L’hora d’Europa

No sé jo si és cosa dels maies, per això d’un apocalipsi proper, o el tant anunciat “fin de ciclo” que predicava Frédéric Hermel, però això de la prima de risc ja passa de taca d’oli i comença a fer por.

Rajoy fa de Pons Pilat i atribueix l’augment de la prima de risc a factors aliens, diguem-li Grècia. És clar, el cas Bankia no té absolutament res a veure i aquest primer mig any de govern ho ha fet a les mil meravelles (confio que el lector capti el to sarcàstic).

D’això mateix vull parlar. No de la mala gestió del govern, que fa mèrits per ser comparat amb el seu predecessor Zapatero, ja que bulliria el teclat, sinó de la prima de risc. Últimament, aquesta és portada de diaris no especialitzats en economia i per la gravetat del tema aposto perquè acabarà sent portada al ¡Hola!.

L’Estat Espanyol té un cost de finançament altíssim, jo diria que excessiu. Tot i tenir problemes de liquiditat, és solvent, no estem davant de Grècia. Espanya no podrà suportar molt més temps aquest alt cost d’emissió de deute, i el temps passa i res canvia o si canvia és a pitjor. Si segueix així si que arribarà a la insolvència i llavors campi qui pugui.

Amb el sobrecost d’endeutament podríem evitar tantes retallades i/o pujades d’impostos. Això faria contraure menys l’economia podent sortir abans del forat on ens hem ficat.  La pregunta és: com eliminem la maleïda prima de risc?

L’austeritat dogmàtica no va enlloc, no genera bones expectatives de futur i conseqüentment no fa baixar la prima. Que ningú s’enganyi, la davallada del diferencial entre els interessos dels bons germànics i els ibèrics va ser per l’actuació del BCE i no pas per l’efecte Rajoy. Per tant, perduda ja tota confiança en els dirigents del nostre país, només espero que Europa faci el què ha de fer:

Eurobons, títols de deute europeu. El risc d’insolvència de tot aquest bloc és molt menor que el que tenen alguns països per separat. El cost del deute es reduiria per alguns, bàsicament pels països perifèrics, però augmentaria pels que van fer els deures en el seu moment. No cal ser un geni per saber qui ho vol i qui no. Seria just que els alemanys ens paguessin la festa? No, amb un però. Si ells gaudeixen d’uns tipus d’interès tant petits, fins i tot negatius en termes reals, alhora d’emetre deute és perquè són bons refugi, en altres paraules, que es beneficien de la nostra situació per finançar-se de franc.

Però aquest sistema no és possible sense una unió fiscal: aprofundir en una major harmonització d’impostos, tresor únic, augment de la solidaritat entre països per mitigar les diferències entre regions… Evidentment, això costaria de pair i tindria uns elevats costos polítics. La unió fiscal, però, fa temps que s’hauria hagut de dur a terme. La unió monetària hauria hagut d’anar acompanyada d’aquesta. Ara hem d’accelerar el procés adormit com l’estudiant que viu feliç sortint cada dijous fins que topa amb el període d’exàmens i s’ha de posar les piles de cop i volta, a corre cuita.

D’altra banda, tenim el BCE, que està fent ben poc i és una de les mules que hauria de tirar del carro. Per començar, hauria de baixar el tipus d’interès (ara a un 1%) ja que encara hi ha marge fins a la trampa de la liquiditat, però el més important, hauria de comprar deute espanyol eliminant gairebé la prima de risc. Això està prohibit pels estatuts, però existeixen altres vies per no fer-ho directament. El problema que això comportaria és l’augment de massa monetària, que a mig termini provocaria inflació. Tot i la por històrica dels alemanys a la pujada de preus, Europa es pot permetre més inflació ja que estem a nivells baixos. A més a més, la inflació es “menjaria” part del deute.

Abans que molts economistes em tirin tomàquets, sí que és cert que s’ha d’afegir el gran però que tenen aquestes mesures: risc moral. Si s’apliquessin aquestes mesures molt probablement Espanya s’afluixaria el cinturó i posposaria les reformes estructurals (eufemisme de retallades) que ha de fer. Això la kàiser Merkel ho sap.

A partir d’aquí es col·loquen les fitxes al tauler o les cartes sobre la taula, com ho preferiu. Jo només demano que deixin ja d’anar de farol i facin colzes. Darrera d’aquestes teories macroeconòmiques hi ha gent que ho estem passant malament.

Potser és per la meva condició de català, que em fa mirar més a Europa que dins la península,  que fa que em senti europeu com el que més. Seré dels últims en ser euroescèptic. Però reclamo més acció conjunta, més europeisme, per sortir-ne.

Com va dir Robert Schuman, pare de la Unió Europea: “Europa està buscant; sap que té a les seves mans el seu propi futur. Mai ha estat tan prop del seu objectiu. Vulgui Déu que no deixi passar l’hora de la seva destinació, l’última oportunitat de la seva salvació.”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *