Doblar al català

Sovint, ens pensem que tenim un gran esperit crític i ens creiem capaços de passar pel filtre totes les visions imposades socialment. Ras i curt, això és absolutament mentida. De fet, és normal que no ens plantegem tot el nostre coneixement, convencions socials i tot tipus d’idees àmpliament acceptades, doncs seria un exercici massa costós i poc beneficiós. Si realment ens ho haguéssim de qüestionar tot, arribaríem a ser Descartes; seria filosòficament interessant (tot i que ja està fet) però seria un pèrdua de temps considerable, i d’això, benvolguts lectors, no se’n menja.

Ara bé, en aquest article em proposo a refutar un d’aquests pensaments força mainstream i que rarament s’ataca des d’una perspectiva econòmica, que és des de la qual em focalitzaré. Els vull parlar del doblatge en català i la seva obligació legal, especialment en el cinema, però l’anàlisi podria ser estesa a molts altres àmbits. Evidentment, on dic català podria posar una altra llengua amb les mateixes característiques sociolingüístiques.

Hi ha una idea bastant estesa que pregona que si l’oferta de cinema en català és tan minsa (no supera el 5% segons l’Anuari Estadístic de Catalunya, 2007) és per la “llei de mercat” i que, per tant, és òptim que així sigui. Aquesta afirmació és acceptada al carrer sense gaire oposició intel·lectual (existeix però no és coneguda) i la majoria d’arguments que se senten en contra són de tipus: 1. Dret a veure films en la llengua pròpia i 2. Com a mesura de foment del català en el camí de la seva normalització. Els dos arguments són absolutament vàlids però no acostumen a interpel·lar a qui usa la fal·làcia citada, ja que no responen des d’una òptica d’eficiència econòmica. No obstant, es pot demostrar la falsedat d’aquesta idea des de la perspectiva que ens atén, la econòmica.

Un mercat imperfecte

En efecte, la competència perfecta és el requisit sine qua non per tal de dir que un equilibri existent és eficient. A més a més, fins i tot en aquest cas caldria que el bé objecte de debat no tingués cap tipus d’externalitat. En el nostre cas, cap de les dues condicions es compleix.

Per una raó evident d’economies d’escala no tenim un cinema a cada cantonada. Construir-ne un requereix una inversió inicial important (cost fix) que és font d’una barrera d’entrada lògica. A més a mes, és raonable pensar que aquest mercat és de competència monopolista. El cinema és un bé de consum local i la distància és una variable important. Per tant, aquesta és la principal font de diferenciació.

Tot això fa que el nivell de competència a les zones de molta població concentrada (molta demanda en poc espai) els usuaris tinguin un ventall més ampli de tria perquè els cinemes seran a menys distància entre ells, fent que la competència en variables qualitatives i de preu sigui més forta aquí que en zones de població més disgregada.

Si el lector troba que és una definició massa tècnica, de totes maneres pot comprovar quina és la realitat en què ens trobem: més opció de tria a les zones urbanes que a les zones rurals, fent d’aquestes segones zones amb molt poca competència (o fins i tot abastides per monopolis).

En les zones on el mercat s’apropa al monopoli, és a dir, on el segon cinema més proper és tan lluny que gairebé ni s’ha de considerar, ens trobem en un “joc seqüencial” en teoria de jocs. En primer lloc, el cinema opta per comprar o no la versió doblada en català o, per defecte, emet la versió en castellà (que suposaré que la compra sempre ja que almenys una sessió l’emet en aquesta llengua). En segon lloc, l’usuari decideix si va o no a veure la pel·lícula, pagant el seu preu corresponent. Així doncs, si ens posem en la situació en què l’usuari valora més un film en català ens trobaríem amb que:

El cinema prefereix per sobre de tot que l’usuari vegi el film sense haver de comprar la versió doblada però prefereix pagar la versió doblada i que l’usuari vegi el film abans que aquest no el vegi, sigui en la llengua que sigui. Per últim, la pitjor situació seria comprar la versió doblada i que l’usuari no la veiés. Per tant, donant una valoració numèrica, els pagaments del cinema serien definits de la següent manera:

Usuari veu film i cinema no dobla = 2

Usuari veu film i cinema dobla = 1

Usuari no veu film i cinema no dobla = 0

Usuari no veu film i cinema dobla = -1

D’altra banda, l’usuari (client) prefereix per sobre de tot veure la versió en català però prefereix veure-la en castellà que no pas no veure-la. (ordenació numèrica del 2 al 0). Per tant, els pagaments del client serien definits així:

Usuari veu film i cinema dobla = 2

Usuari veu film i cinema no dobla = 1

Usuari no veu film (no importa el que faci el cinema) = 0

(els pagaments a l’esquerra són els del cinema, i a la dreta els del client)

Per trobar l’equilibri de Nash, és a dir, aquella situació en què ens trobarem, cal resoldre amb inducció cap enrere. El cinema sap que tant si tria “Doblar” com si tria “NO doblar” el client veurà la pel·lícula perquè tant si la veu en català (2) com si la veu en castellà (1) serà millor que no pas no veure-la (0). Per tant, el cinema decideix no doblar.

Si el client digués que si el cinema tria “NO doblar” ell no veurà la pel·lícula, el cinema preferiria comprar la versió doblada ja que 1>0 (prefereix tenir clients havent pagat la versió doblada que no pas no tenir-ne). No obstant, aquesta seria una amenaça no creïble ja que un cop el cinema hagi triat “NO doblar” el client escollirà “Veure-la” en comptes de complir la seva promesa de triar “NO veure-la”.

Si aquesta interacció fos repetida en el temps, al client li podria sortir a compte seguir l’estratègia descrita de “castigar” el no-doblatge. En un joc de repetició aquest perfil estratègic del client podria fer que el cinema escollís “Doblar”. No obstant, com que els clients en són molts, en l’acció col·lectiva aquesta estratègia seria molt més complicada de dur a terme amb èxit pel problema del free-rider. De fet, per la quantitat de clients en que ens trobem, amb aquesta acció, que popularment és coneguda com a boicot, és gairebé impossible de comprometre-s’hi.

Davant d’aquesta situació ens trobem amb una paradoxa que malauradament és bastant recurrent en altres àmbits dels catalanoparlants (o qualsevol persona que entengui i valori el català). El fet que l’usuari sigui, com a mínim, bilingüe és una cosa dolenta per ell: li reporta un menor benefici. Així doncs, si l’usuari no fos capaç d’entendre la versió no doblada preferiria no veure-la a pagar per no entendre-la:

(Aquí la diferència rau en que el Client rep -1 si paga per veure una pel·lícula que no entén, mentre que l’individu bilingüe rebia 1 perquè, tot i no ser la seva preferida, entenia aquesta versió i la preferia abans que no veure-la en cap versió)

D’aquesta manera, l’equilibri de Nash seria aquell on el cinema tria “Doblar” i el client tria “Veure-la”. Si el cinema seguís el mateix perfil estratègic d’abans (“NO doblar”) el client triaria “NO veure-la” ja que 0 > -1.

Aquí podem veure com el bilingüisme pot generar als consumidors una pèrdua d’utilitat (pel cost d’oportunitat). Tot i que no sembla gaire just, si ens centrem en arguments estrictament econòmics, això es podria considerar un fet insuficient per justificar la intervenció estatal en favor del doblatge.

Caldria, doncs, computar en quina situació els beneficis agregats són majors: en l’actual, on els cinemes no ofereixen les versions en català, o en l’altra. Aquí també caldria afegir-hi consideracions d’equitat, ja que una transferència de beneficis dels cinemes als consumidors podria, a més d’augmentar el total de beneficis, ser una mesura de redistribució.

Tot i que aquest article no es proposa calcular-los al detall perquè això requeriria una labor més pròpia d’un paper, ens podem fer una idea de la diferència de magnitud si observem les fonts de canvi en els beneficis agregats entre una situació i l’altra:

  • La utilitat pel consumidor de veure una pel·lícula en català en comptes d’en castellà (diferencial). Com que se suposa que seguiria havent-hi sessions en castellà, en cap cas el doblatge en català podria comportar diferencials negatius ja que el consumidor que no ho valorés podria anar a les sessions no doblades al català.

  • El número d’usuaris amb aquest diferencial positiu (demanda). Un bon estimador seria el número d’usuaris amb el català com a llengua materna. Només a la Comunitat Autònoma de Catalunya, aquest número excedeix amb escreix els 2 milions (i probablement amb una renda mitjana superior) cosa que fa entreveure que hi ha una gran quantitat d’usuaris amb la situació descrita.

  • El cost del doblatge, és a dir, el cost pel cinema de triar “Doblar”. Es tracta d’un cost fix. Aquí es podria afegir el cost que podria suposar una davallada en l’assistència en les sessions amb la versió doblada al català. No sembla que sigui significatiu:

Per tant, com més demanda tingués una pel·lícula més beneficiós socialment seria obligar al cinema a oferir la versió doblada en català.

Sembla, doncs, que la fallada de mercat (no competència perfecta) provoca un cost social d’oportunitat notable, sense haver-lo calculat exactament. Aquesta és, sense cap mena de dubte, una raó més que suficient per justificar la intervenció de l’Estat. No obstant, hi ha un altre tipus de fallada de mercat que també afecta el nostre cas d’estudi: les externalitats.

Una externalitat és un efecte d’una acció/transacció que no es té en compte i afecta a tercers. En aquest cas, penso que ens trobem en un cas d’externalitat molt particular que difícilment es pot qualificar de positiva o negativa.

Hom pot notar que la valoració que se li dóna al veure una pel·lícula en català en comptes de veure-la en castellà depèn d’un conjunt de factors difícilment tangibles i quantificables. En efecte, la llengua materna és un estimador molt imperfecte. Per posar un exemple ben il·lustratiu, es pot pensar en la famosa sèrie de dibuixos animats Bola de Drac. L’èxit d’aquesta va fer que al cap dels anys totes les pel·lícules que s’oferiren sobre la sèrie només triomfessin en la seva versió catalana. Fins i tot gent provinent d’àmbits on el castellà és hegemònic com l’Àrea Metropolitana de Barcelona preferia la versió catalana perquè en castellà “sonava malament”. També es poden trobar exemples amb els casos oposats. Així doncs, quan un usuari veu pel·lícules en la llengua X s’hi habitua independentment de la seva llengua d’ús habitual. Per tant, l’externalitat d’un usuari anant a veure una pel·lícula en llengua X es troba en que, habituant-s’hi, augmenta la utilitat de veure les futures pel·lícules en aquesta llengua X.

Formalment podríem dir que l’usuari que decideix veure una pel·lícula en una llengua determinada afecta la utilitat futura d’ell mateix, sense ell ésser-ne conscient.

Com ja he dit, això simplement fa canviar l’esmentat diferencial en una direcció o una altra en funció de la llengua en què s’habituï; és difícil de qualificar-ho com a bo o dolent. No obstant, si la llengua en que els usuaris s’habituen és el català, l’externalitat (dinàmica) tindrà efectes positius en la seva promoció i normalització. Si la composició del Parlament és un bon indicador de les preferències de la societat (tot i que amb algunes distorsions), podem veure com els partits que advoquen per la normalització i promoció del català són i han estat sempre la gran majoria (tots els partits menys PP i C’s). Per tant, no seria agosarat dir que a l’hora de fer l’anàlisi de costos i beneficis cal comptabilitzar aquesta externalitat com a positiva.

Conclusions

Un cop feta l’anàlisi a l’engròs, sense la meticulositat que requeriria per mesurar bé l’impacte, hi ha molts indicis que apunten cap a un increment de la utilitat social si s’obligués per llei a oferir sessions en català al cinema. L’argument de la llei de mercat és absolutament invàlid com s’ha pogut veure.

Una regulació lingüística al cinema no és estrany en societats amb aquest tipus de característiques lingüístiques i ja hi ha molts països on s’aplica (veure aquí) . Probablement el cas més similar dels que esmenta el document és el del Quebec, ja que es tracta d’un país sense Estat propi. En aquest cas, la llei diu:

Es poden concedir llicències a les pel·lícules estrangeres en altres llengües si s exhibeixen, com a mínim, el mateix nombre de còpies doblades en francès, i amb la condició que aquestes últimes estiguin disponibles per als exhibidors al mateix temps que les versions en altres llengües ( ) En el cas de les pel·lícules subtitulades, les llicències només es donaran quan els subtítols siguin en francès (art. 23 de la Llei sobre el Cinema del 1983, actualitzada el desembre del 2007)”

Per últim, val a dir que aquesta anàlisi s’ha acotat únicament a una perspectiva molt concreta, tal i com he explicat a la introducció. Els arguments que es fonamenten en la igualtat de drets o foment de la llengua són perfectament vàlids, fins i tot suficients, i en aquest cas reforcen la conclusió extreta.

L’únic motiu pel qual no es du a terme aquesta mesura és de tipus polític. El desconeixement del ciutadà fruit de la manca de debat i la pressió del sector que en sortiria damnificat (pressió de lobby) mantenen l’actual statu quo.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *