Nacions i Estats. Com més petit millor?

És bo, abans de parlar de conceptes relativament abstractes o ambigus com “nació”, que se’n defineixi el significat per evitar malentesos. Dit això, agafem la primera accepció i part de la segona (deixant de banda identitat nacional, terme que també és d’ambigua interpretació). Pel que fa a Estat, la seva semàntica no deixa peu al dubte, per bé que aquest pot ser de moltes maneres diferents.

La relació entre ambdós termes es fa més que latent sobretot al s.XX, després del desmantellament dels grans imperis (Otomà, Rus, Austrohongarès, Britànic, etc). Aquestes grans organitzacions, en definitiva Estats, aglutinaven pluralitat de nacions, la majoria subjugades a una nació matriu preponderant, i tots plegats, en tant que individus, vassalls d’alguna o altra manera a les estructures de poder (monarquia i noblesa). Una vegada implosionat aquest sistema arcaic, l’ordre mundial va veure’s dominat pels Estats-nació. Aquesta organització política, social i econòmica és la lògica i natural per l’essència de l’ésser humà. M’explicaré.

Per molt que hi hagi corrents ideològiques que neguin l’existència de les nacions, el cert és que el cosmopolitisme sembla ser una visió irreal de la societat. La psicologia social, i perquè no, la pròpia experiència de cadascú, ens mostra com els homínids som animals intensa i profundament socials, per imperiosa necessitat de supervivència, i formem grups per tal de desenvolupar el nostre potencial col·lectiu. Aquests grups no són unidimensionals sinó que tenen diferents nivells. Per fer-ho més gràfic, podríem entendre-ho com una matrioixca, aquella nina russa on dins hi té una altra nina, i així consecutivament. Seguint l’ordre invers (de dins cap enfora), identifiquem l’individu com l’última nina, la més petita; tot seguit, ens trobem una més gran, un nucli organitzatiu reduït com podria ser la família; després, podríem trobar el barri o la vila, i anant passant les capes com si d’una ceba es tractés arribaríem a la gran matrioixa, la nació: l’entitat última, l’ens organitzatiu a partir del qual s’origina la relació amb els altres pobles. Per la gent que la paraula nació li provoca urticària, podríem anomenar-la grup d’individus amb idiosincràsia diferenciada.

Llavors, refent el fil de la història, l’Estat-nació era la consecució lògica de l’eliminació de la coerció i coacció violenta que exercien els imperis. Com més llibertat hi havia per decidir l’estructura política organitzativa, més s’ajustarien els Estats als àmbits de les nacions. No obstant (i aquí arribem al quid de la qüestió), no tots els que s’autoproclamen Estats-nació són veritablement uninacionals. Molt d’ells, com és el nostre cas, són plurinacionals, per més que la nació dominant ho negui. Aquesta heterogeneïtat és en la immensa majoria dels casos problemàtica. La nació entesa com a grup d’individus, potencia la confiança entre ells alhora que disminueix la envers als altres. Alhora d’assolir objectius comuns, la falta de coordinació suposa incórrer en “costos de transacció”, que serien evitables en casos d’estats uninacionals on no existeixen aquests problemes. De fet, aquesta situació és, per tant, poc desitjada; un equilibri inestable. La idea d’Estat-nació intentarà consumar-se amb l’assimilació dels pobles al·lòfons (força centrípeta). D’altra banda, les nacions sense Estat propi intentaran formar-ne un, sent plenament sobirans, o buscaran algun encaix confederal o federal que en comptades ocasions ha reeixit (força centrífuga).

Així doncs, des d’un punt de vista purament político-organitzatiu, els Estats-nació són una bona fórmula, i tant la teoria com la pràctica ens demostra com són el destí natural de les formes organitzatives a nivell macro. Aquests poden ser assolits per independència (Irlanda, Eslovàquia, Noruega, etc) o reunificació (Alemanya, Itàlia), o també per creació “artificial”, és a dir, primer l’Estat i després es crea la nació (ex. França). El cas del Regne d’Espanya caldria encabir-lo en un intent de França, tot i que encara ens trobem en un equilibri inestable.

Costos de transacció

Tal i com s’ha puntuat anteriorment, el principal problema que comporta que vàries nacions comparteixin Estat es relaciona amb la coordinació i els costos de transacció que cal incórrer per desenvolupar les diferents polítiques. En la ciència econòmica, aquests es defineixen com els costos que es deriven d’un intercanvi econòmic, podent ser costos d’informació, de negociació i de vigilància d’execució. Tots tres derivats de la desconfiança cap a l’exogrup (nació aliena).

En el cas de la relació Catalunya-Espanya aquests costos es veuen reflectits en la manca de coordinació en polítiques on els catalans es veuen com a víctimes, mentre la visió espanyola és totalment la contrària (independentment del rerefons verídic de les opinions).

Els exemples es reparteixen per tot el món amb major o menor intensitat:

  • Bèlgica: l’existència de dos identitats nacionals diferenciades (flamencs i valons) ha generat que Bèlgica no tingués govern durant més de 500 dies, amb els costos d’oportunitat que això suposa.
  • Àfrica: L’agrupació de dues o més comunitats dins d’un mateix Estat fruit de la descolonització ha desembocat en múltiples conflictes, alguns realment cruents com el genocidi de Rwanda d’hutus contra els tutsis i hutus moderats.

Les transferències fiscals, la redistribució, pot ser un bon indicador d’aquests costos de transacció. Partint de la base que la immensa majoria de les persones està a favor de cert grau de redistribució, potser no tant per altruisme si no com a mecanisme d’assegurança, el punt on es situï la preferència social ve fortament influenciat (o totalment) pel l’abast d’aquesta redistribució. És a dir, entre l’egoisme extrem (cap tipus de redistribució) a l’altruisme extrem (redistribució total, completa igualtat) les preferències socials es situen al llarg d’aquesta “línia” que va de punta a punta. Aquest grau de redistribució vindrà totalment condicionat per l’abast, l’àmbit, on s’aplica.

Per exemple, la redistribució a nivell mundial és gairebé inexistent. És un fet raonable tenint en compte la psicologia social comentada anteriorment. Tornant a la metàfora d’abans, podríem dir que l’abast de la redistribució són les matrioixques, amb l’afegit que com més matrioixques destapem més grau de redistribució estarem disposats a exercir, ja que la confiança augmenta. Així doncs, estarem disposats a una major redistribució en el si de la família, que en el col·lectiu de veïns, però acceptarem major redistribució entre el col·lectiu de veïns (suposant que existeixi un sentiment de pertinença) que entre els habitants de la nació. Més enllà de la nació (última gran matrioixca) la nostra disposició serà gairebé nul·la.

Els vincles de confiança que es produeixen dins l’endogrup permeten que hi hagi major disposició la redistribució. Contràriament, la desconfiança cap a l’exogrup ho impossibilita.

Aquí podríem lligar-ho amb els problemes que hi ha a la UE en la redistribució. Pretendre que la UE actuï com els Estats Units d’Amèrica és obviar la psicologia social. Per tant, totes aquestes picabaralles intraeuropees (costos de transacció) tenen essència estructural.

Entès això, és comprensible que els països més petits, per ser més homogenis, tinguin major predilecció per la redistribució (vegi’s els països nòrdics). Al cap i a la fi, es tracta d’un igualació parcial de rendes ja de per si molt semblants. Cal afegir-hi que la percepció de distanciament respecte les institucions als països petits és menor, fet que facilita també la confiança en el sistema.

Conclusions

Els Estats-nació són la tendència natural político-organitzativa. Sense tenir en compte honroses excepcions, l’existència de més d’una nació (comunitat diferenciada) dins d’un Estat és un equilibri inestable que pot acabar o bé amb la secessió de la nació no dominant o amb l’assimilació d’aquesta a la nació dominant.

Les lliçons que es deriven d’aquesta anàlisi són aplicables al cas Catalunya-Espanya o al cas redistributiu al si de la Unió Europea. En aquest segon cas, la falta de coordinació i els seus costos de transacció derivats són conseqüència lògica de la composició plurinacional d’Europa. Per tant, des del punt de vista de la psicologia social, l’única possible solució és crear una nova matrioixca que englobi totes les nacions, ja que enfrontar-s’hi estaria destinat al fracàs. D’aquesta manera, crear una demos (sentiment de comunitat) europeu seria la manera de dotar de contingut i de sentit les institucions europees. Fer-ho, no obstant, em sembla una tasca titànica.

Per últim, tot i que com s’ha pogut veure els Estats petits funcionen millor organitzativament parlant, des de la perspectiva que s’ha tractat no podem afirmar categòricament que com més petit millor; més aviat, com més homogeni millor (característica fortament associada als Estats petits). De fet, els EEUU, tot i ser molt més grans que l’Estat Espanyol, compleixen sobradament millor aquesta característica, i els resultats ho demostren.

Malauradament, massa sovint els economistes oblidem que la nostra ciència és de caràcter social. La interdisciplinarietat és clau per poder fer anàlisis que s’aproximin a la realitat. En la constitució d’organitzacions Estatals o supraestatals, obviar el factor psicosocial, el comportament col·lectiu, pot fer fracassar un gran projecte (per més que els números quadressin). En definitiva, són les estructures més arrelades les que defineixen i donen forma al progrés econòmic a llarg termini.

Fonts:

Diccionari de llengua catalana DIEC2

“Anatomia d’un desengany”, Bel, G. (2013)

blog.sapiens.cat (Revista Sàpiens)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *