Espanya tampoc se’n surt amb la productivitat

La triple crisi espanyola —econòmica, territorial i de confiança en el sistema— amaga un llarg reguitzell de defectes que per a molts ciutadans poden ser pràcticament desconeguts tot i la seva rellevància. Entre aquests, en destaco la productivitat laboral i aquelles variables que hi estan més estretament relacionades. Per què aquest element és tan important per a l’anàlisi econòmica? Hi ha una única doctrina per solucionar-ne els problemes? Per contestar aquestes i més qüestions, em baso en un estudi que vam concloure el mes de juny passat a la Universitat Pompeu Fabra (podreu trobar el projecte complet en aquest enllaç).

Arran d’aquest treball, hem trobat nombroses evidències que el progrés tecnològic, a diferència del que alguns col·lectius defensen, és una eina clau per a la recuperació econòmica en general i per a l’ocupació en particular. Estudiem-ho pas a pas.

Teoria

La productivitat depèn de dos elements: la producció i el nombre de treballadors. Aquest darrer no està condicionat a cap criteri, és una dada fàcilment calculable. El mètode de càlcul de la producció, en canvi, ha estat constantment objecte de discussió i se’n poden diferenciar dos grans grups: els clàssics i els moderns.

Els primers —d’entre els quals destaquen Adam Smith o Thomas Malthus— definien la producció com a resultat dels factors Capital (K) i Treball (L); com que són variables amb rendiments marginals decreixents, era impossible garantir un creixement econòmic a llarg termini. Els moderns (s. XX) van afegir l’element del progrés tècnic: la productivitat total dels factors (PTF, d’ara endavant). S’ha pogut demostrar que aquesta  variable —formada per capital humà, capital públic productiu i capital tecnològic, conceptes força abstractes— és l’única garant d’un creixement sostingut a llarg termini d’una economia. La puntualització “llarg termini” cal subratllar-la, ja que en el curt termini la importància d’aquesta nova variable és molt més qüestionable.

Com a punt de referència per relacionar les nostres variables d’interès es té en compte la funció de producció de Cobb-Douglas:

 Y/L = Productivitat Laboral

A = PTF

 K/L = Capital per Treballador

Partint de la base que L equival a la gent que té feina, quan L disminueix (més gent a l’atur), la productivitat millora: la controvèrsia està servida. Aleshores, en cas que observéssim el problema tan sols des d’aquesta òptica, tindria lògica que, entre altres coses, els empresaris prescindissin de gran part de les seves plantilles, ja que la productivitat és un factor que prenen en consideració. Per sort, com veurem més endavant, és viable evitar aquesta situació.

Amb tot, ara través de la teoria i més endavant a través de la pràctica i les estadístiques, veurem que l’element que permet capgirar aquest problema és la PTF (la A de la funció esmentada anteriorment).

Anàlisi

On estan els punts dèbils del sistema espanyol en els termes presentats fins ara? Quins són els causants de tenir un atur superior al 20% i una productivitat laboral estancada?

El gràfic evidencia les mancances del sistema espanyol. La PTF (línia blava), factor més rellevant, ha experimentat un lleuger i continu descens al llarg de les dues últimes dècades. Lamentablement, la productivitat laboral (línia verda) tan sols ha augmentat de forma considerable quan s’han destruït molts llocs de treball (línia taronja), com és el cas del 1993 o del 2010. No podem oblidar que darrere d’aquestes dades —que indiquen només variacions respecte a anys anteriors— hi ha nivells d’atur molt per sobre i productivitats molt per sota de la mitjana de la UE. El problema és que mentre que les causes d’aquest fet són molt variades i complexes, les conseqüències són dures i les pateix una part important de la societat.

A l’altre extrem tenim Irlanda, país dotat d’unes característiques particulars i que presenta unes dades resumides en el gràfic següent:

Què fa del model irlandès un model d’èxit? Aquest país és la seu social de moltes empreses multinacionals com Microsoft, Apple, Google o Twitter, totes atretes per un impost de societats del 12 % (a la gran majoria de països de la UE es troba entre el 20 i el 30 %) i per diversos avantatges fiscals.

Més enllà que pugui ser criticable o no el fet que Irlanda hagi donat aquests avantatges a les empreses —fins i tot és considerat un paradís fiscal—, el cas és que presenta una situació exemplar quant a resultats. Obté creixements de la productivitat laboral  gràcies a creixements de la PTF (i no a la destrucció de llocs de treball, com Espanya). Això li ha permès  —almenys fins a l’esclat de la crisi del 2008— ser capaç de mantenir nivells d’ocupació i de productivitat molt elevats alhora.

Hi ha qui pot pensar que els casos irlandès i espanyol no són comparables. Legítimament, aquest algú pot creure que l’anomalia irlandesa treu força i credibilitat al projecte europeu i que és aquest estat qui hauria de redreçar la seva política fiscal fins a equiparar-la als nivells de la UE. Aquest argument, tot i ser comprensible, resulta insuficient per justificar les males dades espanyoles. Un arriba a la mateixa conclusió si ho compara amb països perfectament homologables al nostre —en termes d’impost de societats i avantatges fiscals a les empreses—  com pot ser Alemanya.

Causes i possibles solucions

Trobar solucions a un problema d’aquesta magnitud pot semblar agosarat. Tot i la dificultat, vam proposar una sèrie d’idees sobre quines havien estat algunes de les causes que impedien el bon funcionament del model espanyol en termes d’atur i productivitat. Cal, però, no oblidar que ni tan sols els experts es posen d’acord en quins són tots i cadascun dels elements que formen la PTF —principal problema que ens ocupa—.

La nostra proposta incorpora tres possibles factors: la infrautilització del capital humà, el model productiu de baixa productivitat i les rigideses institucionals.

M’agrada utilitzar una cita de l’economista Xavier Sala i Martin per resumir el primer factor: “Us imagineu que Rafa Nadal hagués nascut a un país en què el seu talent hagués passat desapercebut? O encara pitjor, que s’hagués descobert el seu talent però que no existissin ni els centres d’alt rendiment (CAR) ni els professors, ni els metges, ni les instal·lacions que li han permès convertir-se en el millor jugador de tennis del món?”. Per evitar situacions com aquestes, proposem un canvi radical en la qualitat de l’educació, la qual hauria d’estar més encarada a la creativitat i a sectors de futur. Des del nostre punt de vista, fer això seria possible amb els mateixos recursos que actualment s’hi destinen.

En segon lloc, creiem que el patró de creixement espanyol s’ha de deixar enrere. Ens referim als sectors de l’especulació immobiliària i la construcció —especialment destacables des de mitjans dels anys 90 fins a la crisi de l’any 2008—. Ambdós  han gaudit d’una sobreinversió productiva per part dels governs corresponents, encarregats també de donar-los les concessions necessàries. De fet, els representants polítics són, en gran mesura, responsables de la situació creada. Quan el creixement econòmic depèn de sectors de baix nivell tecnològic i baixa productivitat com aquests, els beneficis se solen apreciar a curt termini —habitualment en forma de bombolles—, mentre que les conseqüències negatives, a mitjà-llarg termini.

Finalment —i no per això menys important— parlem de les traves reguladores. Aquestes no han ajudat a incentivar la innovació ni el dinamisme empresarial. Contràriament al que pot semblar, no afirmem que el millor nivell de regulació sigui la no-regulació. La regulació pot ser útil per fomentar un nivell òptim de competència empresarial, el qual afavoreix la innovació, tal com estableixen Aghion i Griffith (2005). Tot i això, i d’acord amb documents com els de ”La Caixa”, l’OCDE i la Comissió Europa-AMECO, hem pogut certificar que les regulacions dels governs espanyols superen de llarg el llindar òptim de regulació per fomentar l’activitat empresarial.

Conclusions

Malgrat que aquest és un tema amb molt camp per recórrer, podem afirmar que:

  1. No es pot entendre el problema de l’atur sense el de la productivitat laboral i viceversa. Nogensmenys, tampoc és del tot correcte dir que només destruint llocs de treball s’aconsegueix augmentar la productivitat laboral. El progrés tècnic/tecnològic és l’únic que pot capgirar aquesta adversa relació.
  2. El capital humà, factor de producció a partir de les habilitats i les aptituds de que disposen els ciutadans d’una societat, està sent infrautilitzat. Per un banda, el sistema espanyol és incapaç de crear un panorama on s’aprofiti el potencial existent, i per l’altra, els polítics continuen ocupats en fer reformes educatives que, lluny d’atacar els problemes de primer nivell –fracàs escolar, formació professional, etc.- segueixen basant-se en temes caducs com el paper de la religió a l’educació pública o la llengua vehicular a les escoles. L’educació, lluny de ser emprada com una eina per inculcar unes idees determinades als alumnes, hauria de ser un mitjà per facilitar-los tirar endavant nous projectes sorgits de la seva creativitat.
  3. Fer pronòstics sobre la situació futura de la relació productivitat-atur a Espanya no sembla fàcil. Tot i això, l’escepticisme és més que justificable si tenim en compte que no tenim gaires indicadors que ens animin a pensar el contrari. És per això que crec que representa no només una petició sinó també una necessitat de molta gent que els governants no cometin, de nou, els errors del passat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *