Les multes per dissuadir, no pas per recaptar

El principal objectiu d’un tribut és recaptar una determinada quantitat de diners per fer front a despeses de l’Estat, garantint així (o intentant-ho almenys) el que s’acostuma a dir
l’Estat del Benestar. Una multa, en canvi, té principalment una finalitat dissuasiva d’un comportament determinat (noteu que dic principalment, no única finalitat). En definitiva, una multa no és un impost, i això en temps de crisi convé recordar-ho perquè moltes vegades als contribuents ens dóna la sensació que les multes estan pensades i dissenyades estratègicament per recaptar, i a més, sembla que l’administració pública compti amb aquests ingressos.

Dit això, i deixant clar que parteixo d’aquesta finalitat concreta de la multa, i que escriuré al voltant d’ella i no de cap altra (p.e compensar externalitats), em disposo a fer una reflexió sobre el com ha d’estar dissenyada una multa per tenir un ànim dissuasiu i no recaptatori, i per què ens dóna aquesta sensació de que el que volen (ellos, los malos) és recaptar. Proposaré un parell de coses per intentar millorar certs aspectes, com relacionar multa amb renda, i argumentaré a favor de polítiques impopulars com seria la d’apujar imports d’algunes multes o el sistema per punts. He de dir que aquesta anàlisi en un principi em semblava bastant fàcil i lleugera, i a mesura que hi he anat pensant m’he adonat que, de fàcil res. A més, obre debats ambigus i interessants. De fet, abans d’escriure pensava arribar a unes conclusions, i he acabat arribant a unes altres. També vull deixar clar que crec en l’educació, i s’ha de fomentar-la per davant de pràctiques com la de multar  la gent, però també crec que les multes són un bon complement desincentivador de certs comportaments. Avui no vull entrar en aquest debat, partiré de la premissa que les multes són necessàries.

Per tal que el caràcter dissuasiu d’una multa sigui efectiu, ha de complir una sèrie de condicions necessàries: l’import de la multa ha de ser suficientment alt; la multa ha de ser pagable; el motiu d’infracció ha d’estar ben definit i justificat; la ciutadania n’ha d’estar ben informada i ha de poder decidir no cometre la infracció; i ha d’haver-hi un bon sistema de control.

Totes les multes que, ja sigui intencionadament o no, no compleixin alguna d’aquestes premisses, no seran exitoses en el seu objectiu de dissuadir un comportament determinat. I llavors, la multa tendirà a prendre un caire recaptatori.

L’import de la multa ha de ser alt: suficientment alt perquè quan el possible infractor faci un balanç del benefici que li suposa cometre la infracció amb el cost de pagar la possible multa, li surti clarament negatiu. Això no és gens fàcil. D’entrada no és gens fàcil perquè l’impacte que té la pèrdua d’una quantitat determinada de diners és diferent depenent de la persona, sobretot segons com de rica és la persona. Un exemple seria el d’aquells conductors estrangers que fa un temps feien la volta a Espanya amb cotxes esportius de gamma alta a velocitats molt per sobre de la permesa. Bé, permesa sí que ho estava, a un preu. Ells com eren rics, podien anar pagant les diferents multes. Una bona solució per aquest problema és fer el que ja fan alguns països, que és condicionar l’import de la multa a la renda del multat. Molt fàcil d’aplicar amb la tecnologia actual.

En el punt de calcular l’import de la multa per a que sigui suficientment alta per desincentivar cometre la infracció, també hi ha problemes a l’hora de lligar la proporcionalitat de la infracció amb l’import. És a dir, l’import d’una multa no pot ser massa desproporcionada perquè ens trobaríem davant d’injustícies. Per exemple, una persona pot cometre un error un dia i llençar un paper al terra, és clar que no li podem cobrar 20.000 euros per l’error. Segurament si ho féssim tindríem els carrers nets, però un error el pot tenir qualsevol i ciutadans model acabarien pagant massa per errors puntuals. Llavors, com ho fem? Punts. Sí, un sistema de punts. Pagues més si ets reincident, i això ho mesures amb punts. Una altra vegada un sistema bastant fàcil d’aplicar (encara que no tant de dissenyar) amb la tecnologia actual.

Respecte el fet que una multa ha de ser pagable. Ha de ser pagable perquè si no ho és, perd tot el seu efecte. És el mateix fer pagar a algú (normal i corrent) mil milions d’euros, que fer-li pagar zero.

Sobre aquests dos primers punts, multa suficientment alta i pagable, trobo que Déu n’hi do el bon muntatge que hi ha en l’actualitat. Hi ha coses a millorar, sí, però l’ànim recaptatori es veu millor reflectit quan mires als dos següents punts. El motiu d’infracció ha d’estar ben definit i justificat i els ciutadans han d’estar ben informats i tenir la capacitat de no cometre la infracció.

L’altra dia anava per la Gran Via de Barcelona (el lloc era la fotografia que he posat aquí al costat), eren quasi les 10 de la nit, no hi havia ni un cotxe en els tres carrils i cap bus ni taxi al carril bus. Anava xerrant tranquil·lament amb un amic que anava de copilot a una velocitat que jo trobava molt moderada i… “Cuidao’ que vas a 70 i aquí hi ha radar…” “Què? Osti..” “Flash!” “Casun’ dena els xupópteros aquests de la dgt ja me l’han fumut.. seran fills de…” Bé, la cosa va anar més o menys així. 300€ de multa. En quin dels punts falla aquesta multa de caire recaptatori? En els 300€? Jo diria que no. Anar a 50 km/h en aquest punt és justificable en hora punta, que és quan et pots trobar amb un embús sorpresa i haver de frenar d’immediat, però a les 10 del vespre? Sembla que no, anava sol pels 3 carrils. A més, en sentit contrari, que és de sortida de Barcelona i menys propens als embusos, el límit de velocitat és sempre de 80 km/h. Anar a 50 km/h en aquell tram a aquella hora t’obliga a reduir marxa i estar més pendent del velocímetre que de la carretera.

En molts casos la gent es queixa que la multa és desproporcionada, o que el radar estava posat “amb mala llet”, però el problema principal no és aquest: si una prohibició és justificada, també ho són les martingales que ens podem inventar per enganxar els infractors, i l’import de la multa ha de ser alt. Però ha d’estar justificada, i aquí el debat és molt més complex i ambigu que en els dos primers punts.

Una altra cosa a destacar és que el ciutadà estigui ben informat, i pugui complir amb la seva obligació. Amb algunes ordenances municipals, com per exemple la prohibició de no orinar pel carrer, es fa molta propaganda, però no es fa ni molt menys amb totes per l’alt cost que això suposaria. Fins a quin punt el ciutadà ha de tenir el deure d’estar perfectament informat? A l’educació obligatòria es fan moltes assignatures, però cap respecte deures, obligacions, drets i prohibicions que tenim tots plegats. En aquest aspecte hi ha molt a treballar.

Tornant a l’exemple de no orinar al carrer, és evident que no som gossos i és una marranada, però tampoc hi ha lavabos públics. A altes hores de la matinada, sense bars oberts, moltes vegades la gent no té més remei que fer les seves necessitats en algun racó del carrer. En definitiva, a fi que l’efecte dissuasori de la multa tingui èxit, és important que estigui acompanyada d’un bon entorn informatiu i que el contribuent sàpiga quines són les alternatives que té (i que en tingui) per tal de no cometre la infracció.

Vull acabar posant de manifest que a tots aquests inconvenients per poder dissenyar multes de caràcter dissuasori i no recaptatori se li suma l’actitud de la policia en si. Diuen els més vells i savis que abans, tan abans que no saben si és una llegenda o passava de veritat, els policies eren gent al servei de la ciutadania i sempre oferien ajuda. La gent quan veia un policia se sentia segura i protegida, eren bones persones. Ara, és clar que hi ha de tot, però quan un ciutadà es creua amb un policia li entra una por interna de “ai ai ai, i si he fet alguna cosa malament? I si em multa? No miris, no miris, no miris…” i l’actitud generalment xulesca, prepotent, poc informativa i poc receptiva d’aquests, no ajuda en absolut. Sobre això, la Guàrdia Civil ja es va queixar ara fa un parell d’anys, ja que la política salarial no ajuda. Cobren més com més dolents siguin i més multes altes posin.

Conclusió: A diferència del que intuïtivament un pot pensar, el disseny recaptatori actual de les multes normalment no recau en la possible desproporcionalitat de l’import d’aquesta, ni en les estratègies pícares per enganxar l’infractor, sinó que normalment recau en la poca justificació, nul·la informació, difícil viabilitat i falta d’educació que tenim tots plegats per no cometre la infracció. 

Avui m’ha sortit un article especialment llarguet, així que si has arribat fins aquí, segur que ja no et ve de contestar una pregunteta:

Salut! I recorda de comentar i compartir!

0 thoughts on “Les multes per dissuadir, no pas per recaptar

  1. Una reflexió interessant.

    Crec que el “carnet per punts” del bon ciutadà és una bona idea de base. És a dir, per exemple, el fet de beure alcohol a la via pública es podria regular mitjançant un sistema pel qual els més reincidents paguessin més, o també en el cas d’orinar.

    I sí, per què ja no hi ha lavabos públics? Ni que s’hagués de pagar 20 cent., es reduiria moltíssim la quantitat de gent que pixa al carrer… i el nostre olfacte ho agrairia, a certes zones de Barcelona, per exemple…

  2. Mai ho havia vist d’aquesta manera, sempre havia pensat que les multes eren desproporcionades i/o que el problema era les “estratègies pícares per enganxar al infractor” com bé dius. Però probablement tens raó, en la majoria dels casos el problema és més la justificació i la informació. I per què crec que no hi ha cap intenció de canviar-ho? que ja els hi està bé així?

  3. Gràcies a tots pels cometaris! El carnet per punts del bon ciutadà és una idea que encara la veig molt verda encara que amb potencial per madurar-la. El que sí veig bastant necessari és lligar l’import de la multa amb la renda. A veure si algú s’anima a argumentar en contra, m’agradaria debatir-ho!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *