Gay de Liévana: “Aquest deute no es pot pagar”

Diuen que és el mestre dels mestres de la comptabilitat, i la veritat és que quan portes una estona escoltant-lo et captiva. Josep Mª Gay de Liévana, doctor en economia financera i comptabilitat i en administració d’empreses i professor d’economia financera de la Universitat de Barcelona, es passa per “Singulars” de Televisió de Catalunya per intentar explicar en 40 minuts els números del deute espanyol. Són de vertigen. “Aquest deute no es pagarà, no es pot pagar, s’ha de convertir en deute perpetu.” Així de contundent és Gay de Liévana quan es refereix al deute espanyol, en deute perpetu diu que s’ha de convertir, és a dir, deute sense data de venciment. I quan veus els números t’ho comences a creure.


Crisi econòmica, crisi financera, crisi comptable, crisi pública. Quatre crisis, una sola crisi global. El PIB augmentava, hi havia consum, hi havia inversió, el país exportava i l’Estat gastava. Amb què gastava? Despesa amb rendiment o sense rendiment? Tu pots gastar-te els estalvis en un viatge a les Bahames i viure una vida de rei, mohito per aquí, mohito per allà, que si “estamos en la Champions League de la economia europea”, “España va bién”, “no hay sobreoferta immobiliaria”, “pronto cogemos en renta per càpita a franceses e italianos, y que vigilen los alemanes!”… tot això es deia… Però clar, tenir una despesa improductiva s’acaba pagant. Un exemple de despesa improductiva seria l’aeroport de Ciudad Real, que ja l’han tancat, 319 milions d’euros a les escombraries. L’aeroport de Lleida té un vol, com el de Burgos, també un. Sí sí, un.

No ens hem d’enganyar, a aquesta festa hi ha participat tan el govern, com les societats, com les famílies. El deute de les famílies passa de 451 mil milions d’euros l’any 2003 a 902 mil milions l’any 2010. El de les societats no financeres de 706 mil milions a 1.476 mil milions, també del 2003 al 2010. Les administracions públiques passen de 507 mil milions de deute l’any 2008 als 863 mil milions l’any 2011. Tot això sumat al deute del sector financer, que és d’uns 1.094 mil milions d’euros ens dóna la magnífica xifra de 4.207 mil milions d’euros. Aproximadament un 396% del PIB espanyol.

La pujada d’impostos tampoc ha ajudat a recaptar més. Abans de la pujada d’IVA d’un 16% a un 18% es recaptava amb impostos indirectes 50.000 milions d’euros, després, 40.000. La pujada de l’IRPF de un 40% a un 49% a incentivat més que la gent de rendes altas busquin encara amb més ganes que abans evadir impostos a paradisos fiscals. La discussió de si pujar o baixar impostos millor deixar-la per un altre dia, però sembla clar que com menys es paga de Seguretat Social més gent treballa, i com menys impostos es paguen més gent està contenta de treballar. Bé, i què fan amb els nostres impostos? Entre altres coses, 105.000 milions d’euros per financiar i avalar préstecs cap a entitats financeres en forma d’ajudes del FROB.

Gay de Liévana veu una escletxa de llum en l’empresa catalana. Diu, paraules textuals, que “la Pyme catalana és canela fina”.

0 thoughts on “Gay de Liévana: “Aquest deute no es pot pagar”

  1. El FROB concedeix préstecs, que no és el mateix que despesa. El fet de que sigui o no impagable dependrà del creixement futur del nostre país i de l’evolució de la nostra balança comercial. De moment sí que sembla impagable, però encara ens queda l’esperança de fer les coses bé!

  2. Bon article, a mi que una empresa, una família o el meu banc sigui insolvent no m’importa, el que no vull escoltar es que l’estat que ha de regular l’activitat econòmica no té ni 5 al calaix, en deu les 15 que ha gastat i ningú li deixarà res per a que ajudi o incentivi l’activitat econòmica. Es veritat que hi ha molt de deute, però això són decisions privades i que si surten malament, desapareixen i els gestors ho tindran magre per continuar a qualsevol altre institució, però no vull imaginar un estat fent fallida, massa responsabilitats, això si que és un “Too Big To Fail” en tota regla, els bancs, empreses i entitats privades si ho fan malament es quedaran pel camí.

  3. Sí, l’Estat hauria de ser l’exemple de bona gestió, no el mal exemple. Però tornant al tema dels bancs i les caixes. El BCE els deixa calers a un interès baixíssim i amb aquests calers ens compren deute a un interès considerablement més alt, jo diria que molt més alt. A més, financiem i avalem préstecs amb els calers de tots amb el FROB. No seria millor que el BCE comprés deute espanyol a un interès baix i que nosaltres amb aquests calers financiéssim préstecs a bancs i caixes a un interès més alt? És que em dóna la sensació que tan de merder amunt i avall de bons i deutes ens estan fotent la mà per la cara a tots plegats. La major estafa de la història.

  4. Si jo fos un banc faria el mateix, i si pogués, guanyant encara més, és de calaix. Un agent privat sempre voldrà treure el màxim rendiment i no l’importarà l’entorn cosa que crec que és totalment lícit i normal (ande yo caliente ríase la gente).

    El gran problema és l’estat o les autoritats pertinents, tenen tot a les seves mans per a canviar-ho i no ho fan, llavors no actuen com una entitat pública defensant l’interès de tots, només el d’algun sector o empreses concretes, per això defenso l’implicació mínima amb els meus diners ja que mai defensaran millor que jo els meus interessos.

    Bancs culpables si ho vols, però estats i UE totalment els instigadors, que canviïn la legislació a veure si són valents.

  5. No, no deia que els bancs fossin culpables, els bancs si aconsegueixen préstecs per salvar el cul clar que ho han de fer. Em refereixo que la culpa és dels Estats i els organismes com el BCE. Em queixo del tracte de favor que tenen els bancs de part d’aquests organs. Un tracte de favor aconseguit amb els diners de tots, no ho oblidem. Jo estic igual que tu, mentres no em demostrin que puc confiar amb ells per gestionar els meus diners a favor dels meus interessos votaré sempre a favor de qualsevol cosa que impliqui menys poder per l’Estat i organismes supranacionals.

  6. Disculpes si ho he entès malament, el tracte de favor que parles sempre ha estat i estarà. Dinero llama a Dinero, per això estem a favor d’estats menys autoritaris ja que no queda demostrat que en veritat utilitzin tots els recursos de la millor manera. C’est la vie….

    1. Si el BCE no dona diners als governs és perquè està prohibit segons els seus estatuts i perquè Alemanya sap que els governs no farien els deures i l’únic que s’estaria fent seria engrandir el problema.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *