Mirall Trencat. Situació espanyola i incentius del sector financer

Article enviat pel col·laborador: David Arasa

Gairebé tot està canviant en aquest país d’ençà aquell fatídic maig de 2010 quan el directori Europeu va “intervenir” l’estat Espanyol de facto, quan es va començar a seguir el diktat alemany –que en essència suposa seguir els principis protestants de redempció per patiment, altrament dit reducció del dèficit per decret-.

Hem encetat fa escàs un mes el 2013 i, tot i certa eufòria de les borses, l’aplaçament del fiscal cliff a EUA, la baixada de la prima de risc i els vaticinis positius del fòrum econòmic mundial a Davos -que els amants de les teories de la conspiració sempre situen com l’origen de tots els mals- que el pitjor ha passat, les recents xifres de l’atur (http://www.ine.es/daco/daco42/daco4211/epa0412.pdf) són com un Mirall Trencat que ens recorda amb tossuderia on estem.

mirall_trencat

Que lluny queden els temps feliços de la bombolla immobiliària espanyola i del crèdit il·limitat i barat, del superàvit dels comptes públics –que lluny d’invertir-se d’una forma mímimament productiva es va llençar per la borda tot construint la grandeur espanyola en forma d’infraestructures de dubtosa utilitat-. Us enrecordeu de les declaracions de l’expresident Rodríguez Zapatero quan en una reunió amb empresaris dels Estats Units, rondava el 2008, va etzivar, tot valorant la situació econòmica a l’Estat: “El sistema financiero español es quizá el más sólido del mundo”. Sembla que hagi passat una eternitat i, realment, l’època en què el govern espanyol es passejava pels fòrums mundials tot donant lliçons ha passat a l’història. Aquell sistema financer tan sòlid va resultar ser un gegant amb peus de fang.

No només el sector financer espanyol estava sobredimensionat donada la bombolla immobiliària –potser recordareu l’època del boom quan gairebé era més fàcil trobar pel carrer una entitat bancària que un bar-, sino que estava polititzat en el cas de les caixes d’estalvi (que es diferenciaven dels bancs bàsicament per no tenir equity holders). Per si això fos poc, l’ens que teòricament havia de supervisar el sistema, el Banco de España, tenia de governador fins fa relativament poc a Miguel Ángel Fernández Ordóñez, ex-secretari d’Estat durant els governs de Felipe González (PSOE), una persona que, digueu-me malpensat, no podia ser massa independent. I després vindria allò de “tu también puedes ser Bankero” (https://www.youtube.com/watch?v=QQH6vb-GsJ0), juliol de 2011, quan Bankia -CajaMadrid i altres caixes menors-, va intentar captar Equity de persones particulars durant el seu Initial Public Offering (IPO).

Aquests petits estalviadors van perdre bona part dels seus estalvis -per a més informació, es pot consultar l’evolució de la cotització de Bankia-, i el seu president, ex-gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), se l’ha premiat fa poc amb una plaça a Telefónica, coses de la privatització… I aquí rau precisament un altre problema del sector financer a banda de la seva politització: els incentius; aquests directius van apalancar massa les entitats i no van saber diversificar l’actiu dels bancs -massa exposat a crèdits amb risc, actius tòxics- perquè no tenien incentius per fer-ho, perquè el sistema financer, que d’altra banda té una funció important de fer fluir el crèdit a famílies, empreses i emprenedors, sobretot als països com Espanya on el venture capital no està tan extès, eren “intocables”, “too big to fail”. Per tant, “val més arriscar-se si igualment ens rescataran si la situació es torça”, devien pensar aquests prohoms del sector bancari. Segons alguns, seria bo que els governs “deixessin caure” aquelles entitats insolvents i jo podria estar d’acord amb aquesta afirmació -qui la fa la paga i en qualsevol cas els dipòsits estan garantits fins a 100.000 Euros- però entenc els temors a que hi hagués un veritable credit crunch, que tindria consequències nefastes en la ja malmesa economia Espanyola…

Hi ha qui diu que per resoldre els problemes del sistema financer, incentius inclosos, cal més regulació per part del govern -recordem que la desregulació probablement excessiva de l’administració Clinton a EUA va contribuir, alguns apunten, a la fallida de Lehman Brothers el 2008 i la posterior catarsi mundial…-. I aquí entrem en l’etern debat regulació vs. laissez faire. De fet, segurament cal exercir un major control però recordem tanmateix que més regulació per se no vol dir necessariàment resolució dels problemes. La quadratura del cercle és quelcom més complicada i passa en bona part per una major integració europea –unió bancària per exemple- i sobretot una millor coordinació.

Mentre la integració no arriba i sonen cants de comiat de les illes britàniques –que fàcil és votar en alguns països-, enmig de tota aquesta difícil situació, ara sembla que el Banco de España vulgui posar més pals a les rodes als estalviadors fixant un màxim tipus d’interès de l’1.75% als dipòsits a un any (http://www.lavanguardia.com/economia/20130110/54361734583/banco-de-espana-fuerza-bajada-depositos-1-75-un-ano.html). Donada la inflació anual, podria donar-se la situació paradoxal que una persona que diposités una quantitat a un any acabés perdent diners realment. És cert que aquesta mesura millorarà la situació dels bancs perquè disminuiran les despeses generades al pagar els interessos dels depòsits i que això pot contribuir a que flueixi el crèdit però, com sabem, hi ha bancs estrangers operant a Espanya que de ben segur no seguirant aquestes directrius –no estan sota la jurisprudència espanyola- i faran competència directa per captar clients amb interessos més atractius…

Per més benintencionades que siguin les intencions d’aquesta mesura -deixem el benefici del dubte-, i d’altres, de vegades el ciutadà corrent té la impressió que els banquers i tot el sistema disposa no només privilegis, sino impunitat –podríem fer extensiva aquesta afirmació als polítics-, mentre que per la gent corrent només s’imposen noves càrregues, ara sobre l’estalvi –els que encara es poden permetre el luxe d’estalviar-. I és que, acabem el mes de gener i, tot i la bona melodia que arriba de diferents fronts, si parem a escoltar amb atenció, notarem com la successió dels sons és artificial, hi ha quelcom que falla. Esperem que es prenguin mesures per evitar que tornem a viure un Mirall Trencat, cal que reflexionem tots plegats ja que moltes vegades els nostres representants polítics, del sector financer i d’altres no són més que el reflex de la nostra societat, una societat que de moment ho veu magre per tirar endavant.

2 thoughts on “Mirall Trencat. Situació espanyola i incentius del sector financer

  1. Molt bo. Clavada al primer paràgraf, la redempció del patiment tan luterana, càstig imposat en comptes de compassió.

    Per cert, la Merkel és filla de pastor luterà… “de tal palo tal astilla”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *