Ells segur que voten. Les claus de les eleccions federals alemanyes

Malgrat la insignificant repercussió mediàtica que se li ha donat a casa nostra, Alemanya afrontarà el proper 24 de setembre una jornada rellevant: les eleccions federals en les quals s’escolliran els diputats i diputades de la dinovena legislatura del Bundestag. Els membres del màxim òrgan legislatiu de la República Federal d’Alemanya determinaran qui ha de ser el canceller o cancellera per la legislatura 2017-2021 en un escenari on tot sembla indicar que Merkel assumirà el seu quart mandat consecutiu. Tot i així, la poca voluntat de Schulz de repetir una gran coalició i l’entrada de l’extrema dreta al parlament sacsejaran, de ben segur, el panorama polític.

D’entrada, els pronòstics apunten que el Bundestag passaria a estar conformat per sis formacions polítiques, a diferència de la darrera legislatura on només ha comptat amb quatre. El Partit Democràtic Lliure (FDP), de caire liberal, tornaria a la cambra parlamentària superant la barrera electoral del 5%, a la qual no va arribar en les darreres eleccions. Per la seva banda, Alternativa per Alemanya (AfD), amb una significativa presència a nivell regional i municipal, es consolidaria com a força política també a nivell federal.

Diaris com Süddeutsche apunten que els temes clau de l’evolució en la intenció de vot en els darrers mesos haurien estat dos. D’una banda, l’actuació del govern davant la crisi dels refugiats hauria fet trontollar durant el 2016 el suport a la Unió Demòcrata Cristiana (CDU/CSU), liderada per Merkel. De l’altra, la presentació de Schulz, expresident del Parlament Europeu, com a candidat del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) no hauria quallat com a projecte reformador dels socialdemòcrates.

La probable victòria de Merkel juntament amb un sistema electoral proporcional que afavoreix la formació de coalicions ens condueixen a contemplar tres opcions de govern. La fórmula matemàticament més viable però improbable políticament parlant esdevindria la repetició d’una gran coalició entre la CDU/CSU i el SPD. Aquesta opció, adoptada per Merkel en dos dels seus tres mandats com a cancellera, compta amb poca acceptació per part dels votants d’ambdós partits. L’alternativa políticament més factible és la coalició entre la CDU/CSU i el FDP o, fins i tot, una triple coalició amb Els Verds (die Grünen), ja existent al Land Slesvig-Holstein. Per últim, caldria considerar la triple coalició de les esquerres (SPD + Die Linke + Die Grünen), gairebé inviable per la poca entesa entre els dos primers.

Encara que semblin unes eleccions més, Alemanya es veu abocada aquest diumenge a una jornada que provocarà significants canvis al legislatiu i, probablement, també a l’executiu. Segons el president del SPD a Saxònia-Anhalt, Lischka –d’acord amb la tònica general de l’electorat de la gran coalició– el partit socialdemòcrata ha d’abandonar el paper de “Juniorpartner” al que hauria quedat relegat durant els últims quatre anys essent el “germà petit” de la gran coalició. Com també va fer Schulz, el saxonià ha afirmat que el SPD serà partit de l’oposició si no guanya les eleccions. Una gran coalició, remarca, no és cap benedicció per la democràcia, sinó que aquesta només afavoreix l’auge dels extrems polítics. I és que encara que l’acord de govern dels partits dominants es pot considerar un triomf de la cultura de pacte, característica de la tradició política alemanya, aquesta també implica certs riscos. Més enllà del minvat paper de l’oposició (amb només un 20% dels seients a la cambra en la darrera legislatura) i per tant l’absoluta llibertat del govern per desplegar el seu programa, la gran coalició comporta també conseqüències pel que fa la intenció de vot i la campanya electoral.

Fotografia: Frederick Florin

D’una banda, l’acord de govern dels dos partits dominants comporta una fàcil distinció entre l’establishment i les formacions polítiques “alternatives”, que experimentarien una tendència a l’alça. La percepció d’una manca d’oposició al govern conduiria a una part de l’electorat a apostar per formacions polítiques d’ideologies menys convencionals. De l’altra, la gran coalició afecta la campanya electoral de forma considerable. Aquesta ha estat marcada pels escassos enfrontaments entre la CDU/CSU i el SPD així com per un debat televisiu entre Merkel i Schulz força planer. Com a líders dels partits de govern, estan condemnats a assumir conjuntament la responsabilitat del darrer mandat. I és que pocs retrets es poden fer d’allò que els seus partits han dut a terme de la mà.

Un altre tema que està en boca de tothom és la imminent entrada de l’AfD a la cambra parlamentària, amb un suport que oscil·la entre el 8 i l’11%. Aquest partit fundat fa tan sols quatre anys es caracteritza per ser d’extrema dreta, euroescèptic, tradicionalista, antiimmigració i nacionalista. El ministre de justícia Maas assenyala part del seu programa electoral com a inconstitucional, en no respectar la dignitat humana ni la llibertat de religió.

És rellevant, però, puntualitzar que no es tracta d’un partit d’ideologia nacionalsocialista, com alguns suggereixen. Els partits d’extrema dreta presents a Europa actualment, entre ells l’AfD i Front Nacional a França (amb qui han col·laborat en diverses ocasions), accepten les normes del joc democràtic i competeixen pel poder mitjançant eleccions. No són equiparables als moviments feixistes del segle passat en tant que no plantegen alterar l’ordre democràtic ni fer-ne un ús abusiu. Això no treu que defensen opinions que en ocasions menystenen els Drets Humans.

Fotografia: Lars Berg

Les idees que defensa l’AfD no són noves; ja l’any 2000 existia entre un 18 i un 20% de la població alemanya amb posicions d’extrema dreta. Per tant, simplement ha aparegut un partit que ha posat veu al descontentament experimentat per moltes alemanyes i alemanys. A més, una de les claus del seu èxit electoral ha estat la revalorització del patriotisme alemany. Argumenten, i sembla que amb èxit, que no s’ha de tenir vergonya de ser alemany, i que ja n’hi ha prou de tenir tabús en parlar de patriotisme; “dotze anys de nacionalsocialisme no poden definir-ho tot”. Remarquen que no només els jueus i altres minories van ser víctimes del règim de la dictadura, sinó que la població alemanya en el seu conjunt també ho va ser. I sembla que molts alemanys i alemanyes hi estan d’acord: amb tan sols quatre anys de vida es plantaran aquest setembre al Bundestag.

Tot i els evidents canvis, la relativa estabilitat política de la màxima potència europea és un fet igualment destacable. Mentre els resultats electorals a Estats Units, França i el Regne Unit posaven de relleu un període de canvi al món occidental, tot sembla indicar que el poder no passa factura a la Kanzlerin. Anant un pas més enllà, aquesta situació pot dur a veure Merkel com la defensora dels valors occidentals enfront les polítiques de Putin i Erdogan, especialment ara que el rol d’Estats Units com a garant de l’ordre liberal ha quedat qüestionat amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca.

Finalment, què ens espera després de les eleccions? Es pot augurar que Alemanya, amb Merkel al capdavant altra vegada, seguirà sent –amb el permís de Macron– la potència que lideri Europa i la principal defensora de l’ordre i valors occidentals. L’europeisme, el conservadorisme i l’Estat del Benestar seguiran tenint defensors. Això sí, l’estabilitat del país germànic s’enfrontarà a nous reptes interns, el principal dels quals integrar a la vida parlamentària a un partit d’extrema dreta. De no fer-ho així, l’AfD es podria dedicar des de l’oposició a posar pals a les rodes al dia a dia de la cambra, dificultant l’assoliment de consens. Malgrat el silenci mediàtic, no ens podem permetre ignorar unes eleccions que poden ser determinants per l’evolució política alemanya i europea, i que poden portar sorpreses més endavant.

Referències:

de Cabo, A. (2017, 25 d’agost). La “soporífera” campaña electoral alemana a un mes de la gran cita. El País. Disponible a: http://www.elpais.hn/2017/08/25/la-soporifera-campana-electoral-alemana-mes-la-gran-cita/

Jerez, A. (2017, 13 de febrer). ¿Impulsan las Grandes Coaliciones a la extrema derecha alemana?. El Confidencial. Disponible a: https://www.elconfidencial.com/mundo/2017-02-13/alemania-angela-merkel-elecciones-coalicion-extrema-derecha_1329717/

Yakimavicius, M. (2017, 12 d’agost). Alemania, entre la continuidad y el cambio. Disponible a: http://www.rosarioplus.com/contenidos/2017/08/11/noticia_0019.html

Neudecker, M. (2016, 15 de desembre). Elecciones en Alemania 2017: la estabilidad de Europa, a examen. El Confidencial. Disponible a: https://blogs.elconfidencial.com/mundo/tribuna-internacional/2016-12-15/elecciones-alemania-estabilidad-europa-populismo_1304010/

By running for a fourth term, Angela Merkel is protecting her legacy. (2016, 26 de novembre). The Economist. Disponible a: https://www.economist.com/news/europe/21710847-germanys-chancellor-not-campaigning-leader-global-liberal-order-running

Doncel, L. (2016, 21 de novembre). Merkel luchará por un cuarto mandato en “tiempos inciertos”. El País. Disponible a: https://elpais.com/internacional/2016/11/20/actualidad/1479646974_527839.html

Elecciones de Alemania 2017: los principales partidos y candidatos. (2017, 4 de setembre). Diariocrítico. Disponible a: https://www.diariocritico.com/elecciones-alemania-2017-candidatos

Sílvia Caufapé Hostench, estudiant de 3r curs de Ciències Polítiques i de l’Administració i de 1r curs de Dret a la Universitat Pompeu Fabra i col·laboradora de Pompeunomics.

 Pepa Villamayor i Villar, estudiant de 3r curs de Ciència Política i Sociologia a la Universitat Humboldt de Berlín i col·laboradora de Pompeunomics.

Peer Review a càrrec de: Ferran Dalmau

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *