El bé comú i el decreixement

“Cada economia de mercat que persegueixi el benefici i la competència hauria de canviar el seu nom, al destrossar la llibertat, per economia de mercat desaprensiu, inhumà i no liberal” 

Així és com l’austríac Christian Felber, que ha estudiat Filosofia Romànica, Ciències Polítiques, Sociologia i Psicologia (però que no és economista, com alguns el bategen), defineix el sistema capitalista liberal que, segons ell, predomina al món Occidental avui dia. Aprofitant el descontentament generalitzat que sempre provoca una situació com l’actual, l’autor de “La Economía del Bien Común” aporta un projecte que entén el capitalisme liberal i la competència com a únics culpables de la situació de crisi (econòmica, política i de valors ) i que considera fracassada la teoria d’Adam Smith formulada fa 250 anys on es conclou que l’egoisme individual conduiria al benestar majoritari mitjançant una “mà invisible”.

Portada del llibre “La Economía del Bien Común”, de Christian Felber

Paral·lelament, la teoria contempla el capital i el benefici com un mitjà i no com una finalitat i entén que ni els beneficis financers ni el creixement econòmic , per se, ens duran a construir una societat més justa i solidaria on la gent sigui més feliç (concepte, aquest últim, que per la seva alta subjectivitat, és difícil de mesurar). Pot el decreixement econòmic ser la via per assolir aquest objectiu?

Primer, cal aclarir a què ens referim amb decreixement.  Entenem per decreixement la disminució tant de la producció de béns i serveis com del consum d’aquests per part de la població. Una idea que sustenta aquesta ideologia és que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que cal un nou ordre que posi en equilibri a l’ésser humà amb la naturalesa.   A més a més, també  considera que els recursos són limitats i que cal evitar-ne la sobreexplotació.

Doncs bé, en macroeconomia elemental, el decreixement (del PIB, s’entén) porta a una disminució en el PIB per càpita i a la incapacitat de tenir un creixement net de llocs de treball. A España, per exemple, s’estima que mentre el creixement econòmic no estigui per sobre del 2%, no es pot assolir una creació d’ocupació neta.

Quin és el preu que estem disposats a pagar per tal de viure en respecte amb la natura? Menys riquesa i més atur? Per altra banda, han de ser les innovacions tecnològiques (passades i futures) les que han de permetre que amb els recursos actuals es pugui abastir a tota la població, amb la major eficiència possible en la seva redistribució.

Molts partidaris del decreixement pensen que és necessari un canvi d’índex amb el qual mesurar el benestar dels ciutadans. Pper exemple, Felber parla d’un producte del bé comú, que deslligui la riquesa del benestar de les persones. El problema és la impossibilitat de trobar un índex diferent al PIB que ens indiqui el que ocorre a la economia en el seu conjunt. Qualsevol indicador que intentés mesurar el progrés social (i no el purament econòmic) d’una societat, seria fàcilment discutible ja que estaria format per un conjunt de factors molt heterogeni que no es podrien integrar en una magnitud homogènia. Uns podrien argumentar, per exemple, que el progrés social va lligat a la desigualtat entre rics i pobres o al nivell de respecte per la naturalesa, mentre que altres podrien relacionar-ho amb la llibertat individual de tirar endavant els seus projectes o senzillament al seu poder adquisitiu.

Tot i compartir amb els decreixentistes que part de la crisi actual ha estat conseqüència de la sobreproducció i el subconsum (desequilibri oferta-demanda) i d’ un creixement distribuït equivocadament i basat en l’endeutament, no significa que hi vegi en el Decreixement una via d’on sortir-ne. Més aviat al contrari. Cal un creixement sostenible, no sustentat pel crèdit hipotecari/comercial, que perfectament pot portar a un major progrés social i respecte a la natura. Cal un creixement que permeti crear llocs de treball en sectors amb futur i alhora redistribuir la riquesa (que seria menor si hi hagués decreixement) d’una manera més justa, sense que això comporti una càrrega excessiva sobre aquelles persones que tinguin major poder adquisitiu.

Si la majoria de la societat segueix preferint que la seva capacitat adquisitiva augmenti i tenir millors condicions de vida, com podem pretendre desitjar el decreixement? Per tombar tot aquest model (més o menys capitalista i liberal) faria falta canviar gran part del pensament Occidental. Amb això no em refereixo a les elits econòmiques i polítiques, sinó al pensament generalitzat de la gent de carrer. Per tal de fer-ho, Felber proposa promocionar nous valors que haurien de ser interioritzats i defensats per una majoria de la població. A tall d’exemple, proposa que a l’escola es deixés d’estudiar llengües, ciències (…) per tal d’estudiar com arribar a la felicitat en contacte amb els altres i amb la natura.  

És necessari, segons el meu punt de vista, abandonar aquesta idea de que aquells individus que creuen en un sistema capitalista ho són per haver interioritzat valors asocials com l’egoisme i la competitivitat extrema per part d’un agent extern, mentre que aquells que carreguen durament contra aquest ho fan després d’un profund procés de reflexió amb ells mateixos i amb la societat i sense haver estat manipulats.

Gerard Valldeperes Vilanova, col·laborador de Pompeunomics i estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *