Emprendre en femení

Obrir el Twitter i trobar-me el titular “amb la crisi hi ha hagut un retrocés de l’emprenedoria femenina”. L’escenari segons Global Enterpreneurship Indicator sobre el percentatge d’homes i dones d’entre 18-64 anys que són nous emprenedors o bé propieraris/managers de noves empreses és el següent:

  2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013
Entrepreneurial activity of male. 9.7 8.1 6.3 5.4 7.1 7.4 6.2
Entrepreneurial activity for female. 5.5 6.0 3.9 3.2 4.5 4 4.2

Podem afirmar doncs que l’emprenedoria com a conseqüència de la crisi econòmica ha disminuït en els dos sentits; tant en dones com en homes. La qüestió aquí és; un cop partim d’aquesta base preguntar-nos perquè l’índex de dones emprenedores se situa habitualment per sota de l’índex d’homes emprenedors i quin són els motius que ho expliquen.

L’economia ens està sacsejant, en això estem tots d’acord, però fins a quin punt hem de deixar que una crisi econòmica provoqui un canvi en l’estructura social i especialment en el rol de la dona en el món de l’empresa?

Automàticament em pregunto; què és el que li pot passar pel cap a una dona, a més a més dels obstacles comuns a l’hora d’engegar un negoci, per deixar de ser emprenedora? És una qüestió biològica o social? Anem pas per pas.

La creació de noves empreses és el resultat de la interacció de moltes variables, entre elles hi trobem l’existència d’una oportunitat de mercat, la disposició de recursos i la capacitat de l’emprenedor. Focalitzem-nos en el darrer factor, definit com la capacitat per crear o prendre la iniciativa per dur a terme quelcom transformador. Aquesta acció però, ha de ser personal, des de la pròpia singularitat del individu. Per tant, hi ha un factor intrínsec de la dona que fa que es produeixi aquest retrocés.

La figura de la dona, tant en la societat com en el món laboral, no sempre ha jugat el mateix paper i és cert que hem avançat molt positivament en aquest sentit. Semblava impossible però hem aconseguit que les dones puguin arribar a ocupar alts càrrecs a les grans empreses. Les institucions han jugat un paper important en l’aprovació de totes les normatives tant legals com voluntàries encaminades a pal·liar la desigualtat de gènere en el món empresarial. Això però, no és ni serà mai suficient si la mentalitat de la societat no canvia. Malgrat aquests avenços, queda molt per fer.

Encara ara, entre treballadors amb les mateixes qualificacions i ocupant el mateix lloc de treball hi trobem diferències salarials i oportunitats de promoció. Aquest fenòmen té un nom i se’n diu discriminació laboral. El gènere, la raça, la nacionalitat, l’orientació sexual, són alguns dels factors que expliquen aquest “wage gap”. Malauradament entre els economistes queda poc espai per l’estudi psicològic dels prejudicis però estic segura que expliquen gran part dels resultats. Centrem-nos però en factors de caire més econòmic: el capital humà i l’anomenat Occupational Crowding.

El capital humà o dit d’una altre manera, la inversió en formació que fa tant l’empresa com l’empleat és més profitós quan més llarg sigui el període de temps al llarg del qual aquesta inversió pot ser recuperada. La discontinuïtat de les dones en el món laboral, ja sigui per aspectes relacionats amb les tasques domèstiques o per la maternitat, s’entén com la reducció d’aquest període de temps. En canvi els homes participen al món laboral durant un horitzò de temps més extens. Per tant, són més “profitables” per les empreses.

El segon element és l’Occupational Crowding que s’enten com l’ocupació de la dona en determinats sectors. Això no és resultat de la discriminació per part d’empresaris sinó el resultat d’un clima social en el que les dones realitzen tasques de cura i/o domèstiques.

Per tant, podem afirmar l’hipòtesis de l’existència de factors socials que provoquen gran part de les desigualtats que trobem avui en dia entre homes i dones. El problema és que aquest “gender gap” va més enllà del món de l’empresa; és una qüestió de justícia i si em permeteu, democràcia.

El que realment em provoca impotència? Haver d’escriure sobre aquest tema.

Elsa Vicente Puntí, estudiant de 3r d’International Business Economics (IBE) a la UPF i col·laboradora de Pompeunomics.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *