L’homo-economicus vs l’Homo-sapiens: el paper de les emocions en la presa de decisions

L’economia moderna neix al 1760 a través d’Adam Smith amb la Riquesa de les Nacions. Una manera de definir l’estudi de l’economia seria com una ciència social que es dedica a analitzar com els individus es distribuiran uns recursos limitats (capital, treball, béns i serveis…) a través dels mercats, donades les interaccions de les seves decisions, preferències i pressupost. Així doncs, per tal d’estudiar l’economia necessitem saber les preferències dels individus i sobretot com aquests prenen decisions. Com que la ciència no podia respondre aquestes preguntes, s’utilitzaran arguments filosòfics. Si ve Adam Smith reconeixia la part social de l’home, la seva teoria i els treballs posteriors de filòsofs utilitaristes com John Stuart Mill, descriuran l’home com un individu auto-interessat i racional, creant la teoria del’homo-economicus. Aquesta teoria de comportament serà en la que es basarà pràcticament tota la teoria econòmica fins l’actualitat.

Bàsicament, L’homo-economicus és un  individu que es comporta de forma racional sent capaç de processar adequadament tota la informació que disposa i actuar en conseqüència per tal d’obtenir el seu màxim benefici personal o felicitat. És a dir, els 2 conceptes que defineixen l’homo-economicus són racionalitat i egoisme.

A Finals del segle XIX, una onada d’economistes (F. Edgeworth, W. Stanley Jevons, L. Walras i V. Pareto entre d’altres) van construir models matemàtics amb aquests supòsits de comportament i això permetria a l’economia diferenciar-se de la resta d’estudis socials per esdevenir una ciència. Aquest procés és conegut com la revolució marginalista o neoclàssica. Aquestes teories i models revolucionarien i passarien a dominar la teoria econòmica, la microeconomia, fent que el concepte d’homo-economicus adquirís un significat molt més específic i estricte.

Per posar un exemple en la vida real de com es comportaria l’homo-economicus d’aquests models, suposem la situació en què s’ha de convidar a dinar un amic estranger per Barcelona. El que faria un economista és agafar totes les alternatives rellevants, és a dir, tots els bars i restaurants de la ciutat, i estudiar els costos i beneficis de cada alternativa respecte a les característiques d’interès (qualitat, preu, proximitat, ambient, servei, etc). Finalment, l’individu escolliria aquell que donades les seves  preferències i pressupost li proporciona el màxim benefici.

Ara bé, realment l’homo-sapiens, és a dir nosaltres, actua com l’homo-economicus? És cert que escollim les nostres decisions de forma racional buscant el màxim benefici personal?

Durant els últims anys, molts científics han intentat respondre aquestes antigues preguntes de caràcter social-econòmic a través de l’estudi biomolecular del cervell, fent sorgir la disciplina anomenada neuroeconomics.

Per respondre a la pregunta de si realment els humans som individus racionals, presentarem el treball d’Antonio Damasio, un dels neuroeconomistes més famosos (altres neuroeconomistes destacats són P. W. Glimcher, M. Gazzaniga, B. Knutson, SM. Mclure o D. Kanheman (Premi Nobel 2002)) . Damasio es dedica a estudiar pacients, d’una banda, amb lesions al lòbul frontal del cervell, àrea associada a la presa de decisions i a l’aprenentatge emocional. D’altra banda, també estudia pacients amb lesions a l’amígdala, àrea cerebral també clau en l’aprenentatge emocional, especialment en el processament de informacions negatives/costos, memòria emocional i el sentiment de por.

El més interessant és que lesions tant al lòbul frontal com a l’amígdala no afecten la capacitat racional o intel·lectual dels individus. Per tant, individus que han petit lesions en aquestes àrees obtenen resultats iguals o per sobre la mitjana en testos d’intel·ligència, memòria, comprensió lectora i escrita, fluència verbal,etc. Però, desafortunadament, tenen molts problemes en expressar emocions i en entendre les emocions dels altres, ells són inusualment racionals.

El que s’observa d’aquests individus és que a la vida real prenen decisions desastroses: perden el seu treball, la  seva parella, les seves amistats etc.

Per estudiar el perquè d’aquestes errònies decisions en individus aparentment intel·ligents, Damasio juntament amb Antoine Bechara, van realitzar un experiment científic per testar les seves capacitats a través del joc Iowa gambling task. En aquest senzill joc l’individu ha d’escollir una carta entre 4 plecs de cartes (plec A , plec B, plec C i plec D). Cada carta comporta un benefici o pèrdua monetària i les cartes estant posades fent que en els plecs A i B de mitjana s’obtinguin pèrdues tot i que a curt termini el premi sigui més elevat, mentre que els plecs C i D de mitjana s’obtenen beneficis, tot i que a curt termini el premi era més baix. Per tant, l’individu basant-se en la repetició ha de descobrir quin plec genera majors beneficis esperats (plec C i D) i quin en genera menys (A i B).

Els individus de control, pacients normals sense lesions cerebrals, ràpidament aprenien que agafar cartes del plec C  i D era avantatjós. D’altra banda, pacients amb lesions al lòbul frontal i a l’amígdala eren incapaços d’escollir els plecs C i D. A més, s’avaluava les reaccions emocionals dels pacients (a través de la resposta en la pell, més resposta, més reacció emocional) i s’observava que els pacients quan rebien pèrdues reaccionaven molt fortament en termes emocionals i això els feia que ràpidament aprenguessin que els plecs C i D eren millors.

Per tant, aquestes persones no emocionals amb altes capacitats intel·lectuals eren incapaces de prendre decisions racionals!

A més, s’observa com la majoria dels pacients de control escollien l’opció correcta abans, fins i tot, de què fossin conscients de quins eren els plecs avantatjosos. És a dir, les emocions serveixen com a biaix per escollir l’opció correcta (normalment).

El que resulta més sorprenent és que els pacients amb lesions al lòbul frontal i l’amígdala, quan se’ls hi preguntava quina era l’opció correcta ells deien els plecs C i D (donaven la resposta correcta), ara bé, quan havien de decidir quin plec volien continuaven triant els plecs A i B. Aquests pacients eren totalment conscients de la decisió correcta, però continuaven sent incapaços de prendre-la. Això implica que, el “coneixement” sense “senyalitzadors emocionals” no és suficient per assegurar que es prendrà la decisió correcta.

En l’exemple anterior del restaurant, si nosaltres actuéssim com l’homo-economicus, al haver de comparar els beneficis i costos de tots els diferents restaurants tenint en compte totes les variables, seria un procés llarguíssim, poder no acabaríem mai. En canvi, a la realitat escollim un restaurant de forma molt més ràpida basant-nos en les nostres emocions (aquell restaurant en tinc un record positiu, avui em ve de gust provar un Tailandès). Potser aquest restaurant que triïs no serà el millor de tota la ciutat, ni el restaurant que t’agrada més, però, tot i això, és una decisió òptima ja que és una decisió ràpida. Una persona sense capacitats emocionals (com els pacients del doctor Damasio) tardarien tan en prendre una decisió que el company estranger s’hauria cansat d’esperar i hagués anat sol a dinar. Per això perden la parella, les amistats i la feina perquè són incapaços de decidir ràpidament.

Aquest exemple mostra que sovint les emocions són formes òptimes per prendre decisions. A la realitat, no tenim un temps infinit per decidir, el temps i l’energia que perdem decidint és costós i, a més, gran part de la informació rellevant és desconeguda. Sense emocions ens resultaria molt difícil decidir, seguiríem un procés d’anàlisi racional interminable. Les emocions ens permeten prendre decisions ràpides, decisions òptimes.

Aquests descobriments posen en dubte les arrels de la teoria econòmica. Mentre que la microeconomia suposa que prenem decisions a través d’un procés racional de maximització de la nostre utilitat esperada, Antonio Damasio suggereix una teoria de comportament radicalment diferent i basada en el paper de les emocions: L’ hipòtesi dels marcadors somàtics. Segons ell, els individus no avaluem a través d’un procés d’anàlisi cost-benefici de cada acció sinó que categoritzem ràpidament cada alternativa en més o menys viable a través de les emocions.

 

Així doncs, la teoria econòmica es basa principalment en una visió del comportament humà no realista. Tot i que la teoria de maximització de l’utilitat en la presa de decisions és convincent, senzilla i serveix com a marc de referència per a models i anàlisis econòmics molt diversos, la forma en què realment els humans prenem aquestes decisions difícilment la sostenen.

Això no implica necessàriament que tota teoria econòmica basada en la maximització de l’utilitat sigui errònia. Les ciències, i no només l’economia, necessiten realitzar supòsits més o menys realistes per tal de poder obtenir models i resultats interpretables. Teories amb supòsits no realistes poden seguir sent perfectament vàlides. Negar l’utilitat d’aquestes teories econòmiques   seria un error. No obstant, aquestes teories mai poden ser agafades com una veritat dogmàtica. Tota teoria econòmica necessita ser validada i confortada amb el que passa a la realitat i amb l’evidència històrica. Si no ho fem, els economistes podem caure en l’error de creure en les nostres pròpies mentides i sobresimplificacions de la realitat.

L’excés de confiança en models econòmics senzills amb supòsits no realistes explica perquè la gran majoria d’economistes van ser incapaços de veure la gran bombolla immobiliària i la consegüent crisi econòmica mundial. En aquest cas, la confiança cega en la racionalitat dels individus i de l’eficiència dels mercats desregulats que proposaven els models neoclàssics, va fer que ignoréssim la gran bombolla en el mercat financer, ignorant al mateix temps la història econòmica. Tal i com reclamen molts estudiants de tot el món, l’economia necessita més pluralitat, i la interacció amb ciències neurocognitives pot millorar i revolucionar  l’estudi i interpretació de l’economia.

Albert Rodríguez, col·laborador de Pompeunomics i estudiant de 4t d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra

Bibliografia

Homo Economicus, Princeto (veure link)

Brief History of Neuroeconomics, de P.W Glimcher

The Somatic Marker Hypothesis: A Neural Theory of Economic Decision de A. Bechara i A. W. Damasio (2005)

The Neuroeconomics Revolution, article de Robert J. Shiller (Premi Nobel 2013)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *