L’art de debatre amb nosaltres mateixos i altres mites de la xarxa

Poca gent s’atura a reflexionar plenament sobre quins motius el porten a defensar una decisió. Actualment, podem veure com les opinions a les xarxes es mouen més gràcies als “seguidors” d’algun perfil o pàgina que no pas pels arguments. D’on sorgeix aquesta necessitat de dir la nostra a la xarxa? Produeix aquesta necessitat efectes negatius? És possible arribar a superar-los?

Les persones som éssers socials, per això, necessitem expressar allò que pensem i vivim, i l’actualitat política no en queda al marge. La política ens brinda nombroses oportunitats per poder discutir sobre un ampli ventall de successos, no només afers propers a nosaltres, com pot ser el “procés”, sinó també temes que ens resulten més llunyans, com la victòria de Trump o el referèndum sobre el Brexit. De tant en tant, sorgeixen transformacions polítiques profundes que deixen escenes, figures i frases dignes de ser recordades força temps, i on durant el seu transcurs hi apareixen episodis mereixedors de ser discutits entre amics, companys de feina o amb la família al dinar del diumenge: si ara uns han votat això, els altres han respost allò altre, aquests s’han comportat de tal manera… En un moment on tenim al nostre abast tanta informació i tants llocs on expressar-nos, la gent s’implica cada cop més en la política.

Aquesta urgència de voler dir la nostra troba en les xarxes socials el vehicle idoni per mostrar al món què pensem. Gràcies a aquestes noves eines, som capaços de comunicar-nos amb gent d’arreu en qüestió de segons, intercanviar opinions i expressar com ens sentim, què ens agrada o què ens preocupa.

Les noves generacions són el combustible principal d’aquestes xarxes socials. Seria una tasca gairebé impossible trobar un menor de 30 anys que no n’utilitzés cap regularment. A aquest jovent també li interessa conèixer què passa al seu voltant, i cada cop defuig més dels mitjans de comunicació tradicionals com la premsa escrita, el telenotícies o la ràdio per informar-se i crear la seva opinió. Volen poder assabentar-se de les novetats en qüestió de pocs minuts, viuen l’ara i cerquen nous estímuls constantment.

Les conseqüències que es deriven d’aquest divorci entre joventut i mitjans tradicionals són dues. En primer lloc, l’aparició dels mitjans digitals, mitjans presents a la xarxa que són capaços d’informar sobre qualsevol novetat en qüestió de pocs minuts, pràcticament a qualsevol hora, i que gaudeixen d’una major flexibilitat. En segon lloc, l’intent d’adaptació per part de la premsa tradicional, com els diaris, al món digital. Aquestes noves eines comunicatives, o noves versions d’eines anteriors, troben en les xarxes socials l’altaveu perfecte per difondre el seu contingut. És molt fàcil mostrar els nostres gustos en una plana web d’aquest tipus i decidir fixar-nos únicament en allò que ens interessa. En portals com Facebook o Twitter, és tan fàcil com enviar una sol·licitud d’amistat o clicar “m’agrada” o “seguir” a les pàgines, mitjans digitals i persones que mostren una opinió com la nostra.

Hi ha, però, un comportament que ens hauria d’obligar a aturar-nos i a pensar-hi: tendim a escoltar i a donar prioritat pràcticament absoluta a aquelles opinions en les que estem d’acord; no obstant, massa sovint no volem acceptar tota aquella idea que fa trontollar i que posa en dubte la nostra ideologia. Aquesta conducta és realment comuna a les xarxes socials, on hi conflueixen una gran disparitat d’opinions i és molt fàcil fixar-se en únicament unes de concretes. Però, és realment positiu el fet de centrar-se únicament en les opinions amb les que estem totalment d’acord i deixar de banda aquelles que difereixen, per poc que sigui, respecte les nostres conviccions? Llevant la part d’autocrítica de les nostres vides no estarem establint els nostres propis dogmes, més que no pas opinions? La societat no es pot permetre el luxe de caure en aquests errors ja que si ho permetés, passaria a ser molt més pobra socialment, políticament i fins i tot intel·lectualment, veient-se incapaç de qüestionar-se a si mateixa per poder reconèixer les seves pròpies incongruències. Ens veuríem atrapats en una auto-adulació repetint sistemàticament comportaments i tendències caduques.

En la construcció de la nostra pròpia identitat, és essencial que en cada un dels passos a seguir per formar-la, ens qüestionem de forma sana el perquè de les nostres decisions i opinions. No serà sinó des d’un criticisme constructiu i sa i des d’un inconformisme categòric que obtindrem una visió molt més global i precisa d’allò que passa al nostre voltant i de com hi responem.

És clau, doncs, l’exercici de qüestionar-se les nostres pròpies opinions i és difícil trobar per aquesta tasca un ambient tan propens com les xarxes socials per habituar-nos-hi, perquè, al cap i a la fi, tot i tendir a defugir d’opinions contràries a les nostres i fins i tot censurar-les, és en aquests àmbits on més diversitat hi ha. Cal, per això, reeducar-nos en aquest sentit. Si en el moment de llegir una crítica la primera reacció és sentir rebuig, és perquè s’entén com un atac personal, però no hauria de ser així en absolut. Hauríem d’estar tots oberts a reflexionar àmpliament sobre les raons que sostenen les nostres opinions polítiques a fi de millorar la nostra argumentació i enriquir el debat i l’intercanvi d’idees. El motiu és senzill, “en els llocs on la ciutadania més s’involucra en política, on hi acaba sorgint un major associacionisme, més s’hi desenvolupa la consciència ciutadana, l’esperit crític i, per tant, la qualitat de la democràcia en qüestió”[1]. Transformem aquest rebuig que ens generen opinions contràries a les nostres en estímul per poder respondre amb motius millor fonamentats. Defugim també d’opinions populistes i demagogues, fàcils d’adoptar i repetir una vegada i una altra però que aporten ben poc a la societat.

No hem d’oblidar que sempre se’ns intentarà persuadir des d’un bàndol o un altre per seguir els seus postulats, i si bé és cert que no hi ha cap mal en acceptar-los i defensar-los, sí que hem d’evitar aplaudir-los sense haver reflexionat abans què suposen i quines conseqüències se’n deriven. Defugim tots plegats d’acceptar una opinió únicament per la quantitat de “m’agrada” que té o els seguidors de què gaudeix qui ho anuncia. La política al cap i a la fi són interessos d’uns contra els interessos d’altres, no podem deixar que ningú decideixi per nosaltres i molt menys caure en l’error de banalitzar-la.

I quin rol ha de jugar tant el ciutadà com el propi mitjà digital present a les xarxes socials per poder vèncer aquest problema? Si bé no tothom té la mateixa repercussió mediàtica, tots els agents poden caminar cap a la mateixa direcció per tal de superar-lo. Una solució interessant podria ser la creació dintre de les mateixes xarxes socials d’espais amb prou difusió on es poguessin debatre temes diversos des de posicions molt diferents. Les causes que porten als diferents agents abans mencionats a participar-hi són diverses. No parlem únicament del desig de conèixer, sinó també la comunicació d’altres agents entre sí, com responen davant certes situacions o com intercanvien idees uns amb els altres. Així, amb aquesta mesura, el ciutadà seria capaç de conèixer altres posicions sobre els temes que li causen interès, els mitjans digitals i les xarxes obtindrien més repercussió i visites i les persones que hi debatessin, guanyarien visibilitat i la oportunitat d’exposar els seus punts de vista. Debats a la xarxa més dinàmics.

Pot resultar còmode tancar-se en auto-alimentar sempre la nostra pròpia opinió, podem creure que la nostra és la visió correcta i preguntar-nos perquè la gent no se n’adona que està equivocada; però també podem sortir fora de la nostra zona de confort, obrir els ulls, endinsar-nos en idees mai considerades i aconseguir enriquir el nostre ideari. No ens podem permetre el luxe de caure en l’auto-complaença més absoluta. Com deia Plató: “el preu de desentendre’s de la política és el ser governats pels pitjors homes”. I què és el fet de creure dogmàticament, evitant així pensar en punts de vista diferents, sinó desentendre’s?

Referències:

[1] Análisis Político y Teorías de la Democracia. Universidad Autónoma de Madrid

Pol Xavier Salvadó, estudiant de segon d’IBE a la UPF i Col·laborador de Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *