La crisi del Banc Central Europeu: manca o excés d’independència?

El model actual de la Unió Europea només durà a la seva pròpia crisi, va advertir el Nobel Paul Krugman en diverses ocasions. Aquesta postura ha estat subscrita per molts crítics al llarg dels anys, especialment amb la Gran Recessió del període 2008-2014. Ara, aquesta advertència es fa realitat: el darrer diumenge 5 de juliol els ciutadans grecs van ser convocats a un referèndum. Davant la victòria de l’OXI, el govern de Tsipras queda legitimitat en la seva actuació, i pot ser que Grècia abandoni l’euro.

La Unió Europea, malgrat els seus èxits, és una comunitat política amb un elevat nombre de mancances, entre les quals destaca un dèficit de legitimitat en moltes de les seves institucions, concretament la del Banc Central Europeu, creat el juny de 1998. Estudiarem els avantatges i desavantatges de l’enorme independència de la qual gaudeix aquesta entitat respecte dels Estats membres i seguidament considerarem fins a quin punt aquesta és beneficiosa o perjudicial per a la situació actual a Grècia.

D’una banda, una major discrecionalitat del Banc Central Europeu implica un distanciament de les voluntats a curt termini dels governs dels diferents Estats membres, aspecte que pot ésser valorat com a positiu. Tal com diu Benjamin Pollack, aplicar un model principal-agent a les institucions està justificat en tant que aquest tipus de model evita costos tant d’informació com de compromís creïble[1]. Aquest segon concepte fa referència a que les polítiques de gran envergadura i amb impacte en un territori extens –com aquelles atribuïdes al BCE– han de quedar fora de l’abast dels cicles electorals per tal de tenir un compromís creïble envers els ciutadans. La política fiscal europea ha de servir els propòsits globals de la Unió Europea i no els interessos individuals de cada Estat, els governs dels quals poden canviar d’ideologia amb cada elecció i, a més, es veuen afectats per la voluntat dels partits de ser reelegits, objectiu que sovint porta a la implementació de polítiques atractives a curt termini però perjudicials a llarg termini. Donar independència al BCE implica, per tant, la implementació de polítiques coherents i sòlides a llarg termini desvinculades de les voluntats canviants dels governants i de l’electorat.

 En efecte, el BCE ha controlat la inflació de la Unió Europea malgrat la profunda crisi, cosa que hagués estat complicada si cada país hagués aplicat les seves polítiques individualment. Aquest és un dels principals avantatges de la delegació territorial i suposa un dels grans èxits del BCE i de la seva bona regulació, justificant, així, la seva independència: és precisament quan els governs exerceixen un control massa elevat dels bancs centrals que la inflació augmenta, baixen les exportacions i el desenvolupament econòmic es veu travat, com va ser el cas de molts països d’Amèrica Llatina a la dècada dels setanta[2]. La independència del BCE és crucial per donar seguretat monetària als inversors i estabilitat a l’euro, cosa que va de la mà amb un augment del creixement econòmic.

D’altra banda, però, també hi ha motius de pes que estan en contra del grau d’independència atorgat al BCE. Els governs que deleguen part de la seva política econòmica a un banc central independent tendeixen a refredar la seva economia, reduint la producció i augmentant la desocupació[3]. Si bé és cert que el BCE ha mantingut un bon control de la inflació en època de crisi, ho ha fet en detriment d’altres sectors, especialment el del benestar social. Aquesta és precisament la feblesa de la delegació sectorial, que en centrar-se únicament en un sector – la política monetària – en deixa de banda a altres, com el de l’ocupació, els quals s’han d’adaptar per poder complir els objectius del sector independitzat, amb conseqüències perjudicials per al conjunt de l’economia, especialment en el sud d’Europa.

El model principal-agent no és sempre desitjable, ja que, com diu Javier Arregui, “quan més gran sigui el nivell de delegació en un sistema polític, majors seran els seus problemes de legitimitat democràtica”[4]. Aquest és precisament un dels principals problemes als quals fa front el BCE, i es manifesta en tres aspectes. En primer lloc, els governs dels Estats membres, en delegar el control de la inflació i de part de la política econòmica a una entitat independent, provoquen un tipus de participació indirecta ja no només per part dels ciutadans europeus, sinó també per part d’ells mateixos. En segon lloc, si bé en el moment de la creació del BCE al 1998 els onze països integrants de l’Eurozona van acordar dotar-lo d’independència, i per tant es pot argumentar que hi ha legitimitat democràtica, no és menys cert que han passat més de quinze anys i que les dinàmiques geopolítiques de la Unió han canviat. Els països que integren la Unió Europea han passat a ser vint-i-vuit, i els que conformen l’Eurozona disset, amb expectatives de creixement. El context social, econòmic i polític ha canviat en prou mesura com per a que els acords de 1998 es considerin caducs i s’hagin de renovar. En tercer lloc, es vol allunyar al BCE de les ideologies i requeriments partidistes de cada Estat, en un intent d’aconseguir una actuació imparcial. No obstant, tal actuació no ho és de neutral, sinó que respon a criteris neoliberals que eren majoritàriament vigents en els anys en que la institució va ser creada[5]. En crear mecanismes per assegurar la independència del BCE s’impedeix la revisió de les seves bases, les quals estan en dissonància amb les necessitats del poble europeu actual. Es pot apreciar com molts dels suposats avantatges de la independència d’aquesta institució es veuen contrarestats pels seus desavantatges. Sense anar més lluny, en un inici es va crear el BCE amb la voluntat d’assegurar l’estabilitat econòmica de l’Eurozona, però la crisi iniciada el 2008 posa de relleu que la seva actuació ha deixat, i deixa, molt que desitjar.

Però, com afecta això a Grècia? D’una banda, la declaració d’objectius del Banc Central Europeu dista molt de la d’altres banc centrals, com el Banc d’Anglaterra o la Reserva Federal nord-americana. Dit d’altra manera: el BCE no actua realment com a banc central en tant que el seu objectiu es limita al control de la inflació, deixant de banda la creació d’ocupació i, fins fa poc, la compra de deute públic. La limitada i concreta actuació del Banc ha perjudicat enormement als països del sud d’Europa i a Irlanda (els anomenats pejorativament PIGS), i especialment a Grècia, en tant que beneficiava als sectors inversos en detriment del benestar social dels ciutadans d’aquests països[6]. D’altra banda, però, és argüible que la independència de la qual gaudeix actualment el Banc Central és precisament el que ha permès a Mario Dragui proposar in extremis una política més favorable a Grècia. Si els països de l’Eurozona haguessin de decidir l’actuació del BCE en clau política, el més provable és que actuessin a favor de la majoria liberal, optant per una política més dura envers Grècia.

La independència del Banc Central Europeu seguirà sent un tema principal de debat en el futur, i les postures d’aquest debat seguiran sent complexes i variades. No obstant, quelcom és clar: el BCE ha de reformar-se si vol adaptar-se al que Europa necessita. Amb el resultat del referèndum hel·lènic comença una nova etapa per a la Unió Europea, i el Banc Central Europeu haurà d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

 Referències

[1] Pollack, Mark A. (2003) The Engines of European Integration: Delegation, Agency and Agenda Setting in the European Union, capítol 6, “Delegation and discretion in the European Union”, Oxford University Press.

[2] Cukierman, Alex (2007) “The Revolution in Monetary PolicyMaking Institutions”. VOX, CEPR’s Policy Portal.

[3] Sánchez-Cuenca, Ignacio (2010) “La coraza institucional”, en Más democracia, menos liberalismo. Madrid: Editorial Katz.

[4] Arregui, Javier (2012) “Problemas de legitimidad democrática, representación y rendimiento de cuentas en el proceso político de la Unión Europea”, Cuadernos Europeos de Deusto, 46, pàg. 91.

[5] Fernández-Albertos, J. Manzano, D. (2010) “Política monetaria y Bancos Centrales independientes”, en Democracia, instituciones y política económica. Una introducción a la economía política, Madrid: Alianza Editorial, pàg. 123.

[6] Navarro, Vicenç. Les retallades no són inevitables. TV3. 6 de juny de 2013. [Format vídeo]. Disponible a: < https://www.youtube.com/watch?v=y8Chd3JMUiM> [Consulta: 2 de juny de 2015].

Teresa Gil Ricol, estudiant de 3r de Ciències Polítiques, 1r d’Història de l’Art i membre d’UNSA Barcelona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *