Esquerres i Dretes. Dicotomia del segle passat?

Hom sap que tots nosaltres, els individus que formem les societats, tenim preferències multifactorials, és a dir, que tenim la capacitat de preocupar-nos per més d’un tema alhora. Per exemple, posant pel cas el candent procés sobiranista de Catalunya i la hipotètica consulta/referèndum, cadascú es decantarà en funció del o el no tenint en compte múltiples factors: d’identitat, econòmics, l’aversió al risc, etc.

En l’agregació d’aquestes preferències individuals per crear-ne una de social, amb el mecanisme de la democràcia, aquestes preferències es simplifiquen de manera dràstica. Aquest fenomen és fins a cert punt lògic: per representar millor aquestes preferències individuals el sistema de partits acabaria massa atomitzat, impossibilitant la governança, cosa que seria perjudicial per a tothom. Per tant, els partits es situen en una part de l’espectre polític i intenten atreure el màxim de votants pròxims a la seva localització, políticament parlant.

Aquesta simplificació ens porta fins al que ha estat la política dels últims dos segles: l’eix esquerra-dreta. Aquesta unidimensionalitat política ha semblat satisfer a les societats, històricament bipolars a causa de les grans desigualtats socials. Ara, però, amb la composició i estructura de les actuals societat democràtiques occidentals on la desigualtat és considerablement menor a la del s. XIX, segueix sent una bona representació de la societat aquesta dicotomia?

El concepte d’esquerres i dretes ve de llarg, previ a la Revolució Francesa, quan el tercer estament (el poble) es situava a l’esquerra i la noblesa i el clero a la dreta.

L’eix esquerra-dreta és definit com l’eix de competició que contraposa els interessos dels propietaris dels mitjans de producció capitalista amb els interessos dels treballadors.

Vista la definició, semblaria poc acurada en la situació actual. A més a més, la irrupció de partits que no es defineixen en aquest eix com UpyD, C’s o Solidaritat Catalana, sembla que confirma l’obsolescència d’aquest model.

No obstant, tot això no deixen de ser conjectures sense fonament empíric. Caldria conèixer com afecta la riquesa de cada individu a la decisió de qui votar, i sobre el supòsit que cadascú vota a qui més l’afavoreix, podríem treure l’entrellat. El problema és que tot i poder conèixer la renda de cada individu, evidentment, no se’n pot saber el seu vot. Tanmateix, per gràcia o per desgràcia, les persones no es distribueixen aleatòriament pel territori. Així doncs, si poséssim per exemple la ciutat de Barcelona, veuríem com cada barri té una petita idiosincràsia i existeixen barris de classe alta, de classe mitjana i de classe baixa.

Agafant aquest pretext, el buit d’informació comentat pot ser solucionat si tractem als barris com a individus. Com que els resultats electorals de cada un d’aquests són coneguts i públics, es poden utilitzar les dades de riquesa i vots per saber la seva relació.

Per fer-ho, em basaré en els resultats electorals de les últimes eleccions a Catalunya, i comptaré com a partits de dretes PP i CiU, fet inqüestionable, independentment de si se’ls ubica més o menys a la dreta o al centre-dreta. Intentar-ho amb els partits d’esquerres causaria problemes perquè en són més i hi ha més indefinició en conceptes. A més, ajuntant CiU i PP es neutralitza l’eix nacional, que és l’anomalia política de Catalunya en comparació a la resta de països.

(Font: Elaboració pròpia a partir d’estadístiques de l’Ajuntament de Barcelona)

El resultat és clar i meridià. Existeix una clara relació entre la riquesa i percentatge de vots a partits de dretes. Per si no fos poc el terme R² és 0,8804. Això implica que el 88,04% de la decisió de votar a partits de dretes està determinat pel nivell de renda.

Conclusions

La hipòtesi que l’eix esquerra-dreta està obsolet perquè no respon a la renda és falsa. En tot cas, no és del tot demostrable que els partits de dreta afavoreixin a les rendes altes i viceversa pels partits d’esquerres. Per fer aquesta afirmació caldria avaluar política per política de cada govern i mirar els seus efectes.

El que sí que podem afirmar amb l’evidència empírica és que la percepció dels votants és la tòpica i paradigmàtica en la definició d’esquerres i dretes.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *