Debilitats Globals

El canvi constant de diferents variables provoca ininterrompudament una immensa quantitat de fenòmens mundials que, sense cap altra opció, la societat actual es veu pressionada a afrontar. Des d’una perspectiva global, es tracta de més de 7.000 milions de persones convivint en aquest planeta, on són molts els interessos a alinear per no generar més conflictes.  Tanmateix, molts són també els estats i governs que, representants d’aquests interessos, s’han d’organitzar resolutivament. Es parla, concretament, de 194 països reconeguts per la ONU l’any 2016, amb autogovern i plena independència. A partir d’aquí, el problema que es vol plantejar és el sorgit de la recerca per part de cadascun d’ells del seu propi benefici, és a dir: en moltes circumstàncies en comptes de prioritzar un desenllaç socialment més beneficiós per tots, opten per desenvolupar estratègies de caràcter individualista. La seva motivació té un rerefons de caire econòmic, innatament inevitable, i és per aquest motiu que actualment molts dels importants conflictes globals (des del terrorisme, refugiats, canvi climàtic, integracions en la globalització) reclamen un complicat tracte de difícil resolució.

El panorama es presenta de la següent manera: Des de qualsevol punt del planeta, tot sistema educatiu ens ensenya el món com un conjunt d’aquests països sobre un plànol dividit per línies. Ens posen al davant d’un mapa polític que, per molta importància que se li atribueixi, no ens aporta cap mena d’informació rellevant. No s’hi reflecteixen característiques sobre la població, territori, capital humà o financer, ni tampoc sobre la seva capacitat d’explotació. A més, cal afegir que hi ha un seguit d’estereotips, generadors de certs prejudicis, que influencien de manera indirecta en les decisions sobre molts dilemes internacionals d’avui en dia.

Un cas pràctic: Àfrica en el punt de mira

Són molts els casos on es manifesta aquesta manca de cooperació internacional, com podrien ser-ho els actuals moviments migratoris a les costes de Líbia. Es tracta d’un important fenomen on es veuen involucrats milers d’immigrants, els quals viuen en condicions desesperadament infrahumanes i esperen amb il·lusió l’oportunitat d’embarcar-se cap al continent Europeu. Al voltant de 700.000 africans han abandonat el litoral i han quedat a la deriva en el que portem d’any, mentre les màfies traficants de persones se’n beneficien actuant sense cap escrúpol i amb una persecució gairebé inexistent [1]. Es calcula que el benefici d’aquestes organitzacions il·legals va ser aproximadament d’uns 240 milions de dòlars, tot deixant sense cap estalvi ni ingrés milers de famílies, en moltes ocasions tres generacions. Davant d’aquesta situació, Europa no ha mostrat interès per evitar decisivament la crisi migratòria patida, sinó que només ha desplaçat la seva porta d’entrada cancel·lant la Ruta Balcànica (la qual conduïa a Àustria des de Grècia). D’altra banda,  l’acord amb Turquia li permet deportar al seu país d’origen tot aquell que arribi a les costes de Grècia [2]. Com a conseqüència, Líbia ha experimentat un increment en la demanda per travessar el Mediterrani, provocant una pujada de preus per part dels contrabandistes. Cal dir que els immigrants estan disposats a acceptar-ho al veure Europa com l’única esperança de refer la seva vida i allunyar-se de les guerres, de la pobresa extrema i d’un sistema estatal inexistent.

Malgrat tot, l’esperança mitificada de l’altra banda del Mediterrani no és res més que això, una esperança. El que trobaran són mínimes facilitats d’adaptació i marginació social i laboral entre d’altres, on es deixaran entreveure les debilitats dels països considerats més desenvolupats. Tenint en compte que la informació que arriba a gran part d’Àfrica és escassa, es podria considerar “normal” tenir una percepció enganyosa del continent, deixant entreveure una ineficiència informativa considerable. No es tracta de fer responsable a ningú de la persistència de greus problemes com aquest. L’únic que es vol deixar sobre la taula són les possibilitats i capacitats que es deixen d’utilitzar per cobrir altres necessitats del primer món, incomparables amb el mateix dret a la vida, vulnerat per les inhumanes circumstàncies de les que una gran multitud desitja desesperadament sortir-ne.

D’una banda, el continent africà transmet una imatge notant d’inferioritat. Tornant a considerar la qüestió del mapa polític, la regió africana presenta una divisió feta exclusivament per Europa durant el 1881 al 1912, l’etapa del repartiment colonial [3]. Fins aquesta primera data el contacte només havia estat a través de relacions comercials. Van ser la curiositat geogràfica i l’Església, amb la intenció de difondre la religió cristiana, els que van iniciar la cursa colonial per la descoberta del continent i es van realitzar ocupacions militars arreu del territori, sobretot per part de Gran Bretanya i França. Les estratègies dutes a terme tenien la finalitat d’afavorir les respectives situacions econòmiques, tot desencadenant importants conflictes. Va ser a través d’una sèrie de tractats on es va aconseguir delimitar les actuals fronteres artificials, sense tenir en compte les ètnies, cultures, llengües o nacions pròpies d’Àfrica. La preeminència d’interessos econòmics va resultar inevitable.

Ara bé, d’altra banda, si en canviem la perspectiva analítica, la visió que es percep pot ser completament diferent. Cal tenir present un seguit de dades destacables que, de fet, són generalment poc conegudes [4]:

  • 7 economies africanes es troben entre les 10 economies amb major creixement del món entre 2010 i 2015.
  • Àfrica recull el 5.5% del total mundial dels projectes d’inversió estrangera.
  • Existeix un acord tripartit de lliure comerç entre 26 països africans davant d’un mercat de 600 milions de persones.
  • La inversió estrangera directe al continent ha crescut a un ritme compost del 20% des del 2007.

La finalitat d’esmentar aquesta informació és demostrar i valorar el fort potencial provinent tant dels recursos naturals, com de la disponibilitat de capital humà. Complementàriament, molts estudis defensen la forta direcció cap a la convergència econòmica mundial, en la qual els països més pobres tendeixen a créixer a més velocitat que els rics. Destaca l’afirmació del Banc Africà de Desenvolupament, l’any 2012 [4]:

“Àfrica és un continent de contrastos, ric en recursos naturals però la seva població es troba entre les més pobres del món. La imatge sobre Àfrica és la d’un continent malalt, amb fam i corrupte, necessitat d’ajuda, sense un futur clar. Però hi ha una altra història d’Àfrica de la qual es parla menys i que reflecteix els canvis duts a terme al continent i que comencen a reconèixer-se. El progrés educatiu amb més nens a les escoles, menys guerres civils, un creixement sostingut, un millor govern i una classe mitjana creixent.”

Discretament, en aquestes paraules s’hi dissimula una forta debilitat dels països més desenvolupats, concretament d’Europa, per qüestions de proximitat. Destacar la imatge de la desesperant situació de constants guerres internes, pobresa i inestabilitat política, enlloc de les importants potencialitats econòmiques que ofereix, sembla que surti més a compte. La motivació per mostrar la faceta més avantatjosa d’Àfrica és escassa: el que es prefereix és invertir més esforç en resoldre problemes propis en comptes d’intentar plantejar alguna solució a circumstàncies alienes més greus. Altrament, fomentar-ne la seva activitat implica una desviació d’atenció i recursos que afectaria negativament els seus actuals avantatges i, per tant, no incentiva cap mena de cooperació internacional. Sí que hi ha ONG’s, a més d’altres acords, que intenten alleujar la situació, però les accions dutes a terme són realment insuficients, a part d’haver-hi una demanda per deixar el continent creixent i difícilment reversible.

La debilitat corregible

La visió individualista dels estats tendeix a subestimar certes potencialitats del tercer món, amagades rere problemàtiques de difícil resolució. Sabent les conseqüències d’aquest comportament, característic per una clara manca de col·laboració,  el que seria realment necessari és una inversió considerable en l’educació de la població, tant dels països més com menys desenvolupats. La base d’aquest ensenyament requereix una òptica molt més analítica que la simple perspectiva que ens aporta un mapa polític, la qual permetrà veure els països del tercer món com una oportunitat de creixement i no només com una font de problemes. Per exemple, en el cas d’Àfrica, per solucionar el problema del massiu tràfic de persones i intentar explotar al màxim el seu existent potencial, seria de vital importància la implementació d’estratègies més internacionalistes i orientades envers l’obtenció d’un benefici comú.

En moltes ocasions hauria de ser imprescindible treure’s el barret d’empresari davant de situacions on l’ajuda humanitària és fonamental. No obstant, ens és necessària una eficient alineació d’interessos; doncs per molt que racionalment la intenció hi sigui, com a éssers humans tenim un rerefons, en general, més individualista, on esdevé difícil evocar una determinada atenció a problemes aliens. Tal com actuem individualment, actuaran les organitzacions i governs, manifestant-se en aquest punt una debilitat global requerida de consideració i adequats incentius.

Referències

[1] Jordi Évole. Astral – Salvados. Recuperat de: http://www.atresplayer.com/television/programas/salvados/temporada-12/capitulo-1-Astral_2016101501109.html

[2] http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/ruta-los-refugiados-libia-5011479

[3] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/12/01/el-repartiment-d%E2%80%99africa/

[4] http://www.casafrica.es/po/casafrica/Economia-y-Empresa/AFRICA_CONTINENTE_DE_OPORTUNIDADES.pdf

Ariadna Garcia Llorens, estudiant de 3r curs d’Administració i Direcció d’Empreses de la Universitat Pompeu Fabra i Col·laboradora de Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *