Deutors hipotecaris (com a pretext)

Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (ara endavant, STJUE) de 14 de març de 2013, cas Aziz c. CatalunyaCaixa; STJUE de 17 de juliol de 2014, cas Sánchez Morcillo i Abril Amaya c. BBVA; STJUE de 29 d’octubre de 2015, cas BBVA c. Peñalba López i altres. Tres pronunciaments de la màxima institució judicial de l’ordenament jurídic europeu que comparteixen moltes característiques: a) els subjectes justiciables són, per una banda, consumidors i usuaris, i per l’altra, entitats de crèdit, i entre ells existeix una relació en motiu de la celebració d’un préstec amb garantia hipotecaria; b) es dirimeixen qüestions que afecten al nucli essencial del règim jurídic previst en la legislació espanyola en matèria de protecció dels deutors hipotecaris; c) l’Estat espanyol sempre surt malparat.

Sense entrar en excés en l’anàlisi dels supòsits concrets, contingut i conseqüències jurídiques de les resolucions mencionades, el TJUE ve a dir successivament a les institucions legislatives espanyoles, en termes menys poètics però igualment preceptius, una indicació gravada en el baptisteri de Santa Sofia de Constantinoble: “Ablue peccata, non solum faciem” (renta’t els pecats, no solament la cara). I és que, efectivament, malgrat els ingents esforços de la Brigada Aranzadi d’intentar aparentar l’anomenada legislatura de les reformes “sin que se note el cuidado”, el Tribunal de Luxemburg no s’ha empassat els gripaus i ha constat allò que quotidianament constatem: que anem just en la direcció contrària per a una sortida robusta i equitativa de la crisi social en què estem immersos.

Es podria dir que les tres sentències teixeixen entre elles el fil argumental. De la primera (cas Aziz), que va declarar contràries al Dret europeu les mesures processals que contemplaven la possibilitat de procedir a l’execució hipotecaria mentre es desconeixia el desenllaç paral·lel sobre si el contracte de préstec contenia clàusules abusives, se’n va despendre una reforma legislativa (Llei 1/2013, de 14 de maig) d’eficàcia clarament discutible. Amb fragments propis de míting polític (vegis per exemple: “El esfuerzo colectivo que están llevando a cabo los ciudadanos de nuestro país con el fin de superar de manera conjunta la situación de dificultad que atravesamos…”; no és un pamflet electoral ni la transcripció d’un discurs televisiu, és el paràgraf tercer de l’Exposició de Motius), la introducció dels canvis normatius perseguia alleugerir la situació dels deutors hipotecaris. Tot i que l’endeutament de les llars a finals del 2014 ha tornat a nivells del 2006[1], bàsicament per l’estancament perllongat del crèdit bancari, no sembla que s’hagi aturat de forma significativa, atenent el drama social que comporta, el nombre de desnonaments.

A tot l’Estat espanyol[2], l’any 2012 es varen incoar 91.622 execucions hipotecaries. L’any següent varen ser 82.680 (una reducció del 9,8% respecte el període anterior), i el 2014 80.749 (un 3% menys). Tot i que el propi Consell General del Poder Judicial assenyala com a major causa d’aquest descens l’adopció de la Llei 1/2013, cal contextualitzar que la disminució entre 2012 i 2014 es cenyeix a un limitat 12%.

Per a un anàlisi en major profunditat podem recórrer a les notes que a partir de 2014 l’Instituto Nacional de Estadística va començar publicar sobre execucions hipotecàries. El primer trimestre de 2014, es varen iniciar 9.664 execucions d’habitatge habitual, un 19,1% més que en el darrer trimestre de 2013 i un 4,2% menys que en el primer trimestre de 2012. D’aquestes, més del 55% de les garanties executades s’havien atorgat en el període previ a l’esclat de la bombolla (2005 – 2008), un 40% entre 2006 i 2007. Per acabar de prefigurar-nos la instantània del moment, el 2013 es varen acabar practicant 67.186 desnonaments, un 38,4% procedents d’execucions hipotecàries i un alarmant 56,8%, de la Llei d’Arrendaments Urbans[3].

Al marge de fer notar la decisiva aportació dels lloguers al número de la vergonya, les mesures preses (només ratificades per la majoria absoluta del Partit Popular a Congrés i Senat[4]) a mitjans de 2013 es revelen estèrils per atacar l’arrel del problema i aturar la sagnia. La minsa reducció queda quasi neutralitzada en el segon període d’aplicació (2014), i aquesta es pot atribuir més a una tímid renaixement de l’activitat econòmica que no pas a l’èxit de la proposta implementada.

El Regne d’Espanya va continuar el seu particular via crucis judicial per Europa. El TJUE va concedir tants com catorze mesos de vida al nou art. 695 de la Llei d’Enjudiciament Civil, que havia estat objecte de modificació per la Llei 1/2013. La sentència del cas Sánchez Morcillo, de juliol de 2014, es reafirma en què, malgrat el rentat de cara, el pecat persisteix: “resulta manifiesto que el desarrollo ante el órgano jurisdiccional nacional del procedimiento de oposición a la ejecución, previsto en el artículo 695 de la LEC, coloca al consumidor, en su condición de deudor ejecutado, en una situación de inferioridad en relación con el profesional, en su condición de acreedor ejecutante”. L’argumentació desemboca en l’extrem d’afirmar que la normativa espanyola constitueix un atac a la tutela judicial efectiva consagrada a l’art. 47 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, per la variant de desigualtat processal de les parts. En concret, el Dret europeu s’oposa a unes mesures processals que continuen permetent l’aplicació d’una clàusula abusiva inclosa en la constitució d’una hipoteca que habilita a l’entitat de crèdit l’embargament del bé immoble.

Línia semblant segueix el següent capítol (cas Peñalba López)[5]. En aquesta ocasió, s’escarmenta el matusser legislador espanyol inaplicant la disposició transitòria quarta de la Llei 1/2013 per contemplar un termini insuficient d’un mes per oposar-se des de la publicació de la llei a procediments d’execució hipotecària que poguessin sorgir de clàusules abusives, i per (atenció!) equiparar una publicació al BOE amb una notificació de caràcter processal. Tot un despropòsit. Al jutge José María Fernández Seijo, que va ser el primer l’any 2011 en plantejar dubtes a la justícia europea sobre el sistema hipotecari espanyol, la llei de 2013 li mereix el qualificatiu de “chapuza”[6].

I la novel·la resta oberta. Per les mateixes dates (27 d’octubre de 2013)[7], la Comissió Europea elevava al TJUE un informe en què emetia la seva posició respecte un cas pendent de resoldre relatiu a clàusules sòl (cas Ausbanc c. CajaSur), amb una argumentació que, si prosperés, podria comportar l’obligació de les entitats de retornar fins a 20.000 milions d’euros a deutors particulars.

I, a tot això, què hi tenen a dir els artífexs reformistes i el lobby bancari? Les declaracions i els gestos es mouen entre la passivitat (el no-passa-res) fins al cinisme (“Europa no qüestiona el nostre model hipotecari”). En el cas del Govern central, la irresponsabilitat és múltiple: ignorant la crida a una reforma en profunditat, perpetua la situació de greu precarietat de moltes famílies i s’exposa a que, amb les aportacions de tots els contribuents, s’hagi de pagar més d’hora que tard una multa imposada per les institucions europees per vulneració reiterada del Dret de la Unió, amb les repercussions negatives sobre el compliment de l’objectiu de dèficit o el desviament de fons d’altres polítiques públiques per poder fer-hi front.

Governi qui governi aquesta nova legislatura (si és que algú arriba a governar), serà imperatiu abordar la qüestió de manera decidida i integral, amb la consciència d’estar davant un problema social de primer ordre plantejat entorn al dret a l’habitatge digne. Esperem que no calgui un nou ridícul europeu per a que els representants polítics emprenguin un repte que, tan sols per la seva magnitud, hauria de formar part indestriable de la seva agenda i de les seves obligacions. Això sí, indispensable és que primer en coneguin l’existència i la profunditat. No valen rentats de cara. Com va deixar escrit Sèneca, recollint paraules d’Epicur: initium est salutis notatia peccati (“principi de salut és coneixement de l’error”). Que s’ho apliquin.

[1] http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/les-families-van-desendeutar-37189-milions-2014-3904001

[2] Dades extretes de la Memoria sobre el estado, funcionamiento y actividades del Consejo General del Poder Judicial y de los juzgados y tribunales en el año 2014.

[3] http://www.lavanguardia.com/economia/20140328/54404195259/ejecuciones-hipotecarias-reducen-9-8-2013.html

[4] http://www.lexdiario.es/noticias/198006/el-boe-publica-la-ley-1-2013-de-proteccion-de-deudores-hipotecarios-reestructuracion-de-deuda-y-alq

[5] http://www.eleconomista.es/legislacion/noticias/6706847/05/15/La-Justicia-de-la-UE-vuelve-a-poner-en-entredicho-la-Ley-antidesahucios-espanola.html

[6] http://apcebcn.cat/web2015/wp-content/uploads/2015/10/periodico-311015-hab-la-sentencia-de-la-ue-puede-afectar-a-miles-de-hipotecas1.pdf

[7] http://economia.elpais.com/economia/2015/10/26/actualidad/1445882123_676560.html

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *