Draghi, aquest és l’últim tren

La tasca més important del BCE, com la de tots els bancs centrals, és donar les condicions monetàries més adients afavorint la zona econòmica que governen.

Dit així és una mica egoista, però és un fet. Quan la política de la FED consisteix en imprimir moneda per impulsar les exportacions, les exportacions de la resta d’economies es veuen perjudicades. L’exemple més evident d’aquestes polítiques “egoistes” les trobem en l’economia xinesa. Només quan hi ha hagut el perill d’una bombolla, el Banc Central Xinès (People’s Bank of China), ha aturat la política monetària expansiva.

Entre els requeriments bàsics per a l’èxit dels bancs i de les seves polítiques hi ha, sense cap mena de dubte, l’estabilitat econòmica i per tant, la predictibilitat dels moviments. Quan el president del BCE, Mario Draghi, va entrar al càrrec ho va fer amb la voluntat de mantenir la inflació constant a mig-termini assegurant que tenen eines per aconseguir-ho. “We are confident we will deliver the close to 2%, but below 2%, objective”, va dir Draghi el mes passat.
Així doncs, les mesures del BCE no ens han de semblar pas sorprenents. Tenint molts països al llindar de la deflació, estancament de les exportacions i expectatives de recuperació tant baixes, no podem criticar una mesura expansiva! Hem de criticar que altre cop, com en la unió bancària i els processos de liquidació de bancs, Europa fa tard.

Com he dit anteriorment, una de les funcions bàsiques dels bancs centrals és donar estabilitat econòmica a les economies que regeixen. Per si sola la inflació no és dolenta[1], però contràriament al que va escriure en James Foord a l’article publicat a PompeunomicsDecepcionante Draghi“, crec que la decisió de Draghi és beneficiosa, però fa tard. Mantenir una inflació propera a zero, quan se n’havia promès una del 2%, és contribuir al clima d’incertesa que ara plana sobre l’Eurozona. Per tant, si amb els tipus d’interès més baixos de la història podem combatre aquest clima d’incertesa: Benvinguda la mesura!

D’altra banda, la deflació no és més que un indicador econòmic, però precisament, un mal indicador. Quan la demanda és tan baixa que genera una baixada generalitzada de preus, les empreses veuen com cauen els seus beneficis i comencen els tan temuts EROs.

La baixada de tipus d’interès s’enfoca a acostar la inflació a l’objectiu del 2% i a combatre la caiguda de demanda donant més liquiditat al mercat. A més, s’afebleix l’Euro respecte les altres economies fent les exportacions més competitives.

Podem dubtar doncs de l’efecte d’una baixada de tipus d’un punt molt baix a un encara més baix, però no podem dubtar de la necessitat de mantenir la inflació propera a l’objectiu del BCE. És més, una inflació del 2% respecte a la del 0,5% que tenim ara, ajudaria a eixugar els deutes sobirans quatre vegades més ràpid i també donaríem un petit (irrisori) impuls a les famílies endeutades.

Eixugar el deute a base d’inflació és molt car a llarg termini i no està en els plans del BCE a hores d’ara. La millor manera de pagar el deute és creixent, i probablement la inflació al 2% seria indicador que les coses van una mica millor de com estan ara.

Considero que el sistema bancari europeu té una sèrie de problemes estructurals grans i que necessitaria una reforma profunda, més enllà de la unió bancària. Que el crèdit no flueixi a les empreses és culpa de les males expectatives i que, com a entitat bancària, és molt millor invertir en bons dels estats en comptes d’arriscar-se a donar-lo a altres entitats privades. Si això no fos així, els tipus als que deixen diners els bancs serien propers al 0,15%.

La zona euro és una festa pels bancs. Demanen diners al BCE i després els deixen als estats (que no cauran perquè Draghi ja va dir que faria “whatever it takes” per salvar l’Euro). Perpetuar aquest banquet té dues implicacions; d’una banda aporta beneficis fàcils pels bancs i d’altra banda, allarga inútilment la vida d’institucions públiques que necessiten reformes de dalt a baix.

Com a Catalunya, a Europa la història s’està escrivint just davant dels nostres ulls.

[1] Hi ha estudis que argumenten que per si sola, la deflació és dolenta perquè provoca que la gent s’esperi a que caiguin els preus per poder fer les seves compres. No obstant, penso que actualment això no succeiria (tothom va al súper un cop per setmana o es compra el mòbil més nou malgrat que sap que passat Nadal el preu serà més baix).

Adrià Marquès, 19 anys, estudiant de 2on d’Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de Pompeunomics.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *