Les retallades arriben a Brussel·les

Després d’una maratoniana negociació, la qual es rumoreja va durar més de 28 hores, el President del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, anunciava orgullós l’acord arribat entre els 17 membres de l’heterogènia unió monetària. Les notícies, però, no eren bones. Les retallades han arribat a Europa. Tard o d’hora, la tisorada havia de fer acte de presència a Brussel·les i així ha estat. L’acord de pressupost pel que queda de dècada constitueix la primera retallada dels comptes de tota la història de la Unió. Sense disposar encara de dades públiques detallades, sembla que els 17 han decidit posar el sostre de la despesa en els 960.000 milions, 12.000 milions menys que els que es comptabilitzaven a la proposta presentada a l’anterior cimera.

No m’agradaria menystenir de cap manera el mèrit de l’acord assolit. Progressivament, a mesura que més i tant diversos països engreixen la llista de membres, el consens és cada vegada més complex. Malgrat que sens dubte aquests existeixen,  requereix molta voluntat trobar aspectes on els interessos econòmics de Bulgària o Romania, que varen entrar l’any 2007 a la UE i que es postulen com a possibles aspirants per formar part de la Zona Euro, puguin coincidir amb els de França o Alemanya.

La Zona Euro és el què en macroeconomia es coneix com una unió monetària incompleta. És així perquè cada país manté la seva independència fiscal, quan al mateix temps no té cap tipus de control sobre a moneda en la qual emet el seu deute. Els països de la Zona Euro segueixen tenint polítiques autònomes de recaptació d’impostos, d’oferta de serveis socials, d’emissió del deute, etc. Aquest fet constitueix un gran perill, ja que afavoreix l’aparició de considerables fragilitats.

Els països tenen economies de diverses característiques, i per això presenten, en moments diferents, necessitats variades respecte a la política fiscal, una eina molt útil per tal d’estabilitzar els cicles econòmics tan positius com negatius. Per una banda, mantenir l’autonomia fiscal és beneficiós, ja que en una unió monetària on la flexibilitat dels mercats laborals i la mobilitat dels treballadors no abunden i els països pateixen amb freqüència xocs asimètrics, és important que aquests mantinguin al menys un instrument que siguin capaços de dominar per poder fer front als moments difícils que no succeeixen de manera coordinada amb els altres països membres.

Però com anunciàvem, l’autonomia fiscal també és font de problemes greus i no tot són avantatges. A l’emetre deute en una moneda que el país no controla (el seu banc central no pot “crear” euros) es crea un sistema pervers en el qual el país passa a dependre en un elevat grau de les expectatives dels mercats financers.

j_mercados_93a24cb65e2e4909e81fcce3dMolt sovint s’ha sentit a parlar en el darrer any amb indignació sobre la “dictadura dels mercats financers“. No obstant, sabem què vol dir això exactament? Per què ens hi trobem sotmesos? Són realment tant importants les expectatives dels inversors respecte la capacitat d’Espanya de retornar el deute? I si ho són, per què?

Doncs bé, la gran majoria de les respostes a aquestes preguntes i de moltes altres es troben enmarcades en un mateix context: la fragilitat de les unions monetàries incompletes.

Quan un país es troba en una unió monetària, perd la capacitat de monetitzar el deute. Com que el banc central ja no té capacitat per imprimir més moneda en cas de necessitats fiscals del govern, és molt important que el govern nacional sigui capaç de projectar una política fiscal responsable que no condueixi a una dinàmica perillosa de dèficits elevats que dificulta sempre el pagament futur del deute públic.

Si el Regne Unit pateix una recessió i té necessitat d’incórrer en un dèficit, els inversors del mercat i els tenidors del seu deute no es posaran nerviosos ja que saben que aquest dèficit és temporal per tal de fer front a la recessió i el què és més important encara, que el Banc Central d’Anglaterra sempre actuarà com a prestamista de darrera instància per tal d’evitar un hipotètic impagament. En cas de que el govern ho necessités, per tal de pagar als tenidors dels bons, si això fós necessari el Banc podria imprimir més lliures esterlines. La contrapartida seria el risc inflacionari, però sens dubte les expectatives d’un possible impagament ja no es formaran mai, sempre que hi hagi un banc central amb capacitat d’imprimir moneda en una situació d’urgència. Un país amb política monetària pròpia també podria impagar el seu deute, ja que en una situació determinada de gravetat extrema es podria arribar a la conclusió de que això és el més adient. No obstant, la diferència clau rau en el fet de que això seria una decisió estrictament voluntària, i no IMPOSADA per les expectatives irracionals dels agents participants en el mercat financer.

La història és molt diferent en el cas d’Espanya. La capacitat del govern espanyol per fer dèficits públics en cas de necessitat quan hi ha dificultats econòmiques, és molt més reduïda (consultar lliçó d’economia sobre els estabilitzadors automàtics aquí). Quan el dèficit d’un país que no controla la moneda en la qual emet el deute comença a ser elevat, i addicionalment hi ha indicadors negatius com una competitivitat baixa, un atur elevat o dèficit comercial, que no contribueixen a generar expectatives futures de creixement positiu, el més probable és que els inversors i els mercats financers es comencin a posar nerviosos pensant que aquest país, potser, no serà capaç de fer front als pagaments. És per això que probablement començaran a vendre tots els bons del deute espanyol, el qual farà que aquests perdin valor de manera extraordinària, amb la conseqüent pujada de l’interès (si l’interès puja és més costós pel govern d’Espanya endeutar-se i a la vegada els superàvits primaris necessaris per evitar l’increment del deute són més elevats, el qual vol dir més estabilització fiscal). Aquesta història, pot acabar creant una “self-fulfilling prophecy“, és a dir, una profecia que s’autocompleix, ja que es crea una mena de cercle viciós en el qual pel simple fet de que els agents del mercat tenen expectatives d’un possible impagament, encara que aquest sigui extremadament improbable, les seves accions poden derivar en un enorme cúmul d‘errors de coordinació el resultat del qual és dificultar que aquest pagament es pugui produir i que al país li acabi sortint més a compte deixar de pagar (per tal d’evitar-se les duríssimes mesures que caldria implementar per tal de poder reduir el dèficit necessari per a l’estabilització del deute, que ja les sabem prou bé: augment d’impostos, retallades, disminució brutal de la despesa pública….etc).

euro

Una vegada explicat això, ja es podrà entendre el per què afirmo que la reducció del pressupost comú de la Zona Euro no és una bona notícia. En un context d’unió monetària incompleta en el qual els països són molt diferents estructuralment (cicles econòmics no convergeixen ni són coincidents en el temps), els mercats laborals també funcionen de manera disparell, hi ha escassa mobilitat entre treballadors, existeixen diferències culturals i idiomàtiques importants…. Cal fer petits passos que, tot i que no constitueixin el camí definitiu cap a una unió pressupostària completa que eliminés la fragilitat de la unió monetària incompleta, que sí signifiquin una reducció important de les debilitats d’aquest tipus d’unió com la Zona Euro.

Si el pressupost comú ja representava abans de la setmana passada un percentatge increïblement petit del PIB dels països membres, aquesta retallada pel que queda de dècada constitueix una mala notícia per a tots aquells que, creient fermament amb les possibilitats de la Unió Europea i de la Zona Euro en particular, saben les enormes dificultats  que aquestes presenten. En una unió incompleta, no només els països són més dèbils davant de la formació d’expectatives dels mercats financers, o perden capacitat de fer un ús racional dels estabilitzadors automàtics. A més a més, com que cadascún d’ells duu a terme la seva pròpia política fiscal i la política monetària de la unió, és única per pròpia definició, es pot incrementar el descontent general quan els països individuals se n’adonen que la política monetària no s’ajusta a les seves necessitats pròpies, augmentant així l’euroescepticisme i la manca de sentiment de pertinença a un projecte comú.

Cal avançar cap a una unió bancària, fiscal i política que promogui l’harmonització de les polítiques als diversos països, el qual fomentaria un procés endogen de convergència i d’ integració. Amb un major pressupost comú, no només s’obriria la possibilitat de gestionar les polítiques fiscals de manera centralitzada i de dissenyar un sistema d’assegurances entre els països i de transferències, sinó que s’eliminaria en gran part l’origen de la fragilitat de la Zona Euro, ja que la política fiscal passaria a estar molt més controlada per aquell que té capacitat de crear la moneda. Evidentment, que el més beneficiós des d’un punt de vista econòmic i monetari sigui avançar cap a una unió completa on les decisions fiscals i monetàries es prenguin de manera centralitzada, no exclou que això sigui  totalment incompatible amb el manteniment de les institucions de la Zona Euro tal i com avui mateix estan dissenyades, ja qu e això suposaria un dèficit democràtic molt rellevant.

Tocant de peus a terra, conscients de la dificultat del moment que vivim i de la complexitat  d’engegar un procés d’unió fiscal i política a l’actual Zona Euro, cal prendre consciència de la fragilitat de la unió monetària actual. Malgrat que no sembli factible en el curt o mitjà termini que es pugui assolir una unió completa, cal ser exigents per avançar, fent petits grans passos, cap a una integració major. Una major integració que és condició necessària, sens dubte, per a una posterior unió política. Sense deixar mai d’ésser optimistes en relació a les possibilitats d’èxit futur de la Zona Euro (El Día de Europa), és inevitable lamentar, de manera moderada però rotunda, que les retallades també hagin arribat al pressupost de la Zona Euro, ja que això vol dir, sens dubte, un pas enrere en el camí cap a una unió monetària forta, estable i creïble.

Per a informació addicional sobre unions fiscals i unions monetàries us recomanem consultar:

http://www2.toulouse.inra.fr/lerna/congres/adres/Papiers/eyquem.pdf

http://faculty.chicagobooth.edu/appliedtheory/workshop/fall2012/Werning2012.pdf

En referència al model de tercera generació de P.Krugman sobre el què es basa la teoria de les expectatives dels agents que provoca un impagament del deute:

http://faculty.chicagobooth.edu/appliedtheory/workshop/fall2012/Werning2012.pdf

2 thoughts on “Les retallades arriben a Brussel·les

  1. El problema de fondo no es la incapacidad de los Estados de poder llevar a cabo una política monetaria autónoma. Es más, el presunto defecto de privar a los Estados de la autoridad sobre política monetaria es la más grande virtud de la unión económica europea: Precisamente porque el germen de los ciclos económicos está en la articulación de una política monetaria perniciosa. Es el establecimiento de unos tipos de interés que no son de mercado los culpables de los ciclos de auge y depresión. TIEMBLO ante la idea de un banco de españa ostentando la autoridad sobre política monetaria, con todo lo que conlleva.

    Como mínimo, el BCE es (en parte y cada vez menos) heredero de la ortodoxia monetaria del fenecido Bundesbank. Podría decirse que es un mal menor, dentro del gran mal que es la vigente configuración del sistema financiero internacional, con dinero que es papel mojado.

    1. Quizás no me he explicado bien, ¡o no se me ha entendido! En ningún momento he insinuado que sea un problema la política monetaria común. Probado quedó en los años previos a la formación de la Euro Zona que, capaz o incapaz el Banco de España de llevar a cabo una buena política del dinero, éstas cada vez son más inefectivas en un mundo plenamente interdependiente. Sin embargo, cuando los países no tienen un instrumento como la autonomía monetaria para paliar los choques asimétricos que reciben y para hacer frente a las dificultades, por ejemplo a través de una devaluación, el hecho de que éstos mantengan una política fiscal independiente incrementa mucho la probabilidad de que los choques asimétricos tengan lugar, los cuales son de difícil gestión desde una única política monetaria. Otros podrán argumentar que precisamente por ello, es necesario que los países de la Euro Zona mantengan una política fiscal autónoma, ya que es el único que les queda para intentar superar dichos ciclos negativos. No obstante, yo creo que si estamos en la Unión monetaria hay que estarlo al 100% (o no estarlo en absoluto) y ello es imposible si cada país tiene su propio método de recaudación de impuestos, sus políticas sociales, y si en especial cada país emite deuda libremente sin un buen mecanismo de calificación que sea común (SI ESTO SIGUE ASÍ SEGUIREMOS SIEMPRE DEPENDIENDO DE LOS MERCADOS FINANCIEROS, TENIENDO QUE SUFRIR RECORTES PARA BAJAR LA ENDIABLADA PRIMA DE RIESGO). Es por ello que defiendo, desde mi humilde opinión y con el riesgo de equivocarme,que hay que avanzar hacia una unión fiscal para favorecer un proceso de integración endógeno.

      ¡gracias por tu comentario!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *