El Banc Expropiat i la gentrificació

Com a gracienc absent, vaig viure amb interès els fets ocorreguts a la vila arran del desallotjament de l’anomenat Banc Expropiat. Tot i que ara ja torno a ser a casa, estar allunyat de l’epicentre i no tenir un helicòpter sobrevolant-me el cap constantment em va ajudar a reflectir-hi sense visceralitat. En efecte, la càrrega ideològica i el rerefons d’un confrontament d’idees antagòniques era i és el veritable problema. L’esclat de la violència és només resultat d’aquest xoc previ.

Els debats que genera el “cas Banc Expropiat” són molts: La violència està justificada en alguns casos? La propietat privada no ha d’estar supeditada al bé comú (sacralització de la propietat privada)? En el cas que sí, com es determina què és el bé comú i quina propietat privada té raó de ser sense caure en arbitrarietats?

Totes aquestes preguntes tenen una naturalesa més filosòfica. Respondre-les, per tant, ho deixo pels estudiosos del pensament i els intel·lectuals.

En canvi, en aquest article em centraré en una de les denúncies cabdals que acompanyaven les mobilitzacions: la gentrificació a la Vila de Gràcia pot canviar el barri tal i com el coneixem avui dia.

La gentrificació no és un fenomen nou ni exclusiu del barri de Gràcia. En gran mesura a totes les ciutats d’Europa està havent-hi un desplaçament de la gent amb menor renda cap a barris perifèrics mentre que els preus dels barris cèntrics s’encareixen.

Els factors en són varis: l’activitat econòmica i el punt neuràlgic, comercial i social, es troba majoritàriament al centre, per tant els comerços i les oficines volen situar-s’hi fent apujar els preus; a més, com a conseqüència i per raons geogràfiques aquestes zones acostumen a ser les millors connectades, fent que siguin zones més cotitzades. Per últim, tot i que probablement es podrien trobar més motius, pel seu valor històric els centres solen ser punts d’interès turístic, provocant així que tot el que envolta el turisme, restauració i sector hoteler en especial, es baralli per tenir-hi espai.

A Barcelona aquests efectes són molt clars a Ciutat Vella. El Barri Gòtic, per exemple, va passar en pocs anys de ser un barri popular a albergar els locals amb els lloguers més cars de la ciutat. La gentrificació allà és evident. A partir dels Jocs Olímpics el procés va ser imparable i ara per ara deuen quedar pocs veïns de tota la vida.

Una part dels graciencs, doncs, tenen por que el barri pateixi el mateix procés.

Arribats aquí, cal preguntar-nos:

La gentrificació és dolenta?

El cert és que la gentrificació produeix efectes asimètrics i hi ha perdedors i guanyadors. Els propietaris tendiran a guanyar ja que l’augment dels preus no els afectarà i els llogaters, en canvi, sentiran cada vegada més pressió. Això, per tant, afectarà generacionalment ja que els joves que entren en el mercat d’habitatge no podran fer front als alts preus i hauran de mudar de barri. Sabent això, no és estrany que sigui el jovent gracienc qui més es mobilitzi i aixequi el crit al cel contra l’esmentat fenomen.

Ara bé, que hi hagi perdedors (i guanyadors) no és suficient per dir que la gentrificació és un fenomen essencialment dolent per la societat. Hi ha qui perd i hi ha qui guanya, com hem vist.

L’òptica del planificador social

Quan una protesta d’un grup social irromp en el debat públic és democràticament sa debatre’n sense apriorismes i veure si cal, o no, dur a terme una política pública que solucioni el problema latent. En altres paraules, com diríem els economistes, cal posar-se dins l’òptica del planificador social, un ens hipotètic que vetlla pel benestar comú, que en el nostre cas haurien de ser els representants públics.

La font de gentrificació a Gràcia no és que s’hagi convertit en un pol d’empreses, ni un una zona molt comercial. El principal factor és la popularitat del barri, que ha anat guanyant un aire hipster i, perquè no dir-ho, snob, i en menor mesura el turisme. De fet, ja hi ha estudis que indiquen que els nous veïns de Gràcia provenen de districtes més rics com l’eixample o Sarrià-Sant Gervasi mentre que els que se’n van ho fan cap a barris més pobres.

El trauma que provoca a un jove gracienc no poder llogar un pis a la seva Vila i haver d’anar a viure al Guinardó no és motiu suficient per haver d’impedir que això passi. Al cap i a la fi, evitar que aquest gracienc se n’anés implicaria impedir que una parella moderneta de l’Eixample Dret no pogués llogar el pis dels seus somnis a Gràcia, i per tant el trauma seria per ells.

El mateix podríem dir del turisme, per què és més important que un gracienc de tota la vida pugui restar al seu barri i no que un munt de turistes puguin gaudir la nostra meravellosa ciutat (pagant molt més aquell pis com a AirBnb)? L’argument de “primer els de casa” no em convenç.

No obstant, hi ha un argument de pes contra la gentrificació: la destrucció del capital social. En aquest punt rau l’argument més objectiu en favor de l’aplicació de polítiques que evitin la gentrificació. Abans d’entrar en matèria, vull afegir un matís important. Que alguns dels actuals graciencs surtin damnificats del procés que viu el barri no considero que sigui motiu vàlid per posicionar-s’hi en contra. Al cap i a la fi, els graciencs que es veuen obligats a abandonar el barri se’n van a barris pròxims; tot i que no els agraden tant, la mudança no els suposa una rebaixa substancial del nivell de vida.

Val a dir que el marc on aplico l’anàlisi és Barcelona perquè és l’àmbit d’actuació pública principal per dur a terme polítiques contra la gentrificació al barri. És a dir, és el govern municipal qui podria fer-hi front i per tant ha de tenir en consideració el benestar de tots els barcelonins. Així doncs, si la Vila de Gràcia fos un municipi independent i l’àmbit d’aplicació de l’anàlisi fos la pròpia Gràcia i els seus habitants, no caldria ni tan sols considerar l’efecte del capital social: els actuals graciencs en surten perjudicats i per tant l’hipotètic ajuntament hi hauria d’actuar en contra.

El capital social

El capital social és la variable que mesura la col·laboració social entre els diferents grups d’un col·lectiu humà, i l’ús individual de les oportunitats sorgides a partir d’això, basant-se en tres fonts principals: la confiança mútua, les normes efectives i les xarxes socials. Ben just fa cinquanta anys que els economistes l’usen i sovint es passa per alt per culpa la seva intangibilitat.

En els estudis més seriosos sobre gentrificació que s’han realitzat als EEUU, el capital social apareix com un dels factors claus. Tot i que allà pren altres formes, doncs la idiosincràsia americana és molt diferent a la catalana, intentaré exemplificar-vos-ho.

En el nostre cas, el capital social a Gràcia es tradueix en totes les agrupacions veïnals, culturals i cíviques que s’han forjat a través dels anys i de la confiança mútua com a veïns d’una vila. Els beneficis, que són sovint també intangibles, no són però gens menyspreables: activitats culturals (castellers, diables…), d’oci (concerts, Festa Major, sopars de germanor) o d’altres tipus (escoltisme, ateneus..). Sens dubte, tot aquest conglomerat d’accions augmenten la qualitat de vida de molts graciencs i prova d’això és llur fort sentiment de pertinença a la comunitat.

En termes tècnics, aquest capital social és un bé públic de provisió privada voluntària. En tots els casos on hi ha un bé públic on la provisió és voluntària, pel problema del free-rider ens trobem amb una provisió subòptima. El que succeeix és que amb el temps, quan augmenta la confiança mútua i les xarxes socials (no virtuals!) els individus tendeixen a implicar-se més en la comunitat aportant-hi més temps/dedicació. D’aquesta manera s’arriba a una provisió (quasi) òptima del bé públic per molt que aquesta sigui voluntària.

En canvi, quan la rotació de veïns augmenta i gairebé tots són desplaçats, aquests llaços interpersonals que permetien la provisió òptima de capital social es trenquen. Quan els manifestants alerten que “Gràcia podria desaparèixer tal i com la coneixem” el que volen dir és que si gran part del veïnat es veu obligat a abandonar el barri, gran part d’aquestes associacions veïnals, cultural i cíviques desapareixeran.

Això és objectivament dolent i un motiu de pes per, com a mínim, recelar del primerenc procés de gentrificació que pateix el barri.

Com s’evita la gentrificació?

La idea que la mobilització popular aturarà la gentrificació és absolutament falsa. Malauradament, apuntar a un especulador (de tants) no canviarà res. La mobilització només seria útil com a arma de pressió política per tal que aquells que poden posar-hi remei es donin per al·ludits.

Pel que fa a les eines legals, tenint en compte que la principal font de l’alça dels preus és que Gràcia està de moda i molts barcelonins (i no barcelonins) adinerats volen anar-hi a viure, costa trobar-hi una solució factible. Quan el turisme és la font de gentrificació, com a la Barceloneta, aquest es pot regular. Quan els comerços i els bars són la font de gentrificació, aquests també es poden regular. No obstant, no es pot evitar que una persona lliurement decideixi anar a viure en un indret determinat.

El que vindrà…

Personalment, no sóc gaire optimista. Els processos de gentrificació que viuen i han viscut molts barris són implacables i molt difícils d’aturar si no s’actua ràpid. Els danys són grans si el capital social destruït també ho és. Cada cas és diferent segons la font que origina l’alça dels preus i això fa que en el cas de Gràcia sigui difícil de combatre. Que jo en tingui consciència, el mateix succeeix a diferents arrondissements (districtes) de Paris, com el desè i l’onzè, i segur que es poden trobar més casos arreu d’Europa; no he trobat cap cas on s’hagi pogut evitar.

Paradoxalment, el que fa de Gràcia un barri preuat, el seu teixit cívic-cultural, provoca un procés que el pot acabar destruint a la llarga.

Bibliografia:

  1. Sheppard:  “Why is Gentrification a Problem?”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *