El futur de l’Estat del Benestar: problemes i tabús

Darrerament és quelcom dolorós descobrir com, a causa de la crisi econòmica i de les agressives mesures d’austeritat fiscal que s’estan veient obligats a aplicar tots els països del sud d’Europa, s’està desmantellant l’Estat del Benestar. Què és, doncs,  l’Estat del Benestar? La naturalesa de l’Estat del benestar consisteix en oferir algun tipus de protecció a les persones que, sense l’ajuda de l’Estat, és possible que no siguin capaces  de tenir una vida mínimament acceptable segons els criteris de la vida moderna, sobre tot de l’Europa moderna (recordem com l’Estat del Benestar sorgeix després de la Segona Guerra Mundial a Europa amb l’ànim de construir una societat cohesionada per aïllar el perill que constituïa l’alçament de qualsevol moviment comunista).

Sovint, es contraposen conceptes com l’Estat del Benestar i l’economia de lliure mercat, quan no tenen per què ésser necessariament idees poc o gens interrelacionades. En essència, en una economia de mercat l’individu per ell sol tampoc és absolutament res.  Ja ho va expressar millor que ningú Adam Smith a la Riquesa de les Nacions; tota la base d’una economia de mercat gira al voltant de la capacitat dels individus d’interactuar entre si, de dependre els uns dels altres, de poder fer coses pels demés alhora que els altres fan coses per un mateix. Però per l’Adam Smith l’economia de mercat no es tracta simplement d’un intercanvi beneficiós entre dos agents, sinó que també incorpora la producció i la creació d’institucions que fan possible i perdurable aquest intercanvi. Això, requereix confiança mutua i que si algú ens promet alguna cosa en concret, poguem creure que aquest agent complirà la seva promesa.

De vegades, com comentava a l’inici, es comet l’error de pensar que l’economia capitalista només neix a partir de l’ànim de lucre. Sense negar-ho taxativament, cal dir també que l’economia capitalista prospera, fonamentalment, a base del “etos” capitalista, que inclou també l’orgull fruit de la qualitat de la producció, l’orgull que se sent quan s’és capaç de complir una promesa. El factor confiança és molt rellevant en el “etos” capitalista, i la recerca de beneficis encaixa dins d’aquesta estructura més àmplia.

De la mateixa manera, doncs, que l’economia de mercat funciona posant en sintonia a diferents persones, l’Estat del Benestar fa el mateix. L’Estat del Benestar se n’adona de que és possible que algunes persones pateixin una situació difícil, com una malaltia, una pèrdua del lloc de treball o un empobriment sobtat, i de que llavors cal que l’Estat ofereixi un recolzament bàsic per a què aquestes persones no caiguin  en el forat de la pobresa i l’exclusió social. L’Estat del Benestar impedeix, o així hauria de ser normativament, que algú arribi a un estat d’existència que bé podria ésser qualificat de vergonyós en una societat europea moderna.

L’Estat del Benestar presenta alguns problemes i ha estat l’eix central d’importants preocupacions que han liderat grans debats entre els més grans economistes durant el passat segle i mig. Actualment, assistim a una progressiva degradació d’aquest pilar de la nostra societat, per tant és imperatiu entendre quins han estat els punts dèbils, des de sempre, d’aquest fenomen, per tal de poder entendre millor la realitat que ens envolta. Cal tenir present, per aquest motiu, que l’anàlisi d’aquest article trascendeix a la crisi econòmica, ja que es basa en una reflexió general sobre l’Estat del Benestar actual dins d’un marc demogràfic i sociològic diferent al què imperava quan aquest fou creat.

En primer lloc, l’Estat del Benestar xoca frontalment amb la inflació i la possibilitat de que, si no es limita prou la despesa i es realitza una expansió monetària sense control, es produeixi una inflació tant forta que posi en perill el creixement econòmic. Una inflació moderada no és excessivament perjudicial per a l’economia real, no obstant, com en el cas dels fumadors, és difícil que un cop hi ha inflació moderada aquesta no creixi, ja que existeix allò que els macroeconomistes anomenen la inestabilitat dinàmica, el qual fa necessari no només la prevenció d’una elevada inflació sinó també la prevenció d’una inflació moderada. Quin és el nivell de dèficit adequat que permet mantenir un nivell òptim d’Estat del Benestar i que no implica un perill a causa de la inestabilitat dinàmica? Aquesta ha estat una qüestió àmpliament debatuda al llarg de les últimes dècades.

D’altra banda, cal mencionar breument el paper dels incentius. En primer lloc, molts defensen que si l’Estat del Benestar ofereix un elevat grau de protecció, les persones no s’esforçaran per buscar feina ja que tenen la prestació de l’atur, la qual pot arribar a incentivar-lo. Malgrat que de ben segur hi ha part de cert en aquesta creença, fer generalitzacions al respecte no seria res més que una simplificació excessiva, sobre tot quan es té en compte el fet de que en els països escandinaus, on hi ha els Estats de Benestar més potents del món, es lideren els índex  de competitivitat i les seves llistes d’aturats són espectacularment curtes.

En segon lloc, s’ha estudiat també l’efecte de l’atur sobre la motivació dels individus. Les principals conclusions de tots els papers apunten cap a la mateixa direcció: el fet d’estar aturat, de sentir que no s’és necessari o que no es tenen capacitats suficients per les quals algú està disposat a pagar suposa un efecte realment desmotivador, la pèrdua de confiança i l’erosió de les pròpies capacitats. Quan algú ha estat aturat durant un llarg període, acostuma a manifestar una baixa productivitat ja que la seva psicologia ha canviat. És que pot actuar d’alguna manera l’Estat del Benestar per evitar aquesta degradació intel·lectual i de capacitats dels individus en un context on no tothom pot sempre treballar?

L’atur és sens dubte el major enemic de l’Estat del Benestar; una raó és prou evident, l’altra, no obstant, no ho és tant. Per començar, la prestació de l’atur suposa una càrrega enorme per a l’estat quan hi ha un gran nombre d’aturats (26% de la població activa actualment a l’estat espanyol). De vegades, malgrat la simplicitat conceptual, s’oblida el gran percentatge de despesa que es dedica a aquest fi! S’han proposat reformes del sistema, basades en un nou mecanisme que destinés tots els recursos que es destinen a pagar subsidis d’atur a fomentar la contractació. Les avantatges serien clares: no s’erosionarien les habilitats adquirides de les persones, no es tindrien pèrdues psicològiques, no es patiria tanta misèria o marginació social ni desmotivació…Així com tampoc es produirien altres tants efectes socialment trencadors que es deriven d’una elevada taxa d’atur.

Per continuar, l’atur és un enemic de l’Estat del Benestar ja que ha dificultat reformes socials a Europa. L’Estat del Benestar a Europa ha facilitat un augment enorme de l’esperança de vida de la gran majoria de les persones. Malgrat que per desgràcia encara existeixen diferències entre classes socials, actualment el ciutadà mitjà té una esperança de vida molt més elevada i una salut molt més forta. Addicionalment, la majoria de feines (no totes, però estaran els lectors d’acord amb mi que la gran majoria) no requereixen un gran esforç físic. A la vegada, els joves cada vegada entren més tard al mercat laboral ja que l’etapa de formació s’eixampla indefinidament, i ara cada vegada és més freqüent que els joves realitzin un cicle de formació superior, un grau universitari o uns quants màsters. Addicionalment, les taxes de natalitat cada any són més baixes. Tots aquests factors combinats suposen que la ràtio de dependència, la qual es defineix com la proporció de persones de la nostra població que no treballen, bé per ser massa joves o massa vells, en relació a les què si que ho fan, augmenti. Si no es fa alguna mena de reforma d’aquest sistema de l’Estat del Benestar que es regeix per una concepció d’una hipotètica, però falsa, estructura demogràfica piramidal, és clar que aquest sistema té un futur, com a mínim, poc clar.

Com era fàcil intuir, però, la reforma que es necessita és complexa i generarà, de ben segur, un intens debat social. Si s’optés per un nou model en el qual s’endarrerís la jubilació, els joves no trobarien feina. És per això, que la por a un atur juvenil estratosfèric frena qualsevol reforma de l’edat de jubilació. No obstant, i encara que sigui impopular dir-ho m’hi arriscaré, són moltes les persones com emprenedors, professors, funcionaris, advocats, analistes, investigadors, personal administratiu que estarien en condicions, amb les ganes, la disposició i la capacitat necessària per seguir treballant. I, a més a més, els joves cada vegada entren més tard al mercat de treball i constitueixen un bé escàsLa flexibilitat és evidentment necessària, ja que no tots els casos són iguals i cal garantir una vellesa digne per a tothom en funció cada circumstància específica. Això no treu, però, que una expansió de la mà d’obra no pugui comportar una expansió equilibrada del mercat de treball, el qual facilitaria que la ràtio de dependència disminuís i el benestar general incrementés, ja que a la vegada hi hauria més recursos i fons públics per assegurar l’aprovisionament d’altres serveis bàsics de l’Estat de Benestar.

Així com hi ha moltes coses dels EEUU que no hem d’aprendre, com per exemple el fet de que l’exaltació de la llibertat i de la responsabilitat individual condueixi a una situació on gran part de la població no té assistència sanitària, el qual resulta des del meu punt de vista inacceptable ja que no garanteix la igualtat d’oportunitats ni una mateixa capacitat de tots els ciutadans per a poder desenvolupar lliurement els seus propis plans de vida i la seva autonomia personal, cal que des d’Europa es dugui a terme un procés de replantejament de l’Estat del Benestar de manera que aquest es racionalitzi per a què la seva essència i manutenció no depengui de la conjuntura econòmica.

Cal tenir present que com va dir Abraham Lincoln; “no es pot ajudar de manera permanent a tothom fent tot allò que aquests haurien de fer per sí mateixos”, ja que cal incentivar la formació de persones amb empenta, perseverància i cultura de l’esforç. Cal ser una Europa sensible a les desigualtats il·legítimes i que lluiti per garantir la igualtat efectiva de les oportunitats, però en absolut cal caure en el paternalisme excessiu. Dit això, és innegable que s’ha de proporcionar sempre una cobertura de mínims i que això s’ha de fer de la millor manera possible: amb qualitat, flexibilitat i eficiència.

Racionalitzar en absolut ha d’ésser sinònim a retallar, ja que s’ha de ser més sensat, més just, i s’ha de ser-ho acomodant el sistema que fou dissenyat fa mig segle a les noves realitats socials i demogràfiques per tal de fer-lo sostenible i que aquest pugui ésser garantitzat sempre a aquells que més ho necessiten com pobres, malalts, classes mitjanes passant un mal moment puntual, etc. S’ha de tenir un sistema més humà del Benestar per evitar arribar a situacions com les que es pateixen actualment. I ara és un bon moment per replantejar aquesta qüestió. L’Estat del Benestar no ha de tenir una forma caòtica com a Itàlia, per exemple, sinó que ha de ser un sistema de prioritats. Ha d’ésser una eina que prioritzi la responsabilitat social i també el fet de no desanimar a les persones que no es troben en una situació fàcil, com per exemple seria la d’un atur de llarga durada. Això és quelcom que sí que s’ha d’aprendre dels EEUU; la creació de llocs de treball a través de polítiques acuradament dissenyades de creixement, que no de malbaratament, així com el foment de la cultura de l’autoajuda per anar sempre de la mà de les persones, per tal de d’evitar la depreciació del valuós capital humà (no només, no cal dir-ho, pel què implica en termes econòmics aquesta pèrdua sinó principalment pel propi benestar emocional de la persona).

Actualment, mentre l’Estat del Benestar es troba en perill perquè no hi ha diners per seguir finançant-lo, s’arriba a una situació en la qual aquest es troba permanentment qüestionat. El debat ha de ser ampli. Molt ampli. L’argument en defensa de l’Estat del Benestar és increïblement fort. L’Estat del Benestar probablement és la major aportació de la civilització europea al món i seria realment molt trist si la pròpia Europa el sacrifiqués per no ésser capaç de redirigir-lo i d’acomodar-lo a les noves necessitats, de racionalitzar-lo i de convertir-lo, de nou, en una eina capaç de contribuir a fer d’aquesta una societat més justa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *