Les superpotències i la democràcia. Ens ha de preocupar la Xina?

Tot i que en el nostre imaginari col·lectiu els Estats Units d’Amèrica són els dominadors del món des de sempre i per sempre, ja que aquests han impregnat la seva marca arreu (cultura, moda, tecnologies…), el cas és que la posició de superpotència mundial possiblement li sigui arravatada per la Xina.

Així doncs, a hom li sorgeixen dubtes sobre la implicació que tindria en la política internacional que una no-democràcia (aka dictadura) tingués la posición de líder mundial. Certament, l’escenari que representa podria semblar aterrador, nogensmenys, tot seguit demostraré com no ho és (tant).

El creixement de la Xina

L’espectacular creixement de la Xina d’ençà de les reformes de Deng Xiaoping a partir del 1972 va significar l’abandonament d’un sistema d’economia gairebé feudal cap a una transició cap a la modernitat. D’aquesta manera, prop d’un cinquè de la població mundial començaria a sortir de l’economia de subsistència. Per tant, no és banal dedicar temps i lletra al catching up més important que hi hagut al món, marcant el final, o si més no diluint-lo, de la Gran Divergència, sorgida al s.XIX.

Com es pot observar al gràfic, cal que quedi molt clar que el que realment és una anomalia històrica és la preponderància d’Occident al món, ja que en termes de PIB fa cinc cents anys només suposava un quart del total de la humanitat. Llavors, l’aclaparador creixement de la Xina, i també de l’Índia, hauria de ser vist com la reordenació de les posicions en el rànquing de riquesa.

A més a més, la data en què el gegant asiàtic esdevingui líder mundial ha estat revisada sempre cap a anys més pròxims:

Goldman Sachs (2003): 2041.

Goldman Sachs (2008): 2027.

Price Waterhouse Cooper (2010): 2020

The Economist (Feb2010): 2019.

The Economist (Dec2011): 2018.

International Monetary Fund (2011): 2016

Certament, la Xina ha fet les coses bé aquests últims anys. Ha invertit en educació i el nombre de graduats ha augmentat ràpidament, fent possible així que posicions de middle-management siguin ocupades per xinesos, sense la necessitat d’importar talent estrangers.

A més a més, ja que el gegant asiàtic ha basat el seu creixement en les exportacions, d’ençà de la crisi del 2008 ha intentat incentivar la demanda interna i evitar ser tant dependent.

Perspectiva institucional: una visió no tant optimista

Malgrat les bones perspectives que té la Xina, tal i com s’ha comentat, és important mencionar que n’hi ha que no pensen el mateix, i amb raó. Tal i com expliquen  els economistes D. Acemoglu i J. A. Robinson en la seva obra “Why Nations Fail” (Perquè fracassen les nacions) un creixement sostingut a llarg termini només és possible si hi ha unes institucions polítiques i econòmiques inclusives, on el poder està àmpliament repartit i no ens mans d’una minoria extractiva. L’explicació és la següent:

Per a que hi hagi progrés es necessita “destrucció creativa”. El desenvolupament d’una nova tecnologia implicarà gairebé sempre que una altra quedi obsoleta i sigui desbancada per la nova. Així doncs, hi haurà perdedors i guanyadors. Per exemple, a les primeries de la Revolució Industrial, com que les innovacions (maquinària) deixava en fora de joc l’antic sistema gremial, els quals perdien, va sorgir el Ludisme; aquest seria un exemple de destrucció creativa, on sempre hi ha forces que s’hi oposen (els perdedors).

Per tant, per molt que en un règim dictatorial pugui haver creixement durant un cert període de temps, tard o d’hora el progrés suposarà una amenaça per les elits i aquestes l’impediran per tal de mantenir el seu benestar.

Un exemple relativament recent seria el col·lapse de la URSS. Rússia va passar de tenir una economia feudal a ser un país industrial amb una rapidesa espectacular. Molts van ser els que van veure en el gegant comunista un model a seguir; com va dir Lincoln Steffens, periodista americà, “I have seen the future and it works” (he vist el futur i funciona). De la mateixa manera que amb les previsions de la Xina, també n’hi havia sobre quan la URSS sobrepassaria els EEUU. No obstant, tal i com afirmen Acemoglu i Robinson, per la naturalesa de les institucions russes el creixement sostingut era impossible, i així va ser.

Val a dir que n’hi haurà que podrien dir que, malgrat la Xina tingui unes institucions polítiques extractives, les institucions econòmiques són inclusives i força semblants al món Occidental, salvant les distàncies. Aquesta situació, però, ens porta a matisar el possible desenllaç de la tendència de l’economia xinesa, i no afirmar taxativament que acabarà col·lapsant a l’estil soviètic.

Existeixen sinergies entre les institucions polítiques i econòmiques, tal que normalment unes institucions polítiques inclusives (democràcia) afavoriran la protecció dels drets de propietat sense arbitrarietats i perseguiran monopolis, desencadenant també unes institucions econòmiques inclusives, que en enriquir més igualitàriament, enfortiran la inclusivitat del les institucions polítiques, ja que serà més difícil que una minoria se n’apoderi. En aquest cas ens trobarem davant d’un cercle virtuós.

El contrari podríem dir pel que fa les economies extractives. Qui ostenta el poder polític l’usarà per enriquir-se o, vist a la inversa, qui tingui gran poder econòmic l’utilitzarà per apoderar-se de les institucions polítiques.

Així doncs, quan ens trobem en una situació mixta, l’equilibri serà inestable.

Per tant, el cas de la Xina el podríem situar al quadrant baix-esquerra, tot i que, repeteixo, les seves institucions econòmiques segueixen sent lluny de la inclusivitat de les occidentals.

Hi ha força raons per pensar que l’assoliment d’institucions polítiques inclusives no serà possible. Aquests dies i encara ara, podem veure moviments socials a favor de la democràcia a la Xina, concretament a Hong Kong. Episodis semblants van ser vistos a les protestes de Tian’anmen. Com deveu recordar, l’Exèrcit Roig va suprimir la mobilització. Malauradament, auguro un desenllaç similar pel que ara està passant a Hong Kong; les institucions polítiques romandran inamovibles i no renunciaran al seu poder.

Aquest presagi es fonamenta entre d’altres coses, en que la resistència al règim no està prou organitzada ni té prou força. Al contrari del que va passar amb la fi del franquisme a l’Estat Espanyol, on ja hi havia hagut democràcia prèviament i per tant existien partits i sindicats organitzats, a la Xina no hi ha hagut mai res d’això.

Així doncs, és raonable pensar que ni el curt ni el mig termini la Xina esdevindrà una democràcia. D’aquesta manera, aplicant la teoria d’Acemoglu i Robinson, el gegant asiàtic experimentarà un refredament (fins i tot col·lapse) a l’estil URSS.

Democràcia i economia

Finalment, cal reenganxar-nos al fil argumental que proposava al principi: ens hauria de preocupar que la potència mundial fos no-democràtica?

Com ja he explicat, em sembla poc factible que la Xina lideri el món. No obstant, com ja hem pogut veure en el conflicte UE/EEUU-Ucraïna-Rússia la riquesa d’una economia no és el principal motiu per témer un país. Rússia no té un PIB gaire més gran que Itàlia (gdp rus | gdp ital) i tot i així és una superpotència diplomàtica i pot fer tremolar al món, al contrari que el país transalpí.

A més a més, i ja com a apunt final, penso que respon a una visió naïf de les relacions internacionals el valorar un país per si és o no democràtic. Aquesta característica només l’afecta internament. Hom pot veure comportaments de l’actual superpotència com a imperialistes (ex. Invasió de l’Iraq) malgrat sigui democràtica des de fa segles. Sense haver de creuar l’atlàntic, a casa nostra hem pogut veure com l’opinió pública dels europeus recolzava un cop d’Estat contra un govern democràticament escollit a Ucraïna. Tot això, a causa de la premsa i els interessos nacionals.

En conclusió, la qualitat de les institucions polítiques (democràcia o no) d’un país no són determinants del seu comportament en les relacions internacionals. Encunyant una nova nomenclatura, podríem dir que la democràcia actual és intranacional, però no internacional. Mentre la premsa i certes institucions no es globalitzin al complert, els europeus, malgrat tenir ben arrelats els valors democràtics, seguiran sent manipulables i capaços de permetre i ser connivents amb atrocitats perpetrades pels seus Estats, que dins dels seus països serien impensables.

Agraïments: a M. A. Pérez Balagueró per il·luminar-me amb el seu coneixement de l’economia xinesa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *