Feminitzar la política: canviar les normes del joc

La tornada a la rutina aquest any ha estat diferent. A finals d’agost, vivíem un debat d’investidura fruit d’unes segones eleccions, el qual em feia pensar en el preludi d’unes terceres. El dia 30, el candidat, en aquest segon torn, Mariano Rajoy, feu el seu discurs [1]. En direm discurs per no parlar de monòleg. A la posterior roda de premsa, van intervenir tres dones: Alexandra Fernández, Marian Beitialarrangoitia i Ana Oramas. Les dues primeres van ser contundents, van mostrar-se implacables davant del seu rebuig a Rajoy. La tercera, es mostrar favorable, contenta i entusiasmada davant dels pactes assolits amb el Partit Popular. Amb Oramas, sent la penúltima a parlar, es finalitzà la primera jornada.

L’endemà a les 9 es reprenia la sessió. Del grup més gran al més petit, es van anar passant els diferents grups per la tribuna, finalitzant amb el PP. Les intervencions no van escapar d’allò que ja havien anunciats els diferents portaveus el dia abans. Seguint el model utilitzat pel primer en pujar a la tribuna del Congrés, Pedro Sánchez, les diferents intervencions es basaren en una intervenció i dos torns de replica. Amb aquest format es va desenvolupar la jornada, tranquil·la, serena, sense novetats. Tot i això, va succeir quelcom que em va molestar. Quelcom que fa que avui ho recordi, ho recordi i no ho esborri.


Font: Fotografia de Dani Gago, 31 d’agost [2].

Alexandra Fernández, Marian Beitialarrangoitia i Ana Oramas. Aquestes tres dones juntament amb la Presidenta del Congrés, Ana Pastor, foren totalment ignorades pel candidat a la presidència. Després de cada intervenció, a l’Excm. Sr. President en funcions, li resultava difícil donar les gràcies a la Presidenta, dient aquest títol en femení. Puc entendre el formalisme, puc entendre que no hi pensés, però no puc entendre la repetició reiterada després de cada intervenció. Per si aquest element fora poc, va demostrar un cop més la seva (falta de) habilitat en reconèixer el gènere de les presents. Després de la primera dona en intervenir, Alexandra, Mariano Rajoy, enlloc d’utilitzar una formulació neutre en iniciar la rèplica, el típic señoria, va preferir anomenar-les señor o, simplement, diputado.

Lluny de voler polemitzar per les referències incorrectes del candidat, de voler expressar només el meu malestar per aquesta forma d’actuar per part del candidat; vull llençar una reflexió: és aquesta situació el resultat de la manca de dones a les institucions? O, encara més, és fruit de la manca de personatges femenins en llocs de visibilitat?


Font: Gràfic d’elaboració pròpia [3].

Ens trobem en un moment de la història on la realitat, vulguem acceptar-la o l’acusem d’una mera moda, les dones estan prenent, cada vegada més, part de l’àmbit públic i polític. I aquest és un fet que no hem de confondre, ni hem de menysprear. Exemple d’això són les alcaldesses Manuela Carmena i Ada Colau, o Mònica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, o Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, o la cap de llista per Elkarrekin Podemos, Pili Zabala. Tot i això, veiem que en diversos espais, la política, continua tenint un rol essencialment masculí. I un d’ells n’és el Congrés.
Trencar aquest rol masculí no passa només per l’entrada d’aquestes dones fortes, valentes i rebels a les institucions. Passa per la feminització política, per convertir la política en feminista. Per fer-la justa. I això passa per la presència de dones participant en els assumptes públics, això passa per transformar prioritats, per posar les persones al centre de la política, per escapar de les dinàmiques tradicionals.

David Fernández, sent entrevistat per Vilaweb el 2014 [4], parlava d’uns “nous paràmetres imprescindibles en el segle XXI: la feminització de la política”. El diputat per la CUP, en aquell moment, definia el concepte com la capacitat de diàleg, d’escoltar, de consensuar, de dissentir, d’acordar. Abandonar la política jeràrquica i impositiva per avançar cap a una política horitzontal, aquella que sempre s’ha defensat des del feminisme. Aquestes formes són les que històricament han sigut identificades amb les dones, ja que han estat les respostes culturals que han hagut d’adoptar.

No hi ha una forma específica de fer política per part de les dones. Les generalitzacions escaparien de la realitat, no tenim uns gens específics o uns valors determinats pel nostre sexe que provoquin una política diferent. Els homes tampoc els tenen. Només hi ha una forma de fer, una forma d’actuar diferent pel simple fet de que, si no existíem, si no estàvem representades, els nostres problemes tampoc es resolien.

L’entrada de Manuela, d’Ada, de Mònica, han demostrat i demostren que feminitzar la política va de la mà amb fer nova política. Canviar les normes del joc, prendre la paraula, construir una societat més feminista, més integradora i més conciliadora. Fer del diàleg, la negociació i l’empatia els nostres màxims exponents alhora de fer política per aproximar la política a la gent, per facilitar la participació de tot el conjunt de la població.

Aquesta forma de pensar no és revolucionària, és realista. No lluitem contra cap gegant, només contra les nostres convencions, aquelles que durant molt temps hem seguit i ara estem veient que no es troben en concordança amb el moment actual. La gent demana una altra cosa. La feminització de la política obre un nou món, obre les portes a canviar-ho tot, a fer-ho més nostre. Només així podem assolir els nostres reptes. I així, i només així, podrem canviar-ho tot.

Referències:

[1] Els interessats aquí el teniu transcrit i comentat pels promotors de Politibot https://politibot.es/interactivo/discurso-investidura-rajoy-anotado/

[2] Imatge extreta de la galleria digital de Podemos a Flickr https://www.flickr.com/photos/podemos/28738191473/in/album-72157673214140095/

[3] Dades extretes de l’Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, de la secció sobre el poder http://www.inmujer.gob.es/estadisticas/consulta.do?area=8 i de la pàgina web del Congrés

[4] Vilaweb. (2014). David Fernàndez: ‘No hi pot haver marxa enrere amb el 9-N, no podem fallar’. Referència a la contestació de la tretzena pregunta. http://www.vilaweb.cat/noticia/4215678/20141018/david-fernandez-pot-haver-marxa-enrere-9-n-podem-fallar.html

Joana Bregolat i Campos, Estudiant de 3r de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra i col·laboradora de Pompeunomics.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *