#debatindependencia #upf

Són temps de debat social, polític i nacional.

En aquest sentit, cal felicitar la bona iniciativa de la UPF a l’hora de realitzar les jornades de debat sobre aquest últim aspecte, analitzant des de diferents disciplines la independència de Catalunya, amb varietat d’opinions. S’agraeix portar un tema tan candent al nivell del raciocini i no deixar-lo només per estèrils converses de cafè, demagogs discursos de certa premsa o obstinats i insípids debats al Parlament.

El passat dimecres 30 es va donar lloc el debat que tocava l’aspecte econòmic. De fet, aquest aspecte està a l’epicentre del debat, ja que gran augment del sobiranisme es deu a l’anomenat “independentisme de butxaca”.

Evidentment, no es podria resumir un debat de tesis i opinions creuades durant gairebé dues hores en un text que no es convertís irremeiablement en feixuc i farragós. Per això, destacaré el més essencial que va dir cada ponent, afegint la meva reflexió:

Juan Carlos Conesa (professor d’Economia de la UAB)

-Falta d’eficiència del sistema semidescentralitzat.

Chicken game: Dit així en Teoria de Jocs al fenomen de dos subjectes que no els interessa la col·lisió total però un vol acabar sobrepassant a l’altre. El que diríem xoc de trens.

Trade-off: recursos fiscals vs pèrdua de mercat. Aquí està el gran dilema. Recuperar els diners del dèficit fiscal comportaria també perdre (suposadament) mercat a Espanya (o a la UE si quedem fora de l’espai Schengen). Basant-se en un estudi d’Ángel de la Fuente i Vicente Rodríguez que augurava una caiguda d’un 9% del PIB pels efectes comercials, el ponent va afirmar que no compensava.

Cal afegir que aquesta teoria va ser rebatuda per membres del Col·lectiu Wilson.

Jordí Galí (director del CREI i membre del Col•lectiu Wilson)

-Independència vista com a inversió. Pagaments inicials negatius i posterior creixement de la rendibilitat. Aquest total el va concebre com la suma de tres factors:

      • Cost/Inversió: Creació de les estructures d’Estat. Molt alts als primers anys i van tendint a zero amb el temps. Destaca l’optimització d’aquests costos, que es facin en criteris d’eficiència per no malbaratar.
      • Dividend fiscal: Dèficit fiscal reinvertit a Catalunya.
      • Dividend econòmic: Els beneficis que deriven dels nous marcs jurídics, més eficients. En aquest sentit el ponent critica als que estan duent a terme el procés, perquè creu que s’haurien de focalitzar també en aquest aspecte.

-Efecte creixement. Perspectiva a llarg termini, el “cicle virtuós”. Els dividends esmentats anteriorment reinvertits al país generen més riquesa, fent de multiplicador.

-Horitzó temporal. Com que els arguments exposats es tractaven com a VAN (Valor Actual Net), els beneficis derivats depenen considerablement de l’horitzó temporal de cadascú. Per tant, de manera individual seria més atractiu la independència per una jove que per una persona gran. Davant d’això, el professor Galí va apel·lar a la visió de col·lectiu, horitzó infinit, que és el que fa que les societats prosperin.

Ángel de la Fuente (investigador de l’IAE)

Declaradament anti-independentista, co-autor del “Mito Fiscal” de la FAES, encapçalava el que jo anomenaria “l’ala radical” dels ponents. Abans de començar a argumentar va fer un apunt que caldria destacar: aquell debat era, en part, estèril perquè ell i la majoria votarien per raons polítiques i no econòmiques.

Tot i que aparentment podria tenir raó, si el que va dir fos cert no hi hauria hagut un augment tan ràpid de l’independentisme, ja que l’esdevenir econòmic és el que ha obert la caixa de pandora, sumat a les deslleialtats i l’ofeg.

-El dèficit fiscal no és tan desmesurat, ha estat calculat “escombrant cap a casa”.

-No hi ha cap indici que amb la Catalunya independent ho puguem fer millor. Amb la mateixa cultura, nivells de corrupció i vista l’oportunitat que hem tingut amb la Generalitat, segons el ponent desaprofitada, el futur Estat Català tindria els mateixos vicis que l’actual Estat Espanyol.

Guillem López Casasnovas (catedràtic d’Economia de la UPF)

D’origen menorquí, la seva passió fa creure en els Països Catalans. L’altre ponent de “l’ala radical”.

-Raons d’un desengany.

      • Solidaritat mal entesa, excessiva.
      • Genera mals incentius. Regions pobres no veuen benefici en esforçar-se en prosperar a causa de l’anivellament.
      • Població 18%, contribució >20%, retribució en finançament vora el 14%.
      • La paritat de poder adquisitiu canvia a cada regió. 1€ a Cat no és el mateix que 1€ a Extremadura, cosa que agreuja el problema en termes reals.
      • Madrid no pot ser contrafactual a l’hora de fer comparacions per la poca diferenciació entre les depeses de la Comunitat, la Província i l’Estat.
      • És immoral concedir Concert Econòmic a algunes regions i negar Pacte Fiscal.

Un bri de llum i raciocini. Tot i això, de vegades sembla que el debat s’estanca. Per aquest motiu, jo consideraria que el “MVP” del debat va ser en Jordí Galí, per com el va orientar: la independència com a mitjà, com a eina de progrés.

Per tant, per acabar amb cap i cua, retorno al què he dit al principi.

Són temps de debat social, polític i nacional. La política afecta de ple a la societat, i la societat és la nació. Són indestriables. Cal avançar, la pregunta no és si Catalunya és viable com a Estat independent, sinó què volem fer amb aquest Estat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *