Liberté, centralité, popularité: Macron i la conquesta de l’Elisi

Quan el passat 7 de maig el sondeig de les 20:00 va mostrar la clara victòria d’Emmanuel Macron sobre Marine Le Pen, ho reconec, vaig fer un salt i vaig alçar els punys somrient mentre veia l’especial del 3/24. Acte seguit, vaig sentir certes contradiccions internes, ja que jo personalment no m’identifico amb les propostes ni la línia ideològica de Macron. Aquestes eleccions, tanmateix, que s’havien presentat com determinants per combatre l’extrema dreta, i que s’havien acabat transformant en una lluita entre els populistes i “la resta”, havien portat a molta gent, entre la qual m’incloc, a fer campanya pel candidat liberal, o almenys a donar-li suport. Com molts diaris han apuntat, aquests han estat uns comicis que no han deixat indiferent a ningú, i que vaticinen que una nova política ha arribat per quedar-se, almenys durant cinc anys.

Emmanuel Macron, de 39 anys, newbie de la política i ex ministre d’economia de François Hollande, s’ha venut de mil i una maneres, totes amb la idea base d’un nou polític que refusa les etiquetes d’esquerra i dreta, i que és progressista i liberal (i europeista, per a descans de Juncker i Merkel). L’home jove que ha fet fortuna en l’àmbit privat, segur de sí mateix, optimista, bon orador, atractiu, que apel·la a les classes mitjanes i que defensa aferrissadament la globalització, ha tingut un èxit rotund a nivell de màrqueting polític.

Aquesta fórmula potser sona a alguns, i a mi em fa pensar ja des de fa temps en el primer ministre canadenc, el conegut Justin Trudeau. La veritat és que m’ha sorprès la poca comparació que se n’ha fet, ja que ambdós representen aquesta voluntat de nova política progressista liberal que, amb un exterior atractiu per a la població i amb missatges concisos i simples, es venen com la solució i el camí que cal seguir per al progrés. I és aquesta idea del progrés la que els dos defensen amb fervor, a través d’un optimisme desenfrenat sobre el curs de la història entesa com a quelcom lineal i amb la globalització com a destí final. Una altra característica que és clara en ambdós casos és la seva defensa del liberalisme: econòmic per una banda, fent bandera del sector privat com a motor econòmic, però també liberalisme social, amb una agenda progressista en pro dels drets cívics. El procés que s’està duent a terme de legalització del cànnabis a Canadà, i la proposta de Macron de despenalitzar-la, així com el suport als moviments pels drets del col·lectiu LGTBI+, en són un clar exemple. Però Trudeau i Macron no estan sols. Sense anar més lluny, Albert Rivera no va trigar a felicitar Macron per la victòria, i a treure pit sumant-se al carro del nou liberalisme. Xavier Better, Primer Ministre de Luxemburg des de 2013, també encarna aquest liberalisme de centre, i Jüri Ratas, homòleg a Estònia, no és sinó una altra encarnació del mateix patró de nou polític. Altres països com Holanda, Finlàndia i Eslovàquia completen la llista.

Amb tot, Macron, qui tot just ha iniciat el seu mandat, ja ha causat un seguit de canvis en la política francesa (i europea). En primer lloc, l’eix de la nova política s’estableix també a França, tot i que de manera diferent als Estats Units. Abans de les eleccions, havia llegit innombrables articles parlant de com Le Pen tenia una opció real de guanyar (i la tenia), ja que seguia unes directrius similars a les de Trump. Però en el cas francès els dos candidats que van competir en la segona volta es definien com a portadors de la nova política, a diferència del que va passar amb Trump i Clinton. Per tant, aquest eix no va ser un factor clau en la decisió electoral del votant francès. Tot i així, Macron està lluny de ser la “nova política” que ven. Seccions de la classe dirigent francesa han respòs favorablement al seu projecte polític i han ajudat a crear aquest “momentum” entorn el seu moviment i la seva persona. Només cal mirar el suport que ha rebut per part dels mitjans convencionals, des de Le Monde a Libération, passant per L’Obs fins a L’Express.

La segona conseqüència que extraiem del “fenomen Macron” és l’auge d’un nou tipus de populisme, que en aquest cas no és d’extrema dreta. Jo l’anomeno populisme de centre liberal, el qual es caracteritza per fer bandera de la il·lusió, el progressisme i la mirada al futur, mitjançant discursos que en el fons diuen ben poc. Com bé deia Kundera, filòsof marxista txecoslovac, “L’optimisme és l’opi del poble. L’esperit sa fa pudor d’idiotesa” (2014). Parlen d’una revolució democràtica, fomenten aquest culte a la persona més enllà del polític, i apel·len a “les classes mitjanes” de manera líquida i reiterada. Deixeu-me criticar que els conceptes de classe mitjana i progressisme, igual que la socialdemocràcia, han perdut el seu valor original pel seu repetit ús per part de tota la gama de colors polítics. Al fer-se’ls seus tots, acaben no volent dir res.

« Ma responsabilité sera d’apaiser les peurs, de nous faire renouer avec l’optimisme. »

La meva responsabilitat serà apaivagar la por, fer-nos reviure amb l’optimisme

– Emmanuel Macron

Per altra banda, el centre s’ha erigit com la via per avançar. Segons Albert Rivera, el liberalisme “és la resposta”. La visió que cal una àmplia coalició de centre per evitar els problemes d’aconseguir majories parlamentàries, com els que va haver d’afrontar Valls en la darrera legislatura, és estesa. A més, la pujada del Front Nacional reforça aquesta mateixa línia argumental. Però no donem res per fet: la victòria d’En Marche! planteja grans qüestions de governabilitat. La idea d’allunyar-se de la divisió esquerra-dreta pot ser molt bonica en teoria, però què suposa a l’hora d’aplicar un projecte polític? L’eix ideològic va crear-se per agrupar ideologies en base als valors i a la concepció de justícia que les guiaven, que clàssicament han estat la igualtat per a les esquerres i la llibertat per a les dretes. Veig molt complicat, per no dir impossible, plantejar polítiques públiques sense perseguir una idea concreta de justícia social, és a dir, sense mullar-se a nivell ideològic. Qualsevol mesura prioritza necessàriament uns valors sobre altres, defineix què s’entén com una societat millor.

Molts pensaven que la propera revolució francesa seria populista, i no anaven mal encaminats. Simplement ha estat un populisme alternatiu que fa bandera d’un progressisme liberal, d’imatge ben cuidada i una forta inversió en màrqueting polític. Un cop guanyat l’Elisi, ara caldrà veure si els resultats de les legislatives permeten a Macron aplicar el seu programa electoral. Però sobretot, si aquest programa i aquestes idees defensades amb tant fervor son plausibles (i eficaces). On verra

Referències:

Bénilde, M. (2017). “Le candidat des médias”. [online] Le Monde diplomatique. Available at: https://www.monde-diplomatique.fr/2017/05/BENILDE/57494 [Accessed 10 May 2017].

Cowley, J. (2017). “Emmanuel Macron: a populist eruption from the liberal centre”. [online] Newstatesman.com. Available at: http://www.newstatesman.com/politics/uk/2017/02/emmanuel-macron-populist-eruption-liberal-centre [Accessed 10 May 2017].

Deccan Herald. (2017). Macron’s victory signals new politics. [online] Available at: http://www.deccanherald.com/content/610879/macrons-victory-signals-politics.html [Accessed 10 May 2017].

Esteban, P. (2017). “Rivera saca pecho por Macron”. [online] El Confidencial. Available at: http://www.elconfidencial.com/espana/2017-05-08/rivera-saca-pecho-victoria-macron-liberalismo-europa_1379232/ [Accessed 10 May 2017].

Georgiou, C. (2017). “The Macron Phenomenon”. [online] Jacobinmag.com. Available at: https://www.jacobinmag.com/2017/04/france-elections-emmanuel-macron-fn-en-marche/ [Accessed 10 May 2017].

Giné, V. (2017). “Revolución liberal”. [online] EL PAÍS. Available at: http://elpais.com/elpais/2017/04/24/opinion/1493048092_951166.html [Accessed 10 May 2017].

Kundera, M. (2014) La Broma. Barcelona, Tusquets.

Manchón, M. (2017). “Macron y la hercúlea tarea del ‘centrismo radical’”. [online] Economía Digital: Ideas. Available at: http://ideas.economiadigital.es/analisis-politico-y-social/macron-elecciones-francesas-liberal-izquierdas-riqueza_405600_102.html [Accessed 10 May 2017].

Quiñonero, J. (2017). “Macron propone un programa económico liberal sin fisuras”. [online] ABC. Available at: http://www.abc.es/internacional/abci-macron-propone-programa-economico-liberal-sin-fisuras-201702232127_noticia.html [Accessed 10 May 2017].

Rioux, C. (2017). “Emmanuel Macron, le frère siamois de Justin Trudeau”. [online] Courrier international. Available at: http://www.courrierinternational.com/article/vu-du-quebec-emmanuel-macron-le-frere-siamois-de-justin-trudeau [Accessed 10 May 2017].

Sabourin, L. (2017). “Macron, le plus jeune chef d’Etat élu de la planète… ou presque”. [online] Libération.fr. Available at: http://www.liberation.fr/elections-presidentielle-legislatives-2017/2017/05/07/macron-le-plus-jeune-chef-d-etat-elu-de-la-planete-ou-presque_1567571 [Accessed 10 May 2017].

Schneidermann, D. (2017). “Emmanuel Macron, «candidat des médias» : autopsie d’un choix implicite”. [online] Libération.fr. Available at: http://www.liberation.fr/debats/2017/02/12/emmanuel-macron-candidat-des-medias-autopsie-d-un-choix-implicite_1548024 [Accessed 10 May 2017].

Sílvia Caufapé Hostench, estudiant de 2n curs de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra i col·laboradora de Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *