KAHNEMAN I TVERSKY VAN CONDEMNAR AL BARÇA

La historia del club no s’entén sense els arrels i la idiosincràsia catalana i, el desenvolupament d’aquesta terra, fa temps que va de la mà amb el benestar del club

Dues setmanes després que la població catalana expressés el que sent, als catalans els toca ara retrobar-se amb un dels seus grans amors, el Barça. La historia del club no s’entén sense els arrels i la idiosincràsia catalana i, el desenvolupament d’aquesta terra, fa temps que va de la mà amb el benestar del club.

Per a què ens fem un idea, el FC Barcelona va generar en la temporada 2018/19 una activitat econòmica a Barcelona d’1.191 milions d’euros, que representa un 1,46% de l’PIB, va crear uns 19.500 llocs de treballs (2,65% de les persones ocupades a la ciutat), amb una recaptació fiscal de 366 milions (equivalent a l’13,81% del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona) i 1.731.227 visitants al seu museu (xifra més alta de Catalunya) segons un informe de la consultora PwC.

Així doncs, queda clar que el Barça i Catalunya són un reflex d’ells mateixos i, ara que un comença a fer camí, li toca a l’altre redreçar el seu rumb.

L’adèu a Valverde, el clar exemple

El club blaugrana feia temps que venia mostrant senyals que ja no era el que havia estat (o al que ens havia acostumat), sobretot a Europa, però (i crec que tothom estarà d’acord) l’inici del fi, de debò, es produeix el 13 de gener de 2020, quan el Barça feia oficial la destitució d’Ernesto Valverde com entrenador.

Dos entrenadors després, la dimissió de la junta directiva i diversos escàndols després, el Barça està immers en una muntanya russa… amb una caiguda molt (massa) gran.

Valverde resignat a la banqueta

El preparador extremeny va marxar deixant en la seva esquena dues lligues, una copa del Rei i una Supercopa d’Espanya (una total de 4 dels 7 títols que ha disputat l’equip). Tot i això, la divisió d’opinions entorn la gestió del preparador extremeny va ser clara des del primer dia però… Està realment justificada la decisió presa per la directiva del club?

Per a respondre la pregunta, és interessant saber, no només els resultats recents, sinó la trajectòria del club en els últims anys. Després de l’etapa de Valverde, el Barça suma 8 de les últimes 11 lligues i 5 (consecutives) de les últimes 6 copes.

Vist el desenvolupament del club, sembla doncs poc raonable la decisió que va prendre la directiva, sobretot pel moment de la temporada en què ens trobàvem. Perquè es va prendre doncs?

Una decisió racional

Daniel Kahneman (premi Nobel en Ciències Econòmiques) i Amos Tversky van ser dos psicòlegs que van col·laborar junts en la teoria de la prospectiva o teoria de les perspectives.

Al llarg del seu estudi, Kahneman i Tversky proposen una funció (la qual anomenen de valor asimètric) per a descriure anomalies conductuals de la racionalitat humana. Segons aquests, les persones no valorem una decisió per la utilitat que aquesta ens pot aportar, sinó pels canvis que experimenta la nostra «riquesa». Té dues propietats importants:

En general té un pendent molt més gran per les pèrdues que per als guanys, de manera que l’individu dona més importància a les pèrdues;

A més, és convexa en les pèrdues i còncava en els guanys.

Com a complement del concepte convé tenir en compte els punts que exposa Thaler (economista famós com a teòric en finances conductuals) per tal magnificar els guanys i suavitzar les pèrdues. Aquestes regles són les següents:

• No agrupar els guanys. Seguint el gràfic viem que V [10] + V[10]> V[20].
• Agrupar les pèrdues. Per la raó exactament oposada, V [-20]> V[-10] + V[-10]

• Reunir les petites pèrdues amb grans guanys, V [20]> V[-10] + V[30].
• Segregar els petits guanys de les grans pèrdues, V[10] + V[-30]> V[-20]

Els estudis psicològics han documentat també nombroses inconsistències en les nostres decisions, fruit dels procediments aproximats que seguim per assolir-les. La seva presència només demostra que som màquines decisòries molt imperfectes, i que hem d’esforçar-nos per aprendre a decidir.

  • Disponibilitat. Recordem millor els fets més cridaners i recents i acostumem a “errar” a favor d’aquests.
  • Representativitat. Un altre problema característic sorgeix per la tendència a ignorar la «regressió a la mitjana. Tendim a ignorar-lo, amb greus conseqüències. És d’esperar la producció passi per moment pitjors i millors.
  • Estimació per ajustos sobre un punt inicial. Prenem un punt de partida i ajustem els diferents factors en funció de les informacions addicionals. En aquest cas, el resultat sol ser dolent: primer, perquè el punt de partida sol ser erroni i, segon, perquè l’ajust sol ser insuficient.
  • Dificultats de percepció. La capacitat per a percebre la diferència en un estímul és inversament proporcional a la intensitat original de l’estímul, més que a la magnitud de la diferència (Llei de Weber-Fechner).
  • Possibilitats irrellevants. Les decisions es poden veure influïdes negativament per la irrellevància d’algunes possibilitats que s’analitzen. Aquestes, segons argumenta Tversky, creen un «efecte halo» que tendeix a afavorir l’elecció d’aquelles que «dominen» més clarament a les irrellevants, però no a alguna altra que és en realitat l’òptima i que resultaria triada de no estar presents les irrellevants.

En clau Barça

Aplicant ara aquest concepte entorn el Barça, desglossarem punt per punt l’exposat i el relacionarem amb el dia a dia culer.

El club s’ha trobat que en els últims anys ha acumulat una gran quantitat de títols, de manera que cada un de més que guanyava “perdés valor» (els beneficis emocionals marginals cada cop són menors). Això ha provocat que les pèrdues de l’equip es produïssin de manera molt aïllada, fent cada cop més mal, tant al vestuari com a l’afició. Ambdós factors (guanyar i perdre) no s’han relacionat en els darrers temps (per sort), “incomplint” així els diferents punts de Tacher.

Bartomeu, la imatge de la decadència de el club

Per últim, totes les inconsistències nomenades anteriorment, també han tingut lloc. Les derrotes s’han produït en moments vitals de la temporada, a més han estat estrepitoses i han fet molt de mal.

El Barça surt de la millor època de la seva història, i com és normal el seu rendiment s’ha vist influït. Ningú pot ser el millor eternament, i això no s’ha gestionat bé des d’una directiva cegada per la nostàlgia, que ha establert en tot moment el punt de partida en l’època dorada del club, influenciada (entre d’altres) per alguns jugadors que encara, perduren, i no en moments anteriors, on la situació podria ser similar.

Aquest fet ha alterat la percepció del que s’estava fent i del que s’havia de fer, de manera que la bola s’ha anat fent cada cop més gran, fins que va petar sobre Valverde.

Per concloure

Com podem veure, Valverde va ser víctima (entre altres coses) de la «ressaca» de títols que tenia el club. Si bé tot el que ell ha estat capaç de guanyar (2 lligues, 1 Copa i 1 Supercopa) semblava poc als aficionats, les dures eliminacions van fer molt mal al sinus de l’entitat que, fruit de la «irracionalitat» que provoca la ira i la incertesa al perdre, va prendre una decisió molt humana, des del punt de vist racional-psicològic, malgrat el trist desenllaç final que ens ha tocat viure.

Per acabar m’agradaria dir que en cap cas aquest article s’ha escrit per a justificar cap decisió ni per valorar la seva adequació, l’única intenció és posar de manifest que, vist el succeït, pot trobar-se una explicació lògica, en el camp de la psico-economia, molt interessant.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *