La condemna de la felicitat

Sigues feliç, somriu a la vida encara que et doni una mala passada, somriu a les situacions més adverses, no et desesperis, sempre hi ha esperança, lluita per aconseguir els teus somnis, ho pots aconseguir tot… Em podria passar tot el matí enumerant frases de suposades “bones vibracions” o “esperit positiu”, però el cas és que no trobo que ens servissin de massa, de la mateixa manera que la gran quantitat de tones de paper plenes de missatges com aquests que no ha resolt els problemes que intentava solucionar.

És evident que l’esforç juga un rol clau per l’assoliment de l’èxit, però carregar-ho tot al rendiment que hom pot tenir davant una situació, donant èmfasi únicament a allò que “desitja” i que “lluita” per aconseguir-ho trobo, des del meu humil punt de vista, que és passar-se d’optimista. Tal i com ens mostrava recentment l’article Optimisme banal, una ideologia al servei del capitalisme (Directa, 2017), aquest tipus de missatges no només ens fan creure que podem assolir allò que desitgem a partir de l’esforç i la confiança (fet que, pres individualment, podríem concebre com un estímul per encoratjar a les persones a entregar-se més a fons en la lluita pels seus objectius), sinó que, en cas de fracàs, aquest s’atribueix a la manca d’esforç o “no haver-ho desitjat tant com era necessari”. És aquí on neix al problema. El problema no és tan sols l’exagerat ús de sucre de tals missatges, sinó les frustracions que genera al no correspondre’s amb la quotidianitat i, encara més, la “culpa” que atribueix a factors que, sovint, per molt que desitgem, no tenim la capacitat d’alterar o reconduir en el nostre favor.

Davant una mala situació, és comuna la frase del “tot sortirà bé”. Evidentment, hi ha situacions on és veritat. A vegades, podem trobar-nos en una mala situació que depèn única i exclusivament de nosaltres per solucionar-la. Tanmateix, aquest no sembla ser el cas més habitual. Posem un exemple ben senzill per mostrar-ho. Hem organitzat un viatge a una ciutat desconeguda amb un grup d’amics. Per garantir l’èxit del viatge, hem organitzat una ruta i hem seleccionat els millors llocs a visitar i per menjar. Tanmateix, el dia que hem d’anar al parc, es posa a diluviar. Tot el nostre esforç per organitzar les activitats a l’aire lliure no haurà servit de res, perquè està plovent i no hi ha cap esforç que pugui evitar-ho.

Molts al·legaran que la societat és conscient que l’esforç no és l’única eina, però aquesta ha ajudat a mantenir els objectius, continuar lluitant per aquests i que, amb una actitud positiva, els problemes es resolen amb més facilitat. Aquest article no pretén anar en contra d’aquesta afirmació. És evident que hi ha actituds davant els problemes o la vida en general que ens permeten una existència més plaent o un punt de partida més senzill per enfrontar-nos a les adversitats. Tanmateix, el boom de missatges aparentment “positius” o “optimistes” solen actuar en contra d’aquest propòsit, generant-nos frustracions si no aconseguim allò pel que tant ens hem “esforçat”.

D’altra banda, si una cosa és veritat és que l’autoengany o la distorsió de la percepció objectiva de la veritat ens proporciona una existència més plaent, una existència que no ens aporta maldecaps ni pensaments negatius. I aquest fet, com més creix, més actua en contra de la contínua recerca humana de la veritat. No som idiotes; ens agrada saber la veritat, tota la veritat i només la veritat. Ara bé, la veritat sovint pot resultar desplaent, amarga i trista. És per això que recursos com atribuir el nostre èxit a l’esforç funcionen tan bé. Si tot depèn del que jo m’hi esforci i lluiti, seré capaç de fer tot allò que em proposi i, així, en cas de fracàs, sempre puc tornar-ho a intentar perquè els meus resultats depenen de mi i només de mi i el meu esforç.

Ara bé, què passa quan m’hi esforci molt i vegi que, per molt que “lluiti”, no assoleixo els meus objectius? Llavors voldré conèixer la veritat, i aquesta em mostrarà com, per molt d’esforç que hi posi, si tinc mala veu mai arribaré a ser una bona cantant, o per molt que m’aprimi no arribaré a tenir el cos de la meva model preferida. I és llavors quan les depressions entren al camp de batalla.

Hi ha molts condicionants que han propiciat el boom depressiu d’aquest recent segle XXI, i un d’ells ha estat, sense cap mena de dubte, la idealització de la persona i la vida. A la publicitat, als mitjans i, per tant, en el dia a dia, se’ns repeteix constant que hem de ser “perfectes” (perfectes referint-nos, és clar, als patrons que la societat ha imposat com a tals i que mantenen en una dubtosa relació amb la felicitat). La filla perfecta, l’home perfecte, la mare perfecta, la cap perfecta, el treballador perfecte, el veí perfecte, l’alumna perfecta, el ciutadà perfecte i tots els “perfectes” que puguem imaginar. Aquesta desídia de perfecció genera que, quan hom troba que no encaixa amb les acurades descripcions d’aquests patrons, s’envolta d’un sentiment de fracàs constant. Per evitar aquest sentiment, apareixen els missatges “optimistes” o “positius” que al·leguen que, si no ets perfecte, no és perquè no puguis, sinó perquè no vols. Ser perfecte sempre està al nostre abast, no té cap secret, amb una mica d’esforç segur que aconsegueixes ser-ho! I si no ho fas, és perquè no vols. En aquest moment, la persona frustrada comença a esforçar-se, sovint sobrepassant les línies de la salut, per aconseguir aquesta “perfecció” mitjançant el seu “esforç” i “actitud positiva”. “Si vols, pots aconseguir tot el que et proposis”, “només depèn de tu” i altres missatges com aquests han generat que, un cop destapada la mentida, i la persona s’ha adonat que, per molts esforços que faci, no arribarà mai al grau d’idealitat desitjat. I la frustració segueix creixent exponencialment.

Què aconseguim amb tot això? Persones molt més frustrades del que estaven en un principi. Per solucionar un problema en vam crear un altre, i ara sembla que no hi ha marxa enrere. La lluita contra la infelicitat sembla que ha pres el camí equivocat durant les últimes dècades, i això no sembla acabar aquí. En els darrers anys ja hem pogut percebre la presència de les primeres reaccions a les xarxes en contra d’aquestes “noves” tendències d’auto-toxicitat, que ens exigeixen ser super-persones en un sentit totalment oposat al que ens mostrava Nietzsche amb el seu super-home. Niezsche ens mostrava aquell individu que s’allibera de les cadenes de les pressions socials i altres falses veritats auto-imposades, accedint a un nivell on la seva perfecció es composa justament pel seu alliberament. Però sembla que, com sempre, ho hem entès tot al revés, i hem concebut la “super-persona” de la manera més contrària possible.

Quina és la nostra missió a partir d’ara? No en tinc ni idea. No hi ha res que puguem considerar com a solució perfecta. Si fos així, no seria jo qui escriuria l’article, sinó les més altes ments d’aquest planeta, i la resposta segurament s’hauria proclamat a tort i a dret i se li haurien atribuït molts premis. No, no tenim una resposta exacta a aquesta pregunta, com tampoc crec que hi hagi una manera estàndard de reaccionar contra tal problema.

Sembla ser, per tant, que Sartre ha trobat una versió 2.0. de la seva frase cèlebre “estem condemnats a ser lliures”. Cada era té la seva condemna, i la nostra ha resultat ser la felicitat. Però ara el meu temor més gran és: havent mort a Déu, havent rebaixat l’amor a un luxe ocasional i en l’estat que es troba la política, a quin pal major ens aferrarem, quan també naufragi la felicitat?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *