Les característiques demogràfiques: el gran perill per Occident

Pel que ens diu el govern espanyol, sembla que Espanya ja està sortint de la greu crisi que ha sofert durant els últims anys amb previsions de ser un dels països europeus amb un major creixement del PIB. Lògicament el govern popular presenta les mesures preses per ells com a causes immediates d’aquesta dinàmica: la reforma laboral, les reformes en el sector públic i en general la gestió dels recursos públics Ara bé, el que no es pot negar és que Espanya presenta problemes estructurals molt greus, dos dels quals són l’atur i les creixents desigualtats.

Si fem un zoom i amplifiquem les nostres vistes a nivell global, observarem com molts dels països del “primer món” presenten problemes semblants als espanyols en una menor o major mesura, amb una característica comuna que és la del seu alt grau d’envelliment. Aquest fet ja ha estat vist per diferents països com una amenaça, i la conseqüència ha estat l’augment d’incentius per a tenir fills. Per exemple, a França, ja fa anys que tant els partits d’esquerres com els de dretes han vist en la natalitat un factor determinant de futur, aplicant una sèrie de polítiques familiars que han permès arribar fins a la taxa de reemplaçament, és a dir, 2,1 fills per dona en edat fèrtil.

Però realment l’envelliment és un problema?

Segons la meva opinió és el major problema en què es troben els països avançats però  les seves conseqüències encara no s’han començat a viure de forma important. A continuació argumentaré el per què d’aquesta opinió.

En primer lloc cal recordar que envelliment significa descens relatiu de joves i a mig termini descens de la població. L’efecte de qualsevol política que s’apliqui en aquest terreny tardarà anys en produir l’efecte desitjat.

La primera conseqüència es produeix en les pensions i en especial en aquells països com Espanya on hi ha sistemes de repartiment. Un augment relatiu dels jubilats, provoca que siguin menys els afiliats a la seguretat social per a pagar les pensions d’avui. Des del 2012, el govern espanyol s’ha vist obligat a utilitzar el fons de reserva per a poder fer front a les obligacions amb els pensionistes. Aquesta dinàmica en els pròxims anys molt possiblement s’agreujarà, provocant una possible situació d’insolvència a mig termini del sistema de repartiment actual degut als desajustos intergeneracionals.

Una altra conseqüència és la deflació. Tal com presenta l’economista Cèsar Molinas a l’article “Impuestos contra la deflación” una societat envellida presenta taxes de descompte intertemporal (TDI), properes a 0 o negatives. Aquestes societats valoren els episodis futurs d’igual forma o en major mesura que el present, per tan, existeix una gran aversió al risc ja que la prioritat és la preservació del capital, fent que s’estalviï molt i s’inverteixi poc i les decisions de consum es posposin. Totes aquestes dinàmiques provoquen una disminució de la demanda agregada i per tant dels preus, sent un símptoma d’una societat deflacionista, fet que per a molts economistes aquesta es convertirà en una característica permanent de les societats avançades mentre no es reverteixin les dinàmiques demogràfiques actuals.

Una altra factor que pot desencadenar l’envelliment de la població és la disminució de la innovació i per tant del progrés tecnològic. Empíricament i seguint treballs com el de Rogers en la corba de la innovació, s’ha vist com el grup d’edat més propens a innovar és el jove, especialment avui que les TIC presenten una gran influència i igualment per la inversió. Per tant, un canal evident d’aquesta potencial disminució de la innovació és la disminució de la natalitat i per tant dels joves, i el segon canal és a través de la disminució de la inversió. Empreses amb menors demandes invertiran menys en R+D i per tant disminuirà la innovació.

Finalment, un últim problema de la disminució del creixement de la població és el de la desigualtat, esgrimit en el llibre “El Capital al segle XXI” de Thomas Pikkety, on presenta la segona llei fonamental del capitalisme (sota hipòtesis essencials: la llei necessita dècades per a què es verifiqui i és un equilibri dinàmic; ens centrem només en formes de capital que l’home pot acumular i finalment només és vàlida si els preus dels actius evolucionen de mitjana igual que els preus de consum), on s’estableix que a llarg termini, la ràtio capital/renta es correlaciona amb la ràtio taxa d’estalvis/creixement de la renda nacional (la suma de la renda nacional per habitant més el creixement de la població). En aquesta llei podem observar la següent afirmació: en una societat pràcticament estancada (causat especialment per la desacceleració en el creixement demogràfic), els patrimonis provinents del passat adquireixen naturalment una importància desmesurada. Per tant Pikkety diu que societats amb un creixement i desenvolupament de la renda per habitant semblants, poden tenir ràtios capital/renda molt diferents a causa del creixement poblacional. Això fa que aquells països on el creixement demogràfic sigui inferior, l’estalvi prengui un pes relatiu superior provocant que hi hagi un augment del creixement del capital respecte el creixement de la renda i provocant que per una repartició donada, aquells que posseeixen el capital controlin una major part de la riquesa per l’augment de la importància del capital.

En conclusió, hem observat com l’envelliment i el descens dels joves pot conduir (si es que no ho està fent ja actualment) a unes conseqüències econòmiques nefastes. Ja que part del que en la teoria s’associa al capitalisme i a l’economia de mercat, com és el seu dinamisme i la gran quantitat de canvis que es produeixen, pot deixar de ser tan evident, passant a viure, com ja han anunciat alguns economistes, en llargs períodes d’estancament, ocasionats en certa mesura per aquest envelliment poblacional. I sembla que aquesta vegada ni la política monetària ens podrà ajudar. Aleshores què esperen els governs per prendre decisions dràstiques?

Les meves dos propostes per començar són:

  • Incentivar que les famílies tinguin més fills augmentant així la natalitat, donant més diners a les famílies, especialment nombroses, i serveis i horaris perquè les dones i homes, puguin complementar millor vida laboral i familiar.
  • Incentivar la reducció del poder econòmic dels més grans, pujant els impostos de successions, especialment a les grans fortunes i reduint el de donacions intervius, (entre persones vives) tot i que aquest últim punt és més matisable.

Reaccionem ràpid, o literalment viurem en el vell continent. Les dinàmiques demogràfiques no canvien d’un dia per l’altre. És l’hora dels estadistes, sinó, en un futur no massa llunyà, ens adonarem que totes les dinàmiques virtuoses que creiem normals (I+D+I), desapareixeran o si més no ja no seran suficients, i aleshores ja serà massa tard per rectificar.

Bibliografia:

“Difussion of innovation” E.Rogers 1983

http://elpais.com/diario/2009/03/14/sociedad/1236985201_850215.html

http://www.economist.com/news/briefing/21601248-generation-old-people-about-change-global-economy-they-will-not-all-do-so

http://nadaesgratis.es/lecturas-2/impuestos-contra-la-deflacion-en-el-pais

http://www.eleconomista.es/economia/noticias/6489469/02/15/Se-imaginan-un-mundo-en-el-que-los-precios-sean-cada-dia-mas-bajos-Podria-haber-llegado-ese-momento.html#.Kku83TxsF0soMxO

Marc Miró i Escolà, estudiant de tercer del grau d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de Pompeunomics.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *