En defensa de l’Erasmus i la Unió Europea

Després de temps pensant-hi, veig més futur en Europa que mai. Esbiaixat pel fet de ser un estudiant internacional –l’Erasmus et fa mirar la Unió amb uns altres ulls- un té l’efecte que la contínua crítica a les institucions europees s’ha transformat en resignada acceptació. Com a ciutadà del sud del continent, i tot i la sempre molesta (teòrica) superioritat moral amb la que de vegades som mirats pels veïns del nord, els beneficis de la pertinença a la Unió són encara més clars. Per mala sort, la minoria euroescèptica eclipsa la majoria eurocrítica al debat públic. M’al·lucina la facilitat amb la que solem atribuir mèrits als seus governs nacionals o regionals alhora que errors a Brussel·les.

La legislatura europea havia d’estar marcada per la recuperació econòmica, el re-disseny d’una Unió a dues velocitats i la construcció d’una unió fiscal i bancària. Qui se’n recorda ja d’allò? L’Europa de l’any 2015 ha estat la del fiasco de la gestió de la crisi de refugiats. Tot i això, als meus ulls gran part de la responsabilitat podria ser atribuïda als Estats Membres, en resposta a interessos purament de part. Els països amb menys peticions d’asil han rebutjat una política de quotes més equilibrada; alguns estats de l’est, com Croàcia, Sèrbia o Hongria, han posat en dubte la lliure circulació de persones; la super-poderosa cancellera alemanya, Angela Merkel, va oferir fons econòmics a la desesperada al govern de Turquia i un apropament a la Unió  a canvi de retenir més refugiats. Potser el problema de Brussel·les ha estat més la inacció o falta de mecanismes, que no pas grans errors. No sembla però que ni això ni les desenes de morts al Mediterrani hagin posat en dubte el projecte comú. I si això no ho ha fet, què ho faria ara?

A més, i sobretot arran del paper de mediadora en les negociacions per l’acord nuclear amb l’Iran, l’Alta Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Federica Mogherini, ha guanyat pes a l’esfera internacional. Aquesta, juntament amb la victòria política-moral de Brussel·les sobre -i en contra- la majoria del poble grec, són de les poques medalles que s’hi poden posar.

Cadascun d’aquests temes convindria estudiar-lo per separat. La meva intenció no és altra que presentar-ho com a marc introductori en l’anàlisi d’un punt imprescindible pel futur del continent: la construcció d’un sentiment de pertinença europeu basat en una major mobilitat dels seus ciutadans. Particularment per a la generació de joves, als qui la curta memòria ens fa sovint ser menys temorosos d’un hipotètica des-unió europea. Curiosament, l’eina més atractiva per a aquest col·lectiu prové d’un programa creat l’any 1987 i que ha anat guanyant rellevància: l’Erasmus.

L’Erasmus (European Region Action Scheme for the Mobility of University Students), acrònim que coincideix amb el nom en llatí del teòleg i humanista dels segles XV i XVI Erasme de Rotterdam[1] és el programa de referència en mobilitat d’estudiants universitaris a Europa on hi participen trenta-tres països, els vint-i-vuit de la Unió més Suïssa, Noruega, Turquia, Islàndia i Liechtenstein.

Les últimes dades oficials de la Comissió Europea fan referència al curs acadèmic 2013/14. Fins aleshores, més de tres milions d’estudiants de diferents universitats europees s’havien beneficiat de la beca Erasmus. Des del seu inici s’ha produït un creixement constant en mobilitat d’estudiants fins arribar al màxim de 272.497 durant l’últim curs. Aquest augment és sorprenent tenint en compte que els fons rebuts en matèria de beques es manté pràcticament invariable des de l’any 2007. A més, les ajudes dels Estats Membres –que solen ser substitutives de les primeres- tampoc han variat significativament a causa de la recessió. L’augment de la popularitat i la constatació dels seus avantatges en podrien ser les causes.

Per molts factors, però en especial per la cruesa i la permanència d’una crisi econòmica que ha castigat durament el mercat laboral espanyol i en especial l’atur juvenil (actualment sobre el 47%, però va arribar a superar el 50%), l’Estat Espanyol[2] és el país que envia un major nombre d’estudiants a l’estranger a través del programa Erasmus. Molts d’ells a la recerca d’una millora del nivell de llengua estrangera –majoritàriament l’anglès- però també amb els beneficis pel desenvolupament d’habilitats intel·lectuals que una experiència com aquesta t’aporta. En una publicació anterior, ja vàrem comentar que el 92% dels empresaris busquen contractar persones amb curiositat, capacitat per resoldre problemes, tolerància i confiança en un mateix, propietats que l’experiència internacional reforça[3] Fins a 37.000 estudiants de diferents universitats espanyoles varen marxar durant el curs 2013/14. A més, les nostres universitats són també les primeres al rànquing en arribades d’estudiants d’arreu d’Europa, amb l’atractiu del clima mediterrani, una llengua molt parlada arreu del món i un cost de vida relativament baix.

La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona es troba considerablement per sobre de la mitjana de les universitats catalanes i espanyoles[4]. Durant el curs 2013/14, un 30% dels graduats al centre a la institució va fer una estada a l’estranger, mentre que l’objectiu de la Unió Europea per a l’any 2020 està fixat en el 20%. Un 80% dels intercanvis fets per estudiants de la UPF van ser dins el programa Erasmus, encara que cada cop el nombre d’intercanvis més enllà de les fronteres europees són més habituals.

El perfil d’estudiant Erasmus és molt divers Tot i això, els més nombrosos són aquells que cursen graus en Ciències Socials o Dret. Per quin motiu els estudiants de Dret s’hi aventuren més sovint que els de Matemàtiques o Enginyeria? És de calaix que les matemàtiques que s’estudien a Alemanya o França són més semblants que els seus sistemes legals –com a estudiant de Dret que sóc, sempre tinc dificultats quan em pregunten com m’ho faré quan torni-. Els motius poden ser molts i molt diversos: una major complexitat dels estudis de Ciències Exactes o Enginyeria? Un menor nivell de llengua estrangera dels estudiants d’Enginyeria o Matemàtiques en relació amb els d’Economia o Dret? Una major necessitat dels últims de marxar a l’estranger per trobar feina en un futur? Algunes de les raons tenen més una base intuïtiva que no empírica.

Però quina repercussió té aquesta experiència quan s’accedeix al mercat laboral? L’atur afecta en un 23% menys a aquells que han fet una estada a l’estranger respecte aquells que no[5]. Tot i això, cal buscar les diferències en relació amb el país de procedència i amb la rapidesa en la que trobes la primera feina. En general, sorprenentment aquells qui no han fet una estada Erasmus han trobat en major proporció una feina durant els tres primers mesos des de la graduació (75%) que aquells que han marxat (72%)[6]. S’aprecien millor els avantatges si es mira a mitjà o llarg termini. A més, l’efecte positiu de l’Erasmus és més evident als països del sud o l’est d’Europa, on el número de desocupats és major. L’Estat Espanyol estaria dintre aquest últim grup. En canvi, en països com Dinamarca, el Regne Unit, Alemanya o Àustria, on el seu atur –inclòs el juvenil- és significativament menor, les conseqüències en són menys evidents.

Una altra de les necessitats per caminar cap uns Estats Units d’Europa ha estat crear una identitat europea real, condició no només lligada a “ser ciutadans dels seus Estats Membres” com diuen els Tractats, sinó que va més enllà. Mirant bé les dades, no sembla que el programa Erasmus contribueixi a la causa.

EUROPEAN IDENTITY

Si bé és cert que el sentiment d’identitat europeu és major entre aquells que realitzen una estada a l’estranger, els estudiants Erasmus no se senten més europeus després d’haver marxat. Curiosament, aquest sentiment fins i tot disminueix durant el període que es viu a fora. No obstant, les parelles de nacionalitats diferents són més habituals entre aquells qui marxen. Ja sigui perquè es coneixen durant l’estada o perquè aquesta t’obre de mires… fins a un 37% dels alumnes del sud d’Europa que han realitzat un Erasmus tenen una parella d’una nacionalitat diferent a la seva!

Més enllà de les estadístiques, què hi ha? La fama d’orgasmus està molt estesa. Alguns fan broma en que això és una borratxera constant d’aquells qui volen passar-ho bé i treballar poc. Evidentment que no anem a patir! Però no tot és tan fàcil. El clima al nord de les nostres fronteres és més fred, humit i ventós. Tot és més car i els lloguers a les ciutats europees estan pels núvols –els preus del lloguer a Dublín són un 86% majors que a Barcelona, a Londres un 220% i a Amsterdam un 84%[7]-. I el transport públic no és millor. A més, en la majoria dels casos, en especial per estades de més de 5 mesos, els ingressos en matèria de beques cobreixen només una petita part de les despeses totals i es reben pràcticament quan ja has tornat. Què passa amb aquells estudiants que depenen de la beca per poder-hi anar, llavors?

Però d’un Erasmus en tornes més íntegre. Ser foraster t’ajuda a valorar els teus forasters quan ets a casa. T’espaviles perquè no tens alternativa. Calles i escoltes: a diferència del que pot semblar, molts no es tornen més desvergonyits sinó ans el contrari[8]. En conclusió, la vida continua però les prioritats fan un gir. I els ulls amb els que t’ho mires, també.

Tornant a l’inici, doncs, la debilitat de la majoria social eurocrítica és que seguirà acceptant moltes vergonyes en el si de les nostres fronteres comunes. Potser sigui perquè uns se’n recordaran de la història, i els altres de l’Erasmus.

Referències

[1] Estefanía de Antonio, ‘25 años de becas Erasmus: “Te cambia la vida”’ (2012), Radio Televisión Española (rtve) http://www.rtve.es/noticias/20120130/erasmus-cumple-25-anos/494000.shtml

[2] Comissió Europea, ‘Erasmus + statistics 2014’ (2014) http://ec.europa.eu/education/library/statistics/2014/spain_en.pdf

[3] Gerard Valldeperes i Víctor Costa, ‘Tornar per canviar, experiències d’un Erasmus’ (2015), Pompeunomics http://www.pompeunomics.com/economia/educacion-economia/tornar-per-canviar-experiencies-dun-erasmus-4/

[4] Universitat Pompeu Fabra, ‘Memòria, curs acadèmic 2014-2015’ (2015) https://www.upf.edu/memoria/20142015/7-projeccio/7.1.html

[5] Laia Forés, ‘Els estudiants Erasmus tenen més facilitats per trobar feina quan acaben la carrera’ (2014) Diari Ara; http://www.ara.cat/societat/Erasmus-UE_0_1216678459.html

[6] Comissió Europea, ‘Erasmus: facts, figures and trends’ (2014) http://ec.europa.eu/education/library/statistics/erasmus-plus-facts-figures_en.pdf

[7] Numbeo, ‘Cost of living’ (2016) http://www.numbeo.com/cost-of-living/compare_cities.jsp?country1=United+Kingdom&country2=Spain&city1=Exeter&city2=Barcelona&tracking=getDispatchComparison

[8] Héctor Llanos Martínez, ’10 cosas que aprendes cuando haces de una Ciudad extranjera tu nuevo hogar’ (2016), El País (Verne) http://verne.elpais.com/verne/2016/02/08/articulo/1454950514_135422.html

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *