La Taxa Rosa. Un cas de discriminació femenina?

El col·lectiu feminista francès Georgette Sand ha alertat d’una “injustícia de compres” que ha tingut més o menys ressò a un bon grapat de mitjans de comunicació. Denuncien que les dones han de pagar més que els homes per certs productes, anomenant a aquest diferencial de preu com la Taxa Rosa. A primera impressió, com molts altres m’imagino, tal discriminació m’indignà bastant; malauradament no és nou veure a les dones perjudicades en diferents àmbits de la vida, però que també ho estiguessin a l’hora de comprar em semblava delirant. No obstant, analitzant fredament tot el seguit d’exemples que donaven per justificar l’existència de la Taxa Rosa, me’n vaig adonar que no era tan clar i meridià que hi hagués realment la denunciada discriminació. Sense afany de minimitzar les penúries que passen les dones comparativament als homes, m’explicaré.

Quan parlem de discriminació, gairebé sempre ens referim a la seva segon accepció “Donar un tracte d’inferioritat (a algú).” (DIEC2), però val a dir que n’hi ha una altra “Marcar una distinció, diferenciar.” Així doncs, si parlem de la Taxa Rosa com una mesura discriminatòria en totes les accepcions, és indubtable que ho és, en tant que pretén diferenciar productes per dones i homes. Ara bé, el que jo poso en dubte és que es tracti realment d’una discriminació en el sentit pejoratiu del terme.

En economia, en el cas paradigmàtic d’un monopoli (tot i que no ha de ser necessàriament monopoli), existeix la possibilitat que l’empresa fixi més d’un preu pel mateix producte per diferents compradors. Això és el que anomenem discriminació de preus. N’hi ha de tres tipus en funció del succés de l’empresa en diferenciar compradors i les seves disposicions a pagar.

  1. Discriminació de primer grau. Consisteix en fer pagar a cada individu el màxim del que està disposat.
  2. Discriminació de segon grau. L’empresa no pot diferenciar els diferents compradors però crea productes lleugerament diferents per tal que cada comprador s’autoseleccioni.
  3. Discriminació de tercer grau. L’empresa tampoc pot diferenciar els demandants individualment però sí com a grups, posant dos preus diferenciats (ex. Preu normal i preu estudiant).

Dit això, no us recorda a la Taxa Rosa? Exacte! En aquest cas estaríem davant d’una discriminació de segon grau. Tècnicament, a cap dona se l’obliga a comprar els productes per dones, però el disseny, les petites diferències, etc… fan que les compradores s’autoseleccionin i acabin pagant més per aquells productes!

Per tant, per molt que existeixi un diferencial en preu, aquest és eludible. Una taxa, en canvi, no es pot eludir (legalment) per definició.

Malgrat tot, sorgeixen alguns dubtes arran d’aquest raonament tan senzill i simple, per bé que adequat. Perquè hi hagi discriminació de preu hi ha d’haver empreses amb gran poder de mercat, semblant a monopolis. Tothom estarà d’acord en que amb prou feines existeixen mercats amb competència perfecta, però els mercats monopolístics també es poden comptar amb els dits de la mà (de fet són il·legals generalment). La realitat, en canvi, ens mostra un entremig dels dos extrems, amb una economia de mercat dominada per oligopolis o competència monopolística, és a dir, aquells mercats on tot i haver-hi moltes empreses, la diferenciació entre elles fa que els seus productes no siguin substituts perfectes. En aquests dos mercats, la discriminació de preus és possible, nogensmenys amb un abast menor que el cas del monopoli.

D’aquesta manera, personalment jo identifico dues solucions a l’esmentada Taxa Rosa. La primera, aconseguir mercats més competitius i acabar amb els oligopolis. La segona, disminuir la diferenciació ens els mercats de competència monopolística, entenent aquesta com un pur efecte psicològic sobre els compradors. Dit d’anar per casa, que les compradores intentin ser més pragmàtiques i valorar el producte pel que és, més enllà del disseny i el màrqueting persuasiu (o enganyós!).

Finalment, no podria ni voldria acabar la meva reflexió/aclariment sense posar-li un punt de pessimisme. Entre tots els exemples de Taxa Rosa, n’hi ha que no els podem identificar com una discriminació de preus de segon grau. Per exemple, que en una perruqueria pagui més una dona que un home per un tall de cabell, independentment de si el cabell és llarg/curt, rinxolat/llis… ho trobo veritablement discriminatori (segona accepció), ja que aquest diferencial no és eludible. Desconec si hi ha molts exemples d’aquest tipus, però en qualsevol cas no he pogut trobar un raonament econòmic que ho justifiqui. De totes maneres, si entréssim en aquest terreny, jo també podria trobar la Taxa Marró viril. Sovint, en locals d’oci nocturn (aka discoteques) les dones paguen una entrada més barata que els homes, pel simple fet de pertànyer al sexe fort. No seria, doncs, un cas invers de verdadera Taxa Rosa?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *