar de manera positiva el triplet amb el president Bartomeu, oblidant així tots els factors prèviament citats. En altres paraules, els aficionats van caure a les garres de la conducta irracional desenvolupada al primer paràgraf i, com ja es predeia des de diferents mitjans de comunicació[3], Bartomeu va arrasar a les eleccions el dia 18 de juliol, molt per davant de l’expresident Joan Laporta.

En resum, aquest escrit pretén demostrar a la gent que certes conductes que tenim i de les quals no som conscients, poden arribar a ser contraproduents.

Aquest article, que s’ha exemplificat amb casos esportius, pretén introduir un element de reflexió pels aficionats de futbol, per descomptat, però també es pot exportar aquest comportament humà a altres sectors, fins i tot en el de la moralitat i l’ètica. Com valoren els brokers d’una agència de valors el fet que un directiu acomiadi a un dels seus companys bastant-se només en l’última desencertada transacció – en què la sort pot ser la causant del resultat – i oblidant-se així la seva excel·lent carrera a l’empresa?

Com hem vist en l’exemple de Messi, deixar-nos guiar pel Sistema 1 causa que a vegades prenguem decisions subòptimes que tenen conseqüències negatives pel rendiment de l’equip, o l’empresa, en un futur.
Malauradament, encara hi ha un altre factor a tenir en compte: el de la nostra credibilitat i la imatge que donem a la resta.Com valora la societat a una persona que oblida el que els altres han fet per ell durant anys i es queda, només, amb la darrera acció?

Tot depèn de les circumstàncies i el context, però la facilitat d’oblidar és una manera d’actuar que deixa de ser digna, responsable, justa o, fins i tot, humana. O en la mateixa línia, una persona que manté una opinió constant durant molt de temps, però que al final canvia de posició per quelcom poc justificable perd qualsevol credibilitat.

No obstant això, un cop ens coneixem a nosaltres mateixos i els nostres mecanismes, es troba en les nostres mans controlar les reaccions automàtiques, guiades pel Sistema 1, i donar prioritat al Sistema 2, l’encarregat de l’anàlisi de l’experiència.

Referències

[1] PEREGIL, F.  (20-05-2014). Messi: “Si no me quieren o dudan de mí, no tengo problemas en irme“. El País. http://deportes.elpais.com/deportes/2014/05/20/actualidad/1400597253_457336.html

[2] LLOPIS, A. (07-12-2014)  ¿Pasarán Douglas y Vermaelen a la lista de pufos del Barça?. Colgados por el futbol.  http://colgadosporelfutbol.com/pasaran-douglas-y-vermaelen-la-lista-de-pufos-del-barcelona/

[3] ROJO, L. F. (28-06-2015) Bartomeu toma la delantera. Marca. http://www.marca.com/2015/06/28/futbol/equipos/barcelona/1435482862.html

Agustí Tolà Lorente, economista i escriptor format a la Universitat Pompeu Fabra i a la Maastricht University; actualment auditor aPricewaterhouseCoopers de Barcelona. Pàgina web personal: www.lasrevelacionesdeagustitola.com

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *