Educació: monopoli de l’Estat?

L’educació tradicional –ja sigui pública, concertada o privada amb regulacions del sector públic- s’enfronta a un dels majors reptes de les últimes dècades. La distància entre les preferències dels consumidors, en aquest cas pares i alumnes, i el producte que se’ls hi ofereix, és prou gran com per garantir l’èxit d’opcions alternatives. Les xifres demostren el fracàs del sistema espanyol actual: 14% d’atur entre els titulats universitaris (la mitjana de la OCDE és del 5%), 21% d’atur d’entre els que tenen estudis de secundària i fins a un 31% dels que tenen els estudis de primària. A això cal afegir que tenim un dels índex de sobre qualificació més elevats de la UE: quasi el 40% del titulats treballen en feines que requereixen baixa qualificació. [1] Desequilibris entre formació i mercat fan que molts joves preparats marxin a l’estranger o hagin d’acceptar feines poc remunerades.

Hi ha consens sobre que el model és de fracàs. Però, què cal canviar per tal de revertir la situació? Segurament la majoria de nosaltres respondria diferent a aquesta pregunta. Jo personalment opino que s’hauria de modificar el pla d’estudis per fer alumnes més preparats de cara al món laboral i els mercats, que cal modificar el rol del professor per donar major protagonisme a l’alumne i que s’ha de fomentar la creativitat dels nens. Tot i així, qui seria jo per imposar la meva forma d’entendre l’educació sobre tots els altres pares i alumnes? Per què el ministre de torn no dóna més autonomia a les escoles per implementar nous mètodes pedagògics més adequats a les preferències de les famílies, i en canvi ens manté distrets sobre si la religió ha de ser o no una assignatura obligatòria o sobre el percentatge de classes que s’han d’impartir en llengües cooficials a les aules?

Arran del meu desencant amb el funcionament de les escoles, instituts i universitats en general, voldria explicar per sobre altres formes d’educar que complementen –o fins i tot substitueixen- el sistema estatal.

 

HOMESCHOOLING

És una pràctica sense cobertura legal a Espanya (no està prohibida expressament però sí implícitament) que es basa en educar els nens a casa en lloc de l’escola. Haver de recórrer a la il·legalitat fa que poques famílies es decantin per aquesta opció, si bé és cert que solen ser famílies amb una forta convicció en aquest sentit i coneixedores dels possibles problemes legals a què s’enfronten. A diferència d’allò que a un li pot semblar més lògic, els motius principals que porten a l’elecció del homeschooling en el cas espanyol no solen ser ideològics, sinó casos de nens amb característiques particulars (nens especialment capacitats, nens que han patit bullying, etc.) o bé el de famílies que practiquen la criança amb afecció, terme creat pel pediatra William Sears i que fa referència a la necessitat d’un fort enllaç relacional dels fills amb els pares. [2]

El homeschooling destaca també per la seva heterogeneïtat. Alguns empren el mètode del flexischooling –en el que els pares porten als fills a les escoles només per a algunes matèries o algunes franges horàries en particular-. N’hi ha que defensen que hi hauria d’haver cert control per part de l’Estat de que s’està fent bé, d’altres que no…

La Marleen és mare d’una família d’origen belga i ara resident a Barcelona, a més de membre de la Coordinadora Catalana pel reconeixement del homeschooling i creadora del blog ORCA. Ella reivindica que els nens educats a casa poden sortir igual o millor formats que els que van a l’escola, amb l’afegit que aprenen allò que els interessa i els crea curiositat. Els seus fills no van a l’escola i tot i així coneixen fins a sis idiomes, a més d’haver aprovat els exàmens amb certificació oficial que els han permès fer. I més rellevant encara, en un entorn més agradable i flexible, més individualitzat i més adequat a les capacitats i interessos dels nens. El problema, diu, són les traves i impediments que et posa l’Estat per tal de que els teus fills, tot i no anar a escola, puguin fer els exàmens oficials.

A França, Regne Unit, Estats Units… és una activitat legal. I en altres països on la situació és semblant a la d’Espanya, com Alemanya o els Països Baixos, com a mínim existeix un ampli ventall d’escoles alternatives que aquí no es troba. A més, a la Universitat de Harvard, d’entre altres, es reserven un conjunt de places anuals per alumnes provinents del homeschooling. [2]  Pot ser no és tan dolent, això d’educar a casa. Ho fem legal, i ho comprovem?

EDUCACIÓ A DISTÀNCIA

Mentre l’educació tradicional s’actualitza a pas de tortuga – si és que avança-, l’oferta educativa a distància, que està vivint un segon boom, es renova contínuament. Més compaginable amb el món laboral, més flexibilitat d’horaris i més relació amb el professorat i fins i tot amb l’alumnat (a diferència del que pot semblar en un principi), és una opció que es fa cada cop més atractiva. Aquests i d’altres ingredients han propiciat que la demanda de màsters online s’hagi disparat un 300% en dos anys i la de cursos online en general un 200% respecte l’any 2008 [3]

El més habitual és trobar-ho en el món universitari. La UOC (Universitat Oberta de Catalunya) ha passat de 200 alumnes l’any de la seva creació a 60.000 actualment. D’entre les últimes novetats que ofereix, destaca el TV format, programes de 30 minuts on hi ha el contingut essencial però explicat de forma més estimulant i innovadora, o els magazines de ràdio que es poden escoltar fins i tot mentre es fa running. A la UNED i l’OMMA (Màster online en Value Investing i Teoria del Cicle) es troben patrons d’ensenyament similars. Es calcula que aproximadament una vuitena part dels universitaris espanyols estudien a distància, amb una clara tendència a l’augment.

Però no et cal estar matriculat a una universitat en concret, pots fer distints cursos de distintes universitats a la vegada! Aquest és el cas dels cursos MOOC. Es caracteritzen per ser online, oberts a tothom i gratis. S’aglutinen en plataformes i, en alguns casos, com ara el de Coursera, Khan Academy o Udacity, hi participen algunes de les millors universitat del món, amb els millors professionals. L’èxit d’aquestes iniciatives està sent rotund, i milions d’usuaris les utilitzen per ampliar el seu camp de coneixement.

Tenir a l’abast eines com aquestes a través d’internet fa que ara més que mai, també la majoria d’universitats necessitin reinventar-se.

CÉSAR BONA

El cas del professor César Bona demostra que fins i tot en el context del sistema educatiu tradicional hi ha marge per a una educació diferent, encarada a la creativitat i el protagonisme de l’alumne. Ell, que és candidat a guanyar el premi Global Teacher Prize, també conegut com el ‘’Nobel’’ de l’educació, proposa un model trencador. Partint de la base de que els nens també poden ensenyar molt al professor, César no utilitza els llibres de text sinó que els fa parlar d’actualitat i en públic des de ben petits i els hi transmet valors com el respecte a les persones i la naturalesa. Segons ell, així s’incentiva la capacitat creativa de l’alumnat i augmenta la seva curiositat per aprendre. [4]

És professor d’una escola d’un barri desfavorit de Saragossa, i a més se li reconeix la capacitat que ha tingut per reduir clarament l’absentisme escolar dels nens d’ètnia gitana del barri, que eren majoria a la seva aula. Un dels punts clau del seu mètode és com organitza l’aula. Fixa-t’hi! [5]

                                                                                                                                                          Infografia: Francina Cortés

CONCLUSIONS

No m’agradaria que hom tingués la impressió en acabar de llegir aquest article  que jo penso que l’opció de l’educació estatal és la perdedora. És més, com a estudiant que sempre he estat d’escoles tradicionals, segueixo pensant que encara és la millor garantia per entrar al món laboral de manera exitosa, o que si més no, t’ho facilita.

Això no treu que m’hagi d’estalviar crítiques al sistema educatiu actual. En especial a l’educació obligatòria. A Espanya som especialistes en fer una nova llei educativa cada cop que hi ha un canvi de govern. I també som especialistes en que els canvis siguin gairebé sempre ideològics i ataquin problemes secundaris, per tal d’instrumentalitzar l’educació a través de la política.

Mentre així segueixi essent – i res fa presagiar que pugui canviar a curt termini- crec que és més que raonable lluitar perquè les famílies tinguin la llibertat d’educar a casa. O demanar que s’adaptin al món d’Internet i les noves tecnologies. O com a mínim, animar a més professors a seguir mètodes com els que empra César Bona.

Referències

[1]  http://juanramonrallo.com/2014/09/educacion-espanola-cara-y-mala/

[2] Laura Mascaró, presidenta de la Plataforma per la llibertat educativa , SFL Girona: https://www.youtube.com/watch?v=oxvNt7Ds8uo

[3] http://economia.elpais.com/economia/2014/11/25/actualidad/1416928825_955701.html

[4] La Sexta Noche, http://www.lasexta.com/programas/sexta-noche/noticias/cesar-bona-reducir-absentismo-escolar-ninos-etnia-gitana_2015010300112.html

[5] En el Aire, https://www.youtube.com/watch?v=YNzBVEBVhlM

Agraïments a Marleen i Laura Mascaró per col·laborar i ajudar-me a entendre millor com funciona el homeschooling

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *