La ciència de saber què faran els altres i com beneficiar-nos-en

Què pensaries si et digués que en certa manera podem predir què faran els altres membres de la societat i, conseqüentment, ens és fàcil saber com actuar de la manera que més ens convé?

Podem predir el comportament dels altres? Poden el altres predir el nostre?

A l’hora de prendre una decisió cal que tinguem en compte que el desenllaç dels nostres actes no depèn només de nosaltres. Les incerteses de l’entorn i les accions d’altres persones també ens afecten, positivament o negativament, ja que la societat és un engranatge mogut per les relacions i intercanvis que tenen lloc entre els seus integrants.

El que és clar és que ens movem per interessos i incentius i, si entenem el que això significa, podem desxifrar el perquè de les decisions que prenem i com aquestes afecten les interaccions que tenen lloc cada dia entre els individus. En altres paraules, sabent que els altres actuaran buscant la seva màxima utilitat [1], podem anticipar-nos a les seves accions i prendre la decisió que més ens beneficiï a partir de com actuï l’altra persona. Sembla mentida, oi? Doncs això és possible gràcies a la teoria de jocs.

Per a aquells a qui no els resulti gaire familiar aquest terme, la teoria de jocs és una àrea de les matemàtiques aplicades que analitza les interaccions entre els individus. L’objectiu d’aquests és prendre decisions aspirant, cada un d’ells, a assolir la màxima utilitat. Això s’inclou dins del supòsit que els agents o individus pertanyents a la societat som racionals (és a dir, que busquem maximitzar els nostres guanys). A més a més, sabem que els altres també són racionals, ells també saben que nosaltres sabem que ho són i així successivament fins a entrar en una espiral infinita.

Cada situació o escenari on s’han de prendre decisions s’anomena joc i cada individu que hi participa té una sèrie d’accions entre les quals escollir, les seves estratègies.

L’exemple més conegut de la teoria de jocs és l’anomenat Dilema del Presoner: hi ha dos criminals a punt de ser interrogats en dues cel·les separades d’una presó, acusats d’actuar conjuntament en un crim. En aquest joc assumim que els jugadors (criminals) no tenen contacte l’un amb l’altre durant l’interrogatori i que es tracta d’un joc simultani i d’informació imperfecta (els jugadors són interrogats alhora i cap d’ells sap què ha respost l’altre). Cadascú d’ells té dues opcions: confessar haver estat autor del crim o mantenir silenci. En funció del que acabin fent tots dos jugadors, les conseqüències (anys de sentència) seran diferents. (Per a qui no hagi sentit mai a parlar del Dilema del Presoner o simplement vulgui saber en què consisteix exactament, pot seguir aquest enllaç)

Aquest joc es caracteritza perquè cada jugador té una estratègia dominant, és a dir, una estratègia que resulta ser la millor per a ell, independentment del que esculli l’altre. La manera com està plantejat el Dilema del Presoner dóna incentius a tots dos criminals a confessar, ja que confessar esdevé l’estratègia dominant d’ambdós jugadors. Si tots dos segueixen aquesta estratègia dominant s’arriba al que s’anomena Equilibri de Nash [2] i arribats a aquest punt ningú té incentius per canviar la seva decisió perquè d’alguna manera ja estan maximitzant la seva utilitat. Tot i així, l’equilibri de Nash no és el més eficient o el millor dels resultats que poden aconseguir-se en el Dilema del Presoner ja que si tots dos jugadors decidissin no delatar-se mútuament i mantenir silenci, els anys de sentència per tots dos serien menors que els aconseguits en l’equilibri de Nash. Només seria possible arribar a l’equilibri eficient (tots dos jugadors callen) si entre ells poguessin pactar o signar alguna mena de contracte de cooperació.

Hi ha moltes variants del Dilema del Presoner i en la majoria dels jocs entren en conflicte l’obligació moral de cooperar per al bé comú i la temptació de mirar només pel propi bé. El que ens ha de fer reflexionar és que el bé comú és socialment desitjable però no constitueix un equilibri de Nash si un joc està plantejat com el Dilema del Presoner. Podria dir-se el contrari, una situació plantejada com un Dilema del Presoner on la nostra utilitat no es veu disminuïda pels danys o malestar que provoquem als altres agents ens fa ser egoistes.

Tot i que la creació de models per tal d’explicar el comportament humà s’ha fet des de sempre, la teoria de jocs és una disciplina on encara hi ha molt per aprendre i descobrir. Resulta molt útil en múltiples camps d’estudi, com és el cas de l’economia, la sociologia, la psicologia, la biologia evolutiva i tot tipus d’activitats on calgui desenvolupar estratègies.

Però, és realment possible adaptar aquests models teòrics que suposen que les persones som perfectament racionals a les decisions que prenem cada dia? Com podem adaptar-ho a la nostra realitat? El concepte d’equilibri de Nash és utilitzat, per exemple, per empreses competitives a l’hora de fixar els seus preus en funció del que fan les altres companyies o per inversors a l’hora d’escollir quin actiu financer els sembla més atractiu.

Una altra aplicació real i quotidiana del dilema del presoner es pot trobar en les voltes ciclistes. Suposem que hi ha dos ciclistes que encapçalen la cursa i la resta del grup van darrere. Els dos ciclistes de davant comparteixen la pesada càrrega de ser els primers ja que no tenen ningú que els freni el vent que els ve de cara. Si cap dels ciclistes fa l’esforç per mantenir-se el primer (deserció mútua), la resta de grup o pelotón els atraparà ràpidament. En aquest cas, el que sol passar és que només un dels primers ciclistes cooperi i l’altre (desertor) tingui incentius per situar-se just darrere seu, refugiat del vent i sense haver de suportar la càrrega que suposa ser el primer. En aquest cas, acabaria guanyant el ciclista desertor, aprofitant-se de l’esforç que ha fet el cooperador durant tota la cursa i del qual ell se n’ha lliurat.

Cal remarcar que si es té un bon domini d’aquesta disciplina, es poden modificar els incentius dels altres agents en qualsevol situació i maximitzar els guanys d’un mateix. Un exemple d’això va donar-se l’any 2000 per part del govern britànic, el qual va comptar amb l’ajuda d’economistes experts en teoria de jocs per dissenyar una subhasta especial. Amb aquesta, es van vendre a operadores telefòniques llicències per poder oferir serveis de dades mòbils 3G per valor de gairebé 27 mil milions d’euros, una xifra espectacular. Com van aconseguir-ho? Van tractar la subhasta com un joc i van recaragolar les regles de manera que la millor estratègia (estratègia dominant) dels participants fos la d’oferir molts diners per guanyar la subhasta, fet que clarament perjudicava les empreses però beneficiava el govern. Així, es van modificar els incentius que tenien les empreses operadores que apostaven en la subhasta.

La teoria de jocs va prenent cada vegada més rellevància entre els economistes, els quals han estat sempre coneguts per ser capaços d’explicar el passat però no poder predir el futur. No obstant això, el desenvolupament de la teoria de jocs no només els ajuda a entendre que les decisions que són bones per l’individu poden arribar a ser dolentes per al grup i viceversa, sinó que els dóna eines per a poder, en certa manera, preveure com actuaran els agents econòmics en una determinada situació o intercanvi i anticipar-se als esdeveniments, fent que es maximitzin els guanys. Qui sap si la teoria de jocs podria, també, ajudar els economistes a desfer-se de la seva mala fama de no saber què passarà en un futur.

Referències:

[1]  Econòmicament parlant, la utilitat és un guany o benefici que es tradueix en satisfacció per a l’agent que ha pres la decisió

[2] El nom d’Equilibri de Nash prové del reconegut matemàtic que va plantejar-lo per primera vegada, John Forbes Nash, guardonat amb el Premi Nobel d’Economia l’any 1994 per la seva aportació a la teoria de jocs. És també conegut per la pel·lícula basada en la seva vida: A Beautiful Mind (2001)

Laura Ventosa Andreu, estudiant de 2n d’Economia a la UPF i col·laboradora de Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *